Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el setembre de 2006)

Sempre que tinc l’oportunitat d’anar a Barcelona, em faig la il·lusió que la meua filla podrà gaudir d’una pel·lícula en català. La seqüència dels fets és sempre la mateixa: compro l’Avui, obro les pàgines de “Cartellera”, identifico quines pel·lícules fan en català i a quin cinema.   A partir d’ací comença l’epopeia, que pot resumir-se en cinc fases: 1. Decepció en comprovar els poquíssims films que hi ha en la nostra llengua. 2. Indignació quan veig les sessions: minses i en hores poc practicables. 3. La meua filla diu la frase fatídica “M’és igual que sigui en castellà! Jo vull veure-la!” Intento aïllar-me i, tot suant, confecciono horaris que ens permetin fer tot el que volem i, a més, poder anar al cine en català. 4. Ho he aconseguit! Fem la digestió del dinar en una mini-sala sense més espectadors que nosaltres tres. 5. Eixim del cine. La mossa talla el meu discurs amargat sobre les dificultats dels qui volem viure en català amb un “No comencis, papa!”. Més val callar. Al capdavall la pel·lícula ha estat entretinguda.
De tot això, el que em fa més por és que la filla no n’acabi fins al capdamunt, d’aquestes “manies” de son pare. Per a n’ella la normalitat és que les coses “guais”, les que no donen problemes, són en castellà; mentre que la llengua que parlem a casa sovint acaba essent una murga que només porta maldecaps. Algú pot fer res per invertir aquesta tendència? Algú vol que realment canvïi?

(La Comarca, «Viles i Gents», 15 de setembre de 2006)

 He acompanyat les filles al concert del Canto del Loco (ECDL). El recinte és ple a vessar de gent entregada als ídols. Passat el pertinent retard de mitja horeta, s'obre el teló i la gent embogeix. I encara no han començat a sonar! Quan ho fan, res de nou: música plana, adotzenada. Això sí, amb un volum tan desmesurat que fa tremolar tot el cos –volen dissimular alguna mancança? No entenc el que canten, però a la gent li és igual: se saben les lletres de memòria. De tant en tant ens diuen que els d'Alcanyís són "cojonudos". Un dels comentaris però, supera la demagògia per caure en el despropòsit: "Qué bien que haya tantas curvas para llegar a Alcañiz! Así os mantendréis naturales y los americanos no harán campos de golf ni os llenarán de pisos!" La gent aplaudeix –han oblidat la reivindicada variant i l l'autovia?–. Els de ECDL encara no han après que "los americanos" no tenen res a veure amb la destrucció del nostre paisatge; en tenim prou amb les corrupteles indígenes.
Mentre tremola el terra i la gent continua embogida –un 10 pels de marketing–, no puc evitar el record de l'actuació de La Kinky Beat a la plaça de Torredarques. La comparació és sagnant. La Kinky, amb creativitat i autenticitat, es van ficar a la butxaca un públic la majoria del qual ni els coneixiem. Un so fresc, original, ric en matisos i de ritme explosiu. No els calia no haver estat mai als "40 Principales"; eren bons i ho van donar tot al petit escenari.
Potser m'equivoco, però d'ací a pocs anys ECDL quedarà al container de la música buida i efímera, mentre La Kinky haurà aportat alguna cosa al món de la música. (Ho sento filla!)