Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el novembre de 2006)

M'ajupo vora el passant del barranc per nuar-me la bota. Quan m'incorporo, veig en José amb una galleda penjada del braç. "Déu-vos-guard", em diu en barceloní. Tot seguit, treu un bolet groc del poal i me'l mostra. "Però açò és un mata-parent!" Li dic. "Sí", replica, "però és dels que no en maten, de parents". La conversa amb ell m'apassiona. Tanmateix avui tinc pressa, aviat fosquejarà i vull donar una bona passejada. "Ja has vist el que han fet al camí?" Es refereix a la senda que ressegueix el curs del barranc de Torredarques. "Han començat a obrir una pista. El camí de ferradura se'ns torna camí de tractor. És el signe dels temps". "Així podran passar-hi els bombers", contesto. Endevino els ullets burletes rera unes ulleres de sol que devien ser moda quan la Gimpera regnava al Tusset street.

Camins de ferradura, solituds violades. Barranc avall hi ha els horts que ja no ho són. Prats d'herba ufanosa, esbarzers impenetrables. En José i quatre o cinc més encara mantenen uns pocs retalls de verger.

Segueixo el meu camí per la nova i cruixent pista. Passen els anys, muden les coses fins i tot en aquests indrets amagats. Una altra batalleta per als meus néts: "Abans això era un caminet que només es podia fer a peu". Ells ni m'escoltaran. Hi passaran amb bicis, quads o vès a saber. Si ho volen, però, sempre hi trobaran aquell bancalet