(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el setembre de 2006)
Sempre
que tinc l’oportunitat d’anar a Barcelona, em faig la il·lusió que la
meua filla podrà gaudir d’una pel·lícula en català. La seqüència dels
fets és sempre la mateixa: compro l’Avui, obro les pàgines de
“Cartellera”, identifico quines pel·lícules fan en català i a quin
cinema. A partir d’ací comença l’epopeia, que pot resumir-se en cinc fases: 1.
Decepció en comprovar els poquíssims films que hi ha en la nostra
llengua. 2. Indignació quan veig les sessions: minses i en hores poc
practicables. 3. La meua filla diu la frase fatídica “M’és igual que
sigui en castellà! Jo vull veure-la!” Intento aïllar-me i, tot suant,
confecciono horaris que ens permetin fer tot el que volem i, a més,
poder anar al cine en català. 4. Ho he aconseguit! Fem la digestió del
dinar en una mini-sala sense més espectadors que nosaltres tres. 5.
Eixim del cine. La mossa talla el meu discurs amargat sobre les
dificultats dels qui volem viure en català amb un “No comencis, papa!”.
Més val callar. Al capdavall la pel·lícula ha estat entretinguda.
De tot això, el que em fa més por és que la filla no n’acabi fins al
capdamunt, d’aquestes “manies” de son pare. Per a n’ella la normalitat
és que les coses “guais”, les que no donen problemes, són en castellà;
mentre que la llengua que parlem a casa sovint acaba essent una murga
que només porta maldecaps. Algú pot fer res per invertir aquesta
tendència? Algú vol que realment canvïi?