El Blog

Calendario

<<   Abril 2012    
LMMiJVSD
            1
2 3 4 5 6 7 8
9 10 11 12 13 14 15
16 17 18 19 20 21 22
23 24 25 26 27 28 29
30       

Categorías

Sindicación

Alojado en
ZoomBlog

Trasllat de bloc

Por Carles Terès - 21 de Octubre, 2009, 10:01, Categoría: General

Porto força temps mantenint 3 blocs paral·lels. Són idèntics excepte en els articles més antics.
Cada gestor té virtuts i defectes, per això no n'he suprimit cap encara, però és massa complicat per a aconseguir un resultat que no aporta res.
He decidit deixar d'actualitzar aquest. Els que el seguíeu, aneu a http://esmolet.bloc.cat/
o bé al més nou http://esmolet.wordpress.com/
Gràcies pel seguiment.

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

Apuns de la Trobada Cultural a Pena-roja

Por Carles Terès - 21 de Octubre, 2009, 8:56, Categoría: Viles i Gents

(Publicat a La Comarca, el 23 d'octubre de 2009)

Dissabte 10 d’octubre, un esplèndid dia de sol. Vam arribar a la sala “multiusos” de Pena-roja quan l’acte de commemoració dels 25 anys de la Declaració de Mequinensa començava.

Totes les cadires ocupades i molta gent dreta. I a la taula, el viceconseller de cultura, Juan José Vázquez; l’alcalde de Pena-roja; el president d’ASCUMA i l’excoseller de cultura José Bada. Tot escoltant aquella declaració –signada fa 25 anys, entre d’altres, pel nostre actual president– se’ns va fer evident que continua tenint plena vigència. Pareix que a l’Aragó hi ha una crosta duríssima de prejudicis que no permet veure les coses tal com son. Precisament acabo de llegir un magnífic article d’en José Miguel Gràcia sobre l’anticatalanisme a Aragó (finestro.wordpress.com). Aquest sentiment tan profund perjudica tota la població aragonesa, però especialment la que comparteix idioma amb els catalans.

Totes les intervencions van ser estimulants, però la de l’exconseller José Bada va ser d’una amplitud esclaridora. Des de la seva llarga experiència i formació humanística, ens va donar una visió històrica i intel·lectual del nostre fet cultural i el seu encaix a Aragó. Encertades també les paraules del viceconseller, i molt edificants les de l’alcalde de la vila pel PAR, Francisco Esteve, manifestant la seua indignació amb la postura incomprensiblement anticientífica del seu propi partit amb el tema de la llengua.

Va seguir el dia amb l’actuació de Temps al temps, el dinar i l’homenatge a Desideri Lombarte. I ja a l’hora foscant, el recital impressionant del Duo Recapte, amb un Antoni Bengochea que sembla no tenir sostre com a rapsoda. Algú va comentar, enlluernat, que hauria de ser obligatori que tothom de la comarca veiés aquest espectacle. Potser alguns caps pensants –és un dir– espolsarien les teranyines espessíssimes que els ocupen la cavitat cranial.

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

L’edat i les cançons

Por Carles Terès - 3 de Septiembre, 2009, 16:21, Categoría: Viles i Gents

(Publicat a La Comarca, l'11 de setembre de 2009)
 Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t'ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d'una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols.
Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d'aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m'evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l'adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D'aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s'encaterinarà d'algun estranger d'accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”.
Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema,
«Elles viuran per mi
i els seus fills, si és que en tenen,
viuran per mi i per elles».

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

"Millenium" i els crítics

Por Carles Terès - 3 de Septiembre, 2009, 16:13, Categoría: L'Esmolet

(Temps de Franja núm.89, columna «L’Esmolet», setembre de 2009)
He seguit amb interès l'anada i vinguda d'articles sobre el fenomen literari de Millenium. Des del columnista que es vantava de no haver-se'ls llegit, fins el què, des de l'humil secció de les «cartes al director», defensava l'obra d'en Larsson. Puc –i vull– confessar que a mi sí que m'ha agradat. De fet a casa ens ha enganxat fins al punt que es pot dir que, moltes nits, ens ficàvem al llit tots dos amb la Salander.
En contrast amb altres best seller que he llegit, aquest té alguna cosa que t'atrapa de bon principi. I això que, com han dit alguns dels opinadors, hi ha voltes que t'empasses dues-centes pàgines abans d'arribar a la part electritzant de la trama. Tanmateix hi ha alguna cosa que fa que la lectura flueixi, plaent, al llarg de tota la trilogia. Té un dels defectes dels èxits literaris: personatges súper bons i dolents ben dolents; però els bons ho són de manera amable, com ho són els bons amics –aquells pels qui posaries la mà al foc. També sedueix l'eficiència dels personatges, lògica si tenim en compte que d'Escandinàvia és d'on ens arriba el millor disseny industrial. Hi ha també tota la part –potser la més important– de denúncia de la discriminació de la dona, de la corrupció del poder. I l'elogi de la lleialtat. De tot plegat en resulta un còctel d'allò més addictiu. Llàstima que en Larsson morís de manera tan sobtada! Què se n'hauria fet de la Salander?

