Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja, «L'Esmolet», gener de 2006)

He eixit del metro una parada abans per caminar una estona. Vinc d"estar-me amb el pare, l"esmolet original i genuí. Hem estat una estona junts; l"he afaitat, hem escoltat en Capri, li he parlat de quan érem esmolets tots dos, colze a colze, en aquell taller minúscul del carrer Sant Cristòfor. Em mirava com si no m"acabés d"entendre, com si no li importés gens que no m"acabés d"entendre. Fa molts anys que l"esclerosi múltiple s"ha anat apoderant de la totalitat seu cos.
M"aturo davant el número 3 del passatge ca n"Oliva. Un edifici lleig, d"aquells que als anys seixanta van omplir els suburbis barcelonins. Tanmateix, és aquí on vaig passar els meus primers vuit anys de vida. Acosto el rostre al vidre del portal. Tot segueix aparentment igual. Em vénen totes le imatges oblidades: l"esquifit piset –que a mi em semblava enorme–, el sobre amb la paga que mon pare feia petar entre rialles. Em vénen, sobre tot, les il·lusions d"ells dos, joveníssims, amb tota la vida pel davant.
A la nit, abans d"adormir-me al llit d"Alcanyís, veig l"habitació on s"està ara el pare. La mare és a la vora, asseguda al llit. A l"altra banda del gran finestral, la baluerna del Fòrum. I em retorna el  piset de Ca n"Oliva, el del carrer Agricultura, la botiga, el taller. Tot ha passat tan de pressa que fa vertígen. Penso que, definitivament, els valents de debò són aquells que mantenen el goig de viure. Ells són el model a seguir.