Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja núm.69, columna «L'Esmolet», el setembre de 2007)
Aquest setembre hem anat per la Catalunya Vella. Ha estat com un retorn a l'adolescència, doncs els meus anys d'excursionista vaig trescar sovint per aquestes contrades, més que no pas per l'alt Pirineu. Suposo que el tren de Puigcerdà hi va tenir molt a veure, en aquells temps sense cotxe.
Venint del boscós Alt Matarranya, em va impressionar la frondositat d'aquestes terres. Grans arbres, camps ubèrrims, camins frescals. No he patit cap desencís respecte a un paisatge que tenia idealitzat, ans al contrari.
Altra cosa ha estat el paisatge humà. Més ben dit, el paisatge lingüístic. Hom s'imagina, des de la desemparada Franja, que a la Garrotxa o al Ripollès es viu en una mena de paradís del català. Pobles de sonoritats èpiques –Besalú, Santa Pau…– són imaginats baluards de la llengua. Vana il·lusió. Pots estar sopant en un entorn medieval i ser atès impertorbablement en castellà. Això sí, en contrast amb Barcelona, no m"he trobat mai ningú que em digués "no le entiendo".
I els turistes? Igual que els del Matarranya: barcelonins d'un castellà immune a immersions lingüístiques. Navegant pels bells senders garrotxins se'ls pot sentir cridant-se en la bella llengua de Cervantes. No ho critico; cadascú s'expressa en l'idioma que vol, només faltaria. Per això m"estranyen les veus d'alarma d'alguns mitjans madrilenys i aragonesos. És qüestió de mals corresponsals o de mala fe?