Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 9 de novembre de 2007)
Aquest diumenge hem pujat de matinet fins el mas d’Omella. És una bella passejada, amb un desnivell discret que permet la conversa sense gaires esbufecs. L’indret és privilegiat, doncs s’hi domina una panoràmica extensíssima. Torredarques queda allà baix, embolcallada de fumerols evanescents. Dels altres masos –Arrufat, Pau i Joan Pons– ens arriba l’enrenou del bestiar, que no coneix dies de festa. És també un lloc estimat per la Cèlia, doncs hi van fer de mitjers sos iaios i besavis, i sa mare hi visqué fins que es va casar. Quantes peripècies podrien explicar aquestes pedres!
Avui fa un dia fred i el cel és ras, tibant com un llençol en un llit ben fet. Cap a ponent, però, hi ha una línia de rovell que fereix el blau llampant. L’embruta, l’enverina, el contamina. És el fum inacabable de la tèrmica d’Andorra. Carbó que crema dia i nit per produir energia elèctrica, el motor del nostre món. Desencisat, tombo els ulls cap al sud. Eriçant les carenes dels Ports, rengleres de molins mouen les seues aspes. Més energia, aquesta –en aparença– blanca i elegant. Dic “en aparença” perquè crec que aquesta mena de generadors tampoc són benvinguts a la comarca. Em costa d’entendre, doncs a totes les viles, per menudes que siguen, hi volem bon servei d’electricitat, d’accès a internet i tot el que convingui. Els qui hi estan en contra, alguns d’ells amics meus, ho tenen clar: ‘que els posin al Tibidabo o al port de València!’. No sé què pensar. D’una banda el fum, de l’altra els molins. I l’energia indispensable. Hi ha alternativa?
Tornem cap a Torredarques amb el ressò dels avanpassats al pensament. Entre els pins, les torres d’alta tensió porten el confort cap als masos industriosos.

(Aparegut a Temps de Franja núm.70, columna «L'Esmolet», el novembre de 2007)
L'altre dia, en una dilatada tertúlia sobretaulera, l'amic Sesé, àvid lector –i musicador– de versos, tragué el tema dels poetes franquistes amb valor literari. Feia una mica d'angúnia atorgar adjectius elogiosos a l'obra d'escriptors que van donar suport a un règim tan funest. Tanmateix, és cosa sabuda que una obra mestra pot haver estat gestada per una persona amb idees execrables. O per algú que ens és antipàtic. Un cas paradigmàtic és el de L.F. Céline, autor de l'excel·lent «Viatge al fons de la nit» i també anti-semita col·laboracionista del règim de Vichy.
Jo mateix, per exemple, vaig trigar massa a llegir els contes de J.L. Borges a causa de les seues opinions sobre García Lorca. I em sentia malament de gaudir amb la lectura de «La Colmena», doncs en aquella època en C.J. Cela s'enfotia d'en Xirinacs al Senat.
Si baixem a la nostra vida més quotidiana, els exemples es multipliquen. Somric en evocar uns bells poemes –encara en retinc alguna frase– que un admirador de la meua xicota d'aleshores li havia dedicat. Naturalment, malgrat ser força bons, em resultaven odiosos. Pecats de joventut.
Passa també a nivell social. Per això seria bo que oblidéssim simpaties i antipaties personals a l'hora de recolzar bons projectes. Sobre tot si contribueixen a avançar en la causa de la llengua i la cultura. Al final, el que en resta és l'obra i la seua repercussió.