Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja núm.64, columna «L'Esmolet», el març de 2007)
Aquesta expressió l’he sentit sovint quan els meus majors m’han explicat coses de la guerra. “Ton iaio es va significar massa”, “aquell de casa Tal va acabar malament per significar-se”… M’estranyava el verb aquest, però més endavant, el diccionari me’l corroborà: “Donar-se clarament a conèixer com a tal o tal cosa.”
Els primers temps de viure en aquest Aragó nostre vaig sentir-ho vagament aplicat a mi: les columnes que publicava a La Comarca amoïnaven la mare. Era l’època del suport d’en Pujol al govern socialista. L’allau de crítiques als catalans s’extenia per les Espanyes. Si fa no fa com ara.
L’altre dia, caminant per Alcanyís, va aturar-me un conegut d’aquells primers temps. Vam preguntar-nos per les nostres vides i feines. Després va dir-me que era molt valent d’escriure els “Viles i Gents”, que si tornaven a guanyar els populars, jo i en Rajadell ja ens podiem preparar. Vaig quedar-me consternat. “!Pero si no escribo nunca de política! Sólo de cultura, de lengua…” Va dir-me que era igual. Ell mateix se sentia amenaçat per aquells que, quan eren al poder, invocaven “los españoles de bien”. “Y eso que me siento español y, creo, soy buena persona”, reblà. Ens acomiadàrem amb una encaixada. De cop i volta se’m representà mon iaio Ramon, d’Estopanyà, fent allò que ell creia que havia de fer. Sense heroïsmes ni temeritats. Senzillament i normalment. M’estaré jo també “significant”?
A casa m’esperava la feina, la família, la vida.