Les coses de la (meua) vida

(Publicat a La Comarca, l"1 d"agost de 2008)
La ignorància és una característica que es tendeix a ocultar. Si un no domina o no sap res d"una matèria calla o ho confessa en petit comité. Encara que sempre hi ha algun fatxenda que se les dóna de saberut i que sol fer el ridícul quan obre la boca –o desembeina la ploma. Per això sorprenia una mica veure pels carrers de Saragossa, el passat 4 de juliol, un centenar de persones, moltes d"edat provecta, amb una pancarta on feien gala de la seua ignorància. «No Hablamos Catalán», proclamava als quatre vents. Els transeünts esperaven que a continuació apareguera un altre grupet enarborant l"estendard de «No Sabemos Trigonometría», però no. Hi havia també banderes de la Comunitat i un grapat de joves amb fosques ulleres proclamant l"obvietat que «En el Reino (és constitucional aquesta denominació?) de Valencia hablamos valenciano y castellano». Tal i com diu la real Academia de la Lengua el valencià és «Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia», definició corroborada per l"Acadèmia Valenciana de la Llengua.
A l"ombra d"aquesta plataforma que reivindica desacomplexadament la ignorància, n"han sorgit com a mínim un parell: «Plataforma No Hablamos Castellano» (nohablamoscastellano.blogspot.com) que, en contra del que diuen les autoritats lingüístiques, reivindica que la variant del castellà que es parla a Aragó és «Aragonés sureño». L"altra, bastant passada de voltes, s"anomena «No Hablamos Suomi» (nohablamossuomi.wordpress.com).
Sembla que el signe dels temps és proclamar allò que ignorem, manifestant-nos si cal pels carrers amb el cap ben alt. Jo crec que continuaré en la meua línia, aprenent dels que saben i dient, a qui ho vulgui sentir, que jo sí que tinc la sort de parlar català, castellà i una mica d"anglès.

(Temps de Franja núm.78, columna «L'Esmolet», juliol de 2008)
En els anys d’estudiant a l’escola Massana, vaig tenir un company de la República Dominicana, en Miguel. Es va fer de la colla ràpidament, i no era estrany que visitéssim de tant en tant el minúscul apartament que compartia amb la seua ex-dona. Allà les converses sovint versaven sobre el seu país. El nostre amic no era ben bé negre, però el cabell rinxolat, la pell morena i faccions delataven el seu origen caribeny. Tot i això ell mantenia amb energia que era absolutament blanc. I per demostrar-ho ens ensenyava el carnet on hi posava ben clar «Raza: Blanca». Es veu que allà distingien entre «Blanco», «Negro» i «Indio» –qualificació que no descrivia els exterminats caribes, sinó els mulats. Aquesta anècdota em ve al cap en sentir les tertúlies de les cadenes, suposadament progressistes, la SER i Cuatro. La majoria d’opinadors –per no dir tots– que hi participen anomenen els partits d’adscripció territorial com a «nacionalistes», sovint amb un menyspreu que voreja l’escarni. No sé com deuen qualificar, aquests saberuts, la borratxera descordada que viuen aquests dies els seus companys d’esports. Amb l’excusa de l’Eurocopa se senten expressions que haurien de fer esgarrifar qualsevol no-nacionalista. Tanmateix no he sentit cap recriminació, ans al contrari, sembla que s’apunten a l’orgia «ejpañolista» sense recança ni càrrecs de consciència. Entretant els acusats de nacionalistes continuen disculpant-se, dissimulant o barallant-se entre ells.