Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el novembre de 2006)

M'ajupo vora el passant del barranc per nuar-me la bota. Quan m'incorporo, veig en José amb una galleda penjada del braç. "Déu-vos-guard", em diu en barceloní. Tot seguit, treu un bolet groc del poal i me'l mostra. "Però açò és un mata-parent!" Li dic. "Sí", replica, "però és dels que no en maten, de parents". La conversa amb ell m'apassiona. Tanmateix avui tinc pressa, aviat fosquejarà i vull donar una bona passejada. "Ja has vist el que han fet al camí?" Es refereix a la senda que ressegueix el curs del barranc de Torredarques. "Han començat a obrir una pista. El camí de ferradura se'ns torna camí de tractor. És el signe dels temps". "Així podran passar-hi els bombers", contesto. Endevino els ullets burletes rera unes ulleres de sol que devien ser moda quan la Gimpera regnava al Tusset street.

Camins de ferradura, solituds violades. Barranc avall hi ha els horts que ja no ho són. Prats d'herba ufanosa, esbarzers impenetrables. En José i quatre o cinc més encara mantenen uns pocs retalls de verger.

Segueixo el meu camí per la nova i cruixent pista. Passen els anys, muden les coses fins i tot en aquests indrets amagats. Una altra batalleta per als meus néts: "Abans això era un caminet que només es podia fer a peu". Ells ni m'escoltaran. Hi passaran amb bicis, quads o vès a saber. Si ho volen, però, sempre hi trobaran aquell bancalet ben pla, clapa de sol enmig de la boscúria.

(La Comarca, «Viles i Gents», 15 de setembre de 2006)

Als que podem –i volem– veure TV3, aquesta frase no els sonarà italià, sinò a la sèrie que acaba de guanyar el premi Ondas al millor programa "local" (poso "local" entre moltes cometes perquè aquesta catalogació, en programes d'àmbit autonòmic, és incorrecta. Un altre efecte del centralisme mental del "Madrid y provincias"). En parlo perquè és el típic producte ben fet. Es nota en els guions, en la realització, en el dibuix dels personatges, en el treball de tots els actors. S'aparta de les multitudinàries sèries d'humor gruixut, líders d'audiència, hereves directes d'en Pajares i l'Esteso.
Un altre dels guardons ha estat per la pel·lícula "Salvador". L'he vista fa poc a Vall-de-roures i, la veritat, és que em va sorprendre en el mateix sentit: un producte molt ben fet. Un guió que manté l'interès des del principi, una ambientació impecable, uns actors excel·lents... No sé quin ressò tindrà en el rànquing de recaptació, però és encoratjador comprovar que es poden fer productes de qualitat basats en la nostra història més recent.
Una altra notícia televisiva, aquesta dolenta, és la desaparició de la graella d'Aragón Televisión de la millor sèrie de tots els temps: "Doctor en Alaska". Retrobar les peripècies del doctor Joel Fleischman i de tots els habitants de la vila de Cicely va ser un goig que, pel que pareix, s'ha acabat. Haurem de tornar a enyorar la intrèpida Maggy O'Connell, l'irascible Maurice Winnifield, l'ingenu cinèfil Ed Chigliak, la Shelley i en Holling… i aquells paisatges tan impressionants.
Però la resta, tret d'algunes coses de la 2 i del 33, desert total.
No tinc gaire temps de mirar la tele, però sóc un hàbil programador del vídeo. Sempre hi ha el cap de setmana o aquells moments de relax que, de tant en tant em puc regalar. La caixa tonta no sempre ho és, de tonta.