Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja núm.66, columna «L'Esmolet», el maig de 2007)
Aquesta frase la va dir Mariano Rajoy al programa de TVE1 “Tengo una pregunta para usted”. L’aspirant a president pel principal partido de la oposición es planyia del destí dels xiquets que tenen la “desgràcia” d’estudiar en català, és a dir, en la llengua del lloc on viuen. Responia a la pregunta d’una dona resident a les Illes, indignada pel difícil que resultava trobar col·legis on no s’ensenyés en català. “El futuro es el inglés y el chino” continuava el candidat cosmopolita. I, of course, “el castellano, con sus 500 millones de hablantes”.
Si no fos que se m’ha fet la pell molt dura, m’hauria ficat a plorar. Adéu a les minories, adéu a la diversitat. Jo li hauria preguntat, com molts lectors del Temps de Franja, què pensen fer amb els infants de la Franja d’Aragó. Pobres xiquets, aquests sí, condemnats a l’analfabetisme i al desconeixement de la llengua de casa. Segurament hauria dit “eso es porque vuestros representantes democráticos lo quieren así”. Potser tindria raó. Els nostres representants són, en el tema de la llengua, porucs quan no directament hostils. El president, com a bon franjolí, vol un consens absolut en el tema de les llengües. Als altres, als que diuen “pobres niños”, només els cal enredar la troca legislatura rera legislatura. Qui dia passa, any empeny. En aquest cas ens empenyen cap a l’abisme del xapurriau i l’autoodi. Ja ho diu l’adagi: “Ser español, un orgullo; ser aragonés un título”. El títol està clar: The End.