Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja núm.76, columna «L'Esmolet», maig de 2008)
Ara és per l'aigua, ahir per l'Estatut, demà pel finançament... Deu ser molt cansat, això de ser català. Qualsevol cosa encaminada a millorar-ne la qualitat de vida (infraestructures, competències...) serà titllada d'insolidària per aragonesos, valencians o extremenys. L'Heraldo m'ho corrobora dues voltes per setmana: béns de la Franja, aigua de l'Ebre... i ni una paraula de la infàmia que ha de suportar el doctor Artur Quintana per haver dit una veritat diàfana. Potser ho fan per assegurar-se que mai no siga el moment adient per redactar una llei de llengües. El que acaben aconseguint és la desafecció mútua: «qué malos son los catalanes»; «els espanyols no ens volen». Els que som al mig sentim l'amargor de la lluita inútil, la saliva gastada de tant mastegar el tema. Em pregunto perquè no passa igual amb Euskadi o Navarra. Ells tenen el concert econòmic, van a la seua. Hi ha la xacra del terrorisme, és cert, però a banda d'això mai no he sabut de cap boicot als seus productes. En canvi els catalans gasten milions en campanyes per fer-se estimar per la resta d'espanyols, demanen perdó, abandonen la seua llengua quan imaginen que algú no la parla... I els immigrants que fan l'esforç d'aprendre el català es troben que tothom se'ls dirigeix en castellà.
Ser català en una Espanya així és ser cornut i pagar el beure. Entretant, als aragonesos que parlem català ni ens coneixen a Catalunya ni ens accepten a l'Aragó. Nosaltres sí que som l'ase dels cops.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 2 de maig de 2008)
Avui dia, en la nostra societat occidental, sembla difícil que es cometin aberracions com els processos a Galileu o Giordano Bruno. Tanmateix la FACAO ho ha fet. Ha dut als tribunals, entre d’altres, el doctor Artur Quintana per dir el mateix que tota la romanística internacional: el que parlem a la Franja Oriental d’Aragó és català. Per tant, qui diu el contrari menteix, de la mateixa manera que menteixen els qui neguen l’Holocaust.
S’han passat tant que alguns FACAOistes, entre ells el seu president, han intentat desmarcar-se’n argumentant que la querella és una qüestió personal d’algun dels associats. I és que una cosa és fer articles on, amb l’excusa de la llengua, desvariar amb teories conspiratives; i una altra –posseïts per la seua follia anti-científica– anar als tribunals. Veig que s’han querellat també per alguns comentaris que s’han fet en diversos blocs sobre el passat polític i les amistats perilloses d’algun ínclit membre de la FACAO. La veritat és que navegant per aquests blocs (http://locacaodelafacao.wordpress.com/), hom té la impressió que tot està prou documentat, sovint amb paraules dels propis querellants!
Com que tots els companys de columna n’hem parlat, el president de la “Federación” s’ha afanyat a escriure articles de defensa que, en realitat i com sempre, són d’atac. Tot llegint la prosa barroca i afectada de l’individu em pregunto si realment llegeix els articles que blasma. O el que és pitjor, si els ha entès. Penso que s’ha adonat de la relliscada que han comés els seus camarades i, incapaç d’un discret silenci, es fa l’indignat pel que considera ofenses a la seua persona. Es podria fer un favor a ell mateix i als que encara ens prenem la molèstia de llegir-lo, documentant-se una miqueta sobre ciència filològica. Potser així entendria millor de què estem parlant.