Les coses de la (meua) vida

(Fragment del missatge enviat per l'Eddy en saber de la mort d'en Ramon. Una altra faceta del pare).

Jo tinc molt bons records del temps que vaig passar amb vosaltres al pis del Carrer Agricultura i de l'hospitalaris que vau ser tots amb mi. Del Ramon me'n recordo molt ara de la seva rialla i bromes pesades, quasi sempre en català, de les que n'entenia la meitat. Sempre recordaré la seva història d'aprendre a comptar en castellà a l'escola del poble, «...trece, catorce, quince....eeem...sece?..» PLAS! [plantofada del mestre]»  i també de la nostra visita a Estopanyà i aquests pobles abandonats amb els noms tant suggerents: Fet(1) i Finestres. El cementiri(2) em va quedar gravat i també aquelles roques tan increïbles(3) ["Les Viles" de Finestres]. En fí, jo vaig compartir poca estona de la seva vida però encara porto unes quantes imatges i memòries. Sé que quan es va morir la meva tieta, i també el pare de l'Ana, entre altres coses va servir també com a celebració de les coses bones de les seves vides i per unir la resta de la família. Espero que hagi estat una mica així per vosaltres també.
(1)L'Eddy a Fet
(2)El cementiri de Fet
(3)L'Eddy a Les Viles de Finestres

(La Comarca, «Viles i Gents», 28 de juliol de 2006)

Avui fa un mes i un dia que mon pare haurà marxat –com deia l'Ovidi– "de vacances".
Escriure sobre ell, ara que no hi és, em resulta estrany. De fet, l'any 96 [veure article més avall en aquest bloc], ja vaig dedicar-li un "Viles" a ell i als dos meus iaios, també anomenats Ramon.
El pare duia molts anys anant-se'n. Tants, que s'havia convertit en el seu estat natural. Cada volta que el veia estava una mica pitjor. Però hi era. Podiem estar junts unes hores, recordar batalletes de quan treballàvem junts, riure"ns de les facècies. També hi havia Estopanyà, Finestres, Tragó. I la gran Noguera Ribagorçana. Indrets del seu passat mític i llunyà. Passat duríssim, ple de les amargors que li comportà ser orfe de combatent republicà. Tanmateix, d"aquells anys d'infantesa, me n"explicava sobre tot aventures, anècdotes, moments entranyables.
Els darrers dies els vam passar a la seua vora. Cada matinada, el metge o l'infermera de torn ens deia que ja estava, que se n'anava. I en despuntar el sol ell resistia, estabilitzat en aquella lleu respiració, en aquella immobilitat. Al defora, les obres d'un gran edifici tampoc s'aturaven. Era tota una metàfora: La quietud d'una vida que s'apaga enmig del furiós estrèpit del món.
No sé com ho recordarem, tot plegat. Vam tenir molt de temps per acomiadar-nos d'ell, per intercanviar sensacions, records, cabòries. Quan es va apagar, res semblava haver canviat. La cambra era la mateixa, la gent, la llum. Però en Ramon ja no hi era.
Després, ja se sap, els tràmits aquests que comporta una defunció. I una llarga caminada amb ma germana des de la funerària fins a casa dels pares. Va ser curiós contrastar els records que cadascú teníem del pare, la visió polièdrica d'una persona que ens era tan propera.
Avui, a les vuit de la vesprada, li dedicarem un funeral a l"església del seu barri, Sant Martí de Provençals.
Blog del "Viles i Gents" i "Lo Cresol"

(Text llegit al funeral del pare)

Hi ha tantes coses a dir.

Hi ha, per exemple, la teua manera de riure, que vas mantenir fins el final.
Hi ha les teues mans, sàvies, peludes, molt càlides i protectores. Fa anys que havien perdut l"habilitat de l"esmolet, però retingueren sempre aquella escalfor del pare.
I el clot aquell a la galta, i les dents indestrucibles dels Terès, i el teu front tan ample.

Hi ha també, és clar, els records de l"ombra de la malaltia sobre el teu ànim. Aquelles nits on calia no fer soroll per no estroncar-te el descans. El mal humor inevitable.

Em ve al cap una imatge de quan era un xiquet de tretze anys. En una conversa sobre els pares, un amic –en Quique Orta– va i diu "el padre de Carles sí que es fuerte. Podría con un toro". Jo vaig inflar-me d"orgull i no vaig gosar dir res d"aquella malaltia estranya que m"havieu dit que paties.
Ara veig que en Quique tenia raó. Pocs haurien resistit tot el que tu has aguantat. Tu i la mare, sempre fent-te costat.