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

Divagacions d’estiu

Por Carles Terès - 28 de Julio, 2009, 17:02, Categoría: Viles i Gents

(Publicat a La Comarca, el 31 de juliol de 2009)

Aquests dies calorosos m’he deixat dur per l’ensopiment i, enlloc de fer un article monotemàtic, el dividiré en dos: Una reflexió diguem-ne seriosa i un divertiment on faig una mica de ciència-ficció.

Començo per la reflexió: Davant els incendis que han començat a assolar el nostre entorn, s’han repetit algunes crítiques d’alcaldes i veïns perquè no se’ls ha deixat participar en les tasques contra el foc. Si els morts haguessin estat civils enlloc de bombers professionals, m’imagino fins on hauria arribat la condemna. «On s’ha vist! –cridarien– Permetre que gent sense preparació s’enfronti a un incendi tan perillós!».

I ara el divertiment: La vila comença a omplir-se d’estiuejants. Alegren els carrers especialment els xiquets, que s’ho passen bomba en la llibertat que els dóna estar-se tot el dia fora de casa. Em crida l’atenció que la meua filla petita, que és de raça negra i només fa dos anys que s’està amb nosaltres, sigui gairebé l’única que parla català amb naturalitat. La paradoxa és que molts d’aquests menuts estiuejants van a l’escola a Catalunya o al País Valencià, on se suposa que la nostra llengua és oficial, mentre la Tuàbech s’escolaritza a Alcanyís en un castellà monolític. Això em porta a imaginar que, d’ací a molts anys, quan ja sigui una anciana de rostre beatífic i amb una bona colla de néts, acabi sent la darrera parlant de català torredarquí. Posats a elucubrar, és possible fins i tot que algun observador poc il·lustrat arribi a creure que els torredarquins originals eren negres. Això alimentarà noves tesis d’alguna Associació Amant del «Cacao» o fins i tot d’un futur Partit Regionalista que, contra l’evidència històrica dels repobladors medievals catalanoparlants, reivindiquin l’origen africà dels matarranyencs del sud. Una nova invenció que els farà guanyar algun vot. Ja no vindrà d’aquí.


Permalink :: Comentar | Referencias (0)

Qui defensa el patrimoni?

Por Carles Terès - 8 de Julio, 2009, 17:57, Categoría: Altres articles

(Publicat a El Periódico de Aragón, 3 de juliol de 2009)

En plena maquetació de l´antologia Roda la mola. Poesia del Baix Aragó de llengua catalana dels orígens als nostres dies, a cura d´Artur Quintana i editada per l´Instituto de Estudios Turolenses, sóc requerit per donar la meua opinió sobre la Llei de Llengües. Quina coincidència! Aquest llibre és una prova fefaent que la llengua catalana forma part fonamental del patrimoni cultural aragonès. És obra de totes les generacions que l´han transmès, dels nouvinguts que l´han adoptat com a pròpia per respecte a la comunitat que els ha acollit. És la nostra manera d´entendre el món, d´anomenar les coses, els afectes, les sensacions. I volem que sigue també vehicle de coneixement, que entri a les escoles i universitats amb el rang que mereix. Només així podrà sobreviure en aquesta època de globalització.

Als que vivim a la Franja ens costa d´entendre perquè l´opinió publicada aragonesa s´aferra al conflicte de les obres d´art sacre de l´antic bisbat de Lleida i, en canvi, a penes s´immuta davant la dissolució irremissible de les dues llengües pròpies i històriques. La Llei de Llengües, que encara no conec, hauria de garantir l´ensenyament del –i en el– nostre idioma als territoris on es parla. Si no és així potser la generació dels nostres fills serà la darrera que l´utilitzi. Si deixem perdre aquest patrimoni, no podrem enviar la Guàrdia Civil a recuperar-lo.

Nota:  Em van trucar del Periódico de Aragón –Antonio Ibáñez, concretament– per que fes un petit escrit en català sobre el projecte de llei de Llengües presentat pel PSOE aquells dies. M'ho van dir a les 20 h i l'havia d'enviar a les 22 h. Vaig fer el que vaig poder: els tòpics de sempre i sense conèixer la proposta de llei més que per referències, sovint contradictòries. Massa responsabilitat per al que, segons m'han dit, és el primer text en català publicat a El Periódico de Aragón.

Llegir al web de El Periódico de Aragón (amb comentaris inclosos)

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

TDT (Terrible Desert Televisiu)

Por Carles Terès - 7 de Julio, 2009, 8:38, Categoría: L'Esmolet

(Temps de Franja núm.88, columna «L"Esmolet», juliol de 2009)
Llegeixo a l'Heraldo que queden només 11 dies per a l'apagada analògica. Per als aragonesos, l'apagada serà també cultural, doncs deixarem de veure els canals en una de les tres llengües de la nostra autonomia.
Parlo amb coneixement de causa, doncs, animat per una nota enganxada a l'ascensor, escrita en peremptòries majúscules –[…] YA TENEMOS POSIBILIDAD DE VER EL NUEVO SISTEMA DE TV OSEA (sic) EL TDT (sic) […]–, vaig proveir-me d'un descodificador. Després de tracalejar una bona estona amb l'aparell, i amb l'amable concurs del meu veí, vaig assistir a la càrrega de canals: Un, dos, tres... fins a vint-i-quatre! El meu goig va desplomar-se quan vaig veure en què consistia la "varietat": a banda de les sis emissores madrilenyes –o "nacionales", com elles s'autoanomenen–, em van eixir dues telebotigues, uns "40 principales latinos" (auxili!), Intereconomia (el canal de la FAES), un parell o tres de canals amb sèries, Teledeporte, CNN+, Disney Channel... però res en català. Ni tan sols l'autonòmica aragonesa.
Vaig retornar l'aparell al seu embalatge amb tota celeritat.
Ara compto els dies que ens queden i ens mirem ja amb nostàlgia el 30 minuts, Infidels, el K3, i tants d'altres espais que ens han acompanyat tots aquests anys. Si el nostre govern autonòmic no hi posa remei, estem condemnats a travessar aquest llarg i Terrible Desert Televisiu.

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

Armaris futbolísitcs

Por Carles Terès - 5 de Julio, 2009, 9:36, Categoría: L'Esmolet

(Temps de Franja núm.87, columna «L"Esmolet», juny de 2009)
Em va fer gràcia l'article d'en Ramon Sistac del darrer TdF. La veritat és que, mirant-ho fredament, és difícil sentir-se còmode en una societat tan mediatitzada pel futbol. I suposo que a Catalunya el Barça deu ser omnipresent.
Jo em confesso culer, malgrat ser conscient de tota la irracionalitat que això suposa. De fet, ara fa dos anys, vaig escriure un Viles i Gents sobre el tema tot intentant esbrinar el perquè d'un sentiment tan inexplicable.
Les raons d'en Sistac per a no combregar amb la secta barcelonista són molt semblants a les que tinc jo per just el contrari. Quan tenia 15 anys el Madrid era totpoderós. Al meu barri els madridistes eren els més pinxos i prepotents. Recordo que a l'hora del pati fèiem disputadíssimes partides de futbolí on els del Barça sí que guanyàvem els "merengues". Fou aleshores que l'afició se'm va ficar ben endins, quan més mal dades anaven. Per això dic que, en certa manera, la meua conversió a la religió barcelonista té un origen similar a l'ateisme culer d'en Sistac: va ser una reacció a la dolorosa dictadura blanca. Podríem discutir sobre què significa el Madrid i què el Barça, però no acabaríem mai perquè cadascú té les seues íntimes raons.
Ara tot són barcelonistes, fins i tot aquí a Alcanyís –on hi he patit les desfilades "rojigualdas" de la "sétima" la "otava" i la "novena"– les samarretes blaugranes proliferen pertot. Qui m'ho havia de dir!

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

Un bonic dia de primavera

Por Carles Terès - 30 de Junio, 2009, 20:06, Categoría: Viles i Gents

(Publicat a La Comarca, el 19  de juny de 2009)
El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.
Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.
Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.
Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “
ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.
Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

Boletes de silicona

Por Carles Terès - 18 de Mayo, 2009, 10:00, Categoría: L'Esmolet

(Temps de Franja núm.86, columna «L’Esmolet», maig de 2009)
Em faig vell. I rondinaire. La darrera cosa que ha dut la filla petita a casa són unes boletes menudes de silicona. I per a què serveixen? li he preguntat. Les poses en aigua i s’inflen! em contesta entusiasmada. La qüestió és que porto un grapat de dies trobant-me pertot una ampolleta plena d’aigua amb boletes a dins. No sé si han crescut o no, però el flascó apareix a la lleixa del bany, o a sobre la tele, fins i tot a la tauleta de nit. Una altra moda estranya i incomprensible. No s’hi pot jugar, no estimula cap hàbit saludable, no és especialment decoratiu... en definitiva, no serveix de res. Però tots els companys les compren. Amb una mirada més àmplia, veig que les boletes de silicona són el paradigma de moltes coses del nostre voltant, especialment a l’entorn dels infants i adolescents. Només cal engegar la ràdio i escoltar quines músiques hi sonen; la TV supura programes infectes de gent que es vol fer famosa ballant, discutint o plorant per les pròpies misèries. Tot plegat inútils boletes de silicona.
No sé si hi té a veure el fet de viure a una petita ciutat de l’Espanya profunda o és igual arreu. Em fa l’efecte que tot allò que ens il·lusionava d’adolescents al meu suburbi barceloní és ara vacuïtat mediàtica, muntanyes de roba i mòbils mai prou moderns. Està clar que he esdevingut poca cosa més que un vell rondinaire.

Permalink :: Comentar | Referencias (0)

Blog alojado en ZoomBlog.com