Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja núm.77, columna «L'Esmolet», juny de 2008)
Els polítics –els de debò, els que treballen per millorar el seu entorn– tenen una molt difícil tasca per acontentar els votants. Sobre tot quan van mal dades econòmicament. Tots ens creiem en possessió de drets irrenunciables, sovint només pel fet casual d'haver nascut en un lloc. I aquests drets ho inclouen tot; no hi fa res que siguin mesures transitòries per compensar una situació adversa o que faci quatre dies que en gaudim. Per acabar-ho d'adobar, aquestes prerrogatives que per nosaltres semblen inqüestionables, les trobem intolerables quan s'apliquen als altres.
Tot això ho dic perquè m'ha cridat l'atenció, en el debat de la finançament autonòmic, que les comunitats que més reben, no admeten perdre una engruna dels privilegis de què gaudeixen. És evident que que la qualitat de vida en aquests territoris és millor que mai. Només cal passejar-se per alguna de les seues petites ciutats i sentir com els seus habitants s'enorgulleixen de viure molt millor que els de Barcelona, per exemple. A la vegada, en aquestes poblacions, se senten també les protestes pel tracte pretesament «privilegiat» que reben els col·lectius desafavorits –sobre tot si són immigrants o gitanos.
Davant d'aquest egoisme estructural que ens afecta a tots sense excepció, quines opcions li queden al polític? La fàcil: demagògia. La difícil: pedagogia. Quina és la que està més en voga actualment? Em temo que la resposta és evident.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 13 de juny de 2008)
El rinoceront es caracteritza per la gruixuda pell, una cuirassa que el fa insensible al món exterior. I també per la curtesa de la seua visió. Amb aquesta imatge tan gràfica, Josep Espluga, doctor en sociologia per la UAB nascut a Alcampell, descriu l'actitud de l'opinió pública aragonesa respecte a la minoria catalanoparlant. L'entrevista, molt nutritiva, apareix al número 76 de Temps de Franja. Bon coneixedor de la realitat frangenca, aragonesa i catalana, les seues consideracions sempre són clarividents. Ha retratat el sentiment dels habitants d'aquest racó d'Aragó amb precisió i realisme als llibres Urbilatèria, Planeta Franja i al recent Com embolicar la Franja amb una fulla de pi. Els franjolins estem enclavats entre dues societats –l'aragonesa i la catalana– que mos voldrien diferents de com som. Els uns desitjarien que fórem «normals» i parlàrem castellà com ells o, a tot estirar, algun dialecte moribund que ens faci pintorescos però inofensius. Els altres que mos férem catalans directament. Davant d'això hi ha qui es proclama ultra-aragonès, qui es fa pro-català i, per últim, qui dissimula i procura passar desapercebut –la majoria. Tot plegat, diu Espluga, una despesa inútil d'energia mental.
Coincideixo també amb l'escepticisme que professa respecte al futur de la nostra llengua. Malgrat els trenta anys de defensa aferrissada del català a l'Aragó, no s'ha aconseguit penetrar ni una mica en la pell de rinoceront de l'opinió pública aragonesa; ans al contrari, sembla haver crescut el rebuig al català. Com a mostra el reportatge que vaig veure l'altre dia a Aragón TV, on un parell de simpàtics presentadors es passejava per Montanyana i Pont de Montanyana sense dir ni una paraula de la llengua que s'hi parla. Potser la miopia els havia arribat a l'orella.