Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja núm.65, columna «L'Esmolet», l'abril de 2007)

Hi ha un sector de la societat que sembla que no pugui admetre la pluralitat. Tenen mala peça al teler, doncs si hi ha una veritat absoluta és que no hi ha dues persones iguals. Tanmateix ells s'entesten en considerar que la seua és l'única veritat. Per tant tots els altres queden en l'obscuritat de la ignorància o de la mala fe.
És cert que tots, amb la mica d'autoestima que se'ns suposa, tendim a pensar que tenim raó. Però també és veritat que cal molt poc per dialogar amb l'altre i intercanviar-hi raonaments.
Ara, en canvi, sembla que estigui guanyant terreny –o si més no visibilitat– aquesta massa cridanera que afirma que ells són els decents, els normals. La resta, preocupats, ens mirem a l'espill per intentar trobar-hi algun signe d'indecència o anormalitat.
Quan surti aquest article, si no s'hi ha fet res, els valencians hauran deixat de rebre les emissores de la CCRTV. Un altre grup de comunicació, PRISA, és víctima d'un boicot per part de l'anomenat "principal partit de l'oposició".  El mateix "principal partit" vol denunciar Los Draps, per que s'han sentit al·ludits per unes cançons que ni els anomenen.
L'altre dia, parlant amb un amic beseità, vam fer memòria ràpida d'aquest joc dels disbarats: van començar amb l'estatut, van seguir amb De Juana i amb l'Oleguer, després amb l'Otegui i ara amb Los Draps. Qui seran els propers? Silenci. Manteniem un to de broma, tanmateix un lleu calfred em va recórrer l'espinada.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 16 de març de 2007)

M'agrada anar en bicicleta, especialment de muntanya. No hi vaig tot el que vull, i quan ho faig solc fer-ho per camins que més o menys conec; una, dues, tres horetes pels termes de Torredarques o Mont-roig. M'agrada anar-hi sol, a hores amables si pot ser, cap al final del dia, quan el pinar es va tenyint d'un roig dramàtic. A voltes m'aturo a beure un glop o senzillament a mirar al meu entorn. I penso, redundantment, «quant que m'agrada anar en bicicleta!». M'abelleix també caminar, és cert, i sé que és la millor manera d'apreciar l'entorn, d'amarar-te de les coses que veus, escoltes i olores. Però la bicicleta és com un amic fidel, que multiplica la teua força sense necessitat de motors ni sorolls; prou lleugera per què, quan convé, la puguem carregar al muscle o avançar caminant al seu devora. La meua és –com tantes coses meues– prou vella. Me la van regalar l'any 1989, per substituir l'atrotinada Rabassa-Derbi que em duia per Barcelona. Però m'agrada per la seua simplicitat. Potser, com al poeta Foix, m'enamora el vell, els objectes que superen els anys mantenint la seua utilitat amb eficàcia. Avui dia, on un any és suficient per que un aparell atenyi l'obsolescència, és un plaer cavalcar la meua bici de divuit anys vestit amb la roba més vella. Per sort encara no m'he trobat, com l'amic Carrégalo, els vehicles infernals que desfan camins i silencis entre núvols de pols i soroll. Només de tant en tant alguna C-15 que torna de la granja o un pacífic tot-terreny que va a tancar les ovelles.
En la muda companyia de la bicicleta el món sembla bonic. De fet sento que, lluny de les masses cridaneres que no toleren la diferència, ho és, de bonic. I molt.