(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el gener de 2006)
He emprès, per fí, la lectura de “A la recerca del temps perdut”.
Sé d’antuvi que no completaré tot el cicle, doncs només tinc “Pel cantó
de Swann” –la primera novel·la en traducció molt mallorquina d’en Vidal
Alcover– i “El temps retrobat”, la darrera. He de confessar que,
després de les primeres 150 pàgines, l’obra se’m fa una mica feixuga.
Llargues frases subordinades, descripcions minucioses de sentiments no
gaire estimulants. També m’és força alié el món que s’hi descriu, la societat benestant de
la França de finals del segle XIX, les seues preocupacions, converses i
meditacions. A més, per acabar-ho d’adobar, fa poc he vist una
pel·lícula –“Roma”, d’Adolfo Aristarain– on, un vell escriptor, en
saber que el seu ajudant està intentant llegir “À la recherche…” li diu
que no perdi el temps i que segueixi amb els seus Hemingway i Auster.
La frase em va colpir, doncs precisament els autors amb qui gaudeixo
són novel·listes com Atxaga, Coetzee, Auster, John Irving o Jaume
Cabré. Potser em manca, com escrivia a la columna passada, la
sensibilitat i la concentració del lector de poesia.
De tota manera
vull seguir. Vull endinsar-me una mica més per la vila de Combray –quin
nom tan evocador!–, en els personatges decadents i afectats, en les
divagacions sensuals del jove Proust. Al prestage m’esperen altres
llibres –Ian McEwan, Philip Roth, Joseph Roth, Cees Nooteboom,
E.P.Jones, Auster, Irving…–, temptacions irresistibles, plaer
assegurat. Espero que, després de la recerca, no em trobi que he perdut
el temps.