Feia vint anys que la malaltia t"anava paralitzant més i més. Però dels primers vint del vostre matrimoni, tu i la mare en vau treure bon profit. Vau crear una família feliç sense tenir pràcticament res més que les vostres mans i el vostre amor. Quan l"esclerosi va decidir-se a actuar, ja tenieu els fills criats i preparats per a la vida.

Encara que sembli estrany, la maleïda malaltia també ens ha ajudat. Ens ha fet més forts per afrontar les coses que el viure ens va portant.

Hi ha, com he dit, moltes, moltíssimes coses més.
Per això som aquí, per agrair-te-les.
Adéu papa.
Algunes fotos del pare

(Temps de Franja, «L'Esmolet», gener de 2006)

He eixit del metro una parada abans per caminar una estona. Vinc d"estar-me amb el pare, l"esmolet original i genuí. Hem estat una estona junts; l"he afaitat, hem escoltat en Capri, li he parlat de quan érem esmolets tots dos, colze a colze, en aquell taller minúscul del carrer Sant Cristòfor. Em mirava com si no m"acabés d"entendre, com si no li importés gens que no m"acabés d"entendre. Fa molts anys que l"esclerosi múltiple s"ha anat apoderant de la totalitat seu cos.
M"aturo davant el número 3 del passatge ca n"Oliva. Un edifici lleig, d"aquells que als anys seixanta van omplir els suburbis barcelonins. Tanmateix, és aquí on vaig passar els meus primers vuit anys de vida. Acosto el rostre al vidre del portal. Tot segueix aparentment igual. Em vénen totes le imatges oblidades: l"esquifit piset –que a mi em semblava enorme–, el sobre amb la paga que mon pare feia petar entre rialles. Em vénen, sobre tot, les il·lusions d"ells dos, joveníssims, amb tota la vida pel davant.
A la nit, abans d"adormir-me al llit d"Alcanyís, veig l"habitació on s"està ara el pare. La mare és a la vora, asseguda al llit. A l"altra banda del gran finestral, la baluerna del Fòrum. I em retorna el  piset de Ca n"Oliva, el del carrer Agricultura, la botiga, el taller. Tot ha passat tan de pressa que fa vertígen. Penso que, definitivament, els valents de debò són aquells que mantenen el goig de viure. Ells són el model a seguir.

Estimadíssim pare,
Ahir va fer un mes que ens vas deixar. Els records han omplert aquest trenta-un dies.. a voltes buscats però que sovint han brollat de forma inesperada. El Carles, la mare, família i amics, ens han retornat un Ramon vital, bromista i jovial. Com el (Ramon) que ens ensenyava a fer saltar les pedres sobre l"aigua del riu... Però els meus records són en sa majoria d"un pare seriós, responsable, permanentment preocupat per un futur que endevinaves feixuc. A mi se"m feia difícil entendre"t.. les coses es veien d"un altre color des de la innocència de la infància o l"arrogància de l"adolescència. Primer orfe de pare, després orfe de terra, vas fer de la cura de fills i esposa la teva raó de ser. Però el teu cos estava permanentment cansat. "Jo sé com em trobo" ens deies. I tampoc no t"entenia. Parlaves sovint d"una malaltia, sense nom ni cognoms, presagi de la derrota que anticipaves, intangible per a mi, però que a tu et posava sorra als peus i pes als braços. Fins un dia, en que no et vas poder aixecar més. "No perdis l"ànim", et deia. "Busca"t un hobby o ajuda a la mare en les gestions de la botiga". Tu et vas enfonsar: senties que havies fallat en el teu compromís vital. Descansa però tranquil, (pare), perquè has complert amb escreix el teu paper de pare, marit i avi. Has estat el catalitzador de les nostres vides, gràcies a tu hem assolit la majoria d"edat. I quan els mots ja no ens han fet servei, ens ha quedat el tacte, les teves mans sempre calentes, refugi per als meus dits freds. Ara ja no hi ets, però hi has deixat prou caliu pel temps avenir. No passis tampoc ànsia pels anys finals... han estat un regal inesperat de la malaltia, un temps de pròrroga que ens ha permès gaudir d"un pare d"ulls riallers, amorós, expansiu, petonaire, molt petonaire... un petit tast del Ramon en versió original, deslliurat de la incertesa del futur i la durícia del passat.
Bé, m"acomiado ja i ho faig com en teníem costum... un petó molt fort, t"estimem molt i fins demà.