Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja núm.63, columna «L'Esmolet», el febrer de 2007)

La darrera assemblea de l'ASCUMA ha significat el meu comiat com a secretari de la seua junta. Vaig accedir-hi a finals del 93, de la mà d'en Toni Llerda. Poc després, vaig ser testimoni atònit de la trista crisi que va apartar-ne una part dels "històrics". Per sort, l'entrada de gent nova als òrgans de decissió i especialment d'Hipòlit Solé com a president, ens va permetre seguir endavant i eixamplar la base participativa. Nous projectes, juntes obertes, associats que han passat per les nostres reunions, amb càrrec o sense, per aportar-hi les seues inquietuds. Hi ha molts noms, alguns segueixen en primera línia, d'altres s'han diluït entre els socis numeraris –que, per cert, no han parat d'augmentar.

Ara em toca a mi. Quan va entrar l'amic Javi com a tresorer, en un dels viatges de Mont-roig a Calaceit, va dir-me que calia renovar periòdicament els càrrecs, que aixó d'encadenar anys i anys amb les mateixes persones no era saludable. Jo vaig dir-li que d'acord, però que sovint costa trobar qui vulgui agafar responsabilitats i que per això és bo, si funciona, mantenir una estructura. Ara veig que no, que el temps no passa en va i que una associació de la dimensió que ha adquirit la nostra, on s'hi mou un pressupost considerable, necessita la rotació de càrrecs. Si no, passa que certs vicis es van eternitzant i engrandint. Ara hi ha gent nova que aporta d'altres maneres de fer i que, espero, acabarà d'esbandir els defectes de funcionament que puguin sobreviure d'èpoques pretèrites.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 26 de gener de 2007)
Aquest és el títol d'un assaig de Michael Billing, catedràtic de ciències socials a la Universitat de Loughborough (Regne Unit). Parla dels nacionalismes "inadvertits" que no són altres que els de les nacions amb estat. I és que estem avesats a anomenar nacionalistes només als que reclamen uns drets per territoris que formen part d'un estat. Segons Billing, el sentiment nacional dels estats es vertebra a travès d'una sèrie de "recordatoris" constants –ell els anomena banals– que omplen la vida diària: la bandera als edificis públics, les seleccions esportives… Això converteix l'espai que habitem en l'espai de la pàtria.
He recordat alguns articles que he llegit, també en aquest periòdic, titllant el nacionalisme de mal que cal eradicar, doncs és la font de tota desgràcia. Crec que l'afirmació és excessiva, doncs tal com hem vist, tothom, fins i tot qui no s'ho pensa, té alguna cosa de nacionalista. Jo no m'hi considero. Em costa trobar la utilitat a fronteres i exèrcits, i no m"emocionen les seleccions. L'únic que vull, com tants d'altres, és respecte i comprensió. Respecte per la nostra cultura i llengua, comprensió per la defensa de la seua supervivència. No vull fronteres, ni exèrcit, ni enemics. Només que totes les cultures que convivim dins el mateix estat tinguem un tracte equitatiu, al marge de si som més o menys minoritaris. Vull sentir que la nostra llengua –i el basc, i l'aragonès, i el gallec…– no és una nosa que provoca rebuig a la gent que no la té com a pròpia; que si venen a viure entre nosaltres els faça il·lusió d'aprendre-la, encara que només siga pel mínim respecte que mereix la terra que t'acull.
Per a això, que aparentment és tan senzill, només hi ha una fòrmula: tractar els altres com voldria que em tractessin a mi.