Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el gener de 2006)
He emprès, per fí, la lectura de “A la recerca del temps perdut”. Sé d’antuvi que no completaré tot el cicle, doncs només tinc “Pel cantó de Swann” –la primera novel·la en traducció molt mallorquina d’en Vidal Alcover– i “El temps retrobat”, la darrera. He de confessar que, després de les primeres 150 pàgines, l’obra se’m fa una mica feixuga. Llargues frases subordinades, descripcions minucioses de sentiments no gaire estimulants. També m’és força alié el món que s’hi descriu, la societat benestant de la França de finals del segle XIX, les seues preocupacions, converses i meditacions. A més, per acabar-ho d’adobar, fa poc he vist una pel·lícula –“Roma”, d’Adolfo Aristarain– on, un vell escriptor, en saber que el seu ajudant està intentant llegir “À la recherche…” li diu que no perdi el temps i que segueixi amb els seus Hemingway i Auster. La frase em va colpir, doncs precisament els autors amb qui gaudeixo són novel·listes com Atxaga, Coetzee, Auster, John Irving o Jaume Cabré. Potser em manca, com escrivia a la columna passada, la sensibilitat i la concentració del lector de poesia.
De tota manera vull seguir. Vull endinsar-me una mica més per la vila de Combray –quin nom tan evocador!–, en els personatges decadents i afectats, en les divagacions sensuals del jove Proust. Al prestage m’esperen altres llibres –Ian McEwan, Philip Roth, Joseph Roth, Cees Nooteboom, E.P.Jones, Auster, Irving…–, temptacions irresistibles, plaer assegurat. Espero que, després de la recerca, no em trobi que he perdut el temps.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 8 de desembre de 2006)
Tenir cua de palla significa que si botes foc a la cua del veí, qualsevol altre pot encendre"t la teua. Això és el que està passant amb tots els cassos de corrupció urbanística que s"estan destapant. Ara tothom diu que això ja es veia venir. Que el desgavell edificador que està transformant el paisatge no podia ser. Tampoc era normal l"enriquiment desmesurat i sobtat d"alcaldes i càrrecs municipals o autonòmics. Els que hem estat en algun ajuntament, encara que siga modestet, sabem que exercint un càrrec municipal hi perds diners, temps i salut. I a voltes fins i tot la vida, com en els cassos del meu sogre Adrian i del meu amic Toni Llerda. També sabem que, per fer front a les despeses municipals mínimes cal fer mans i mànigues. Res a veure amb el que veiem aquests dies per la tele: cotxes luxosos, grans mansions, obres d"artistes cotitzadíssims… Tota esta gent –i tots els que vindran– passaran davant del jutge on hauran de donar comptes de la seua gestió.
Ara ens trobem davant d"un cas on es culpabilitza una persona que és morta, que no pot donar explicacions a ningú i que no va embutxacar-se ni un cèntim. A més, un ajuntament és l"alcalde, els regidors i el secretari (o secretària) que és qui realment controla els mecanismes de l"administració, qui aixeca acta dels plens i arxiva la documentació.
Tot això ho explico perquè s"està calumniant una persona bona, honesta i segurament masssa ingènua, com era en Toni Llerda. La seua obra està a la vista. Els errors, s"han de demostrar. I les responsabilitats del funcionament de l"ajuntament –d"aquesta legislatura i de les anteriors– s"han d"aclarir i repartir amb justícia. A voltes la gent que té cua de palla no se n"adona fins que se li encén.

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el novembre de 2006)

He dit a voltes que sóc un mal lector de poesia. Si més no un escàs lector. El poc temps que deixen els quefers diaris no em premeten el recolliment que requereix la seua lectura.
Tanmateix hi ha la poesia musicada. Les paraules untades de música penetren amb més facilitat. Algú podria adduir que en certa manera és una desvirtuació. El poema passa per la mà del músic i li dóna un altre aire, fins i tot un altre sentit. Sigui com sigui, és habitual que un poeta musicat per un cantautor famós agafi rellevància i difussió. És decobert per un públic que, com jo, rarament troba els moments per endinsar-se en les suggerències dels versos.
Hi ha el cas, diferent, del músic que fa les seues pròpies lletres. No cal que siga necessàriament cantautor. De vegades es pot dir que fa poesia, doncs els textos nus de música s’aguanten i fins i tot adquireixen nous colors. D’altres, en canvi, només funcionen conjuntament. La música crea un estat d’evocació que fa que les frases cantades prenguin un sentit que transmet sensacions. Podriem dir que la veu, la paraula entra dins la partitura. No parlo de les cançons adotzenades que repeteixen fòrmules i tiren pel dret. Parlo d’aquests autors que creen un univers personal i, en certa manera, original. M’he trobat sovint que una cançó m’agrada més pel que em suggereix que pel que diu literalment. Frases, paraules entrelligades a la música que m’evoquen sensacions, records, situacions. Poesia? Cançó? Creació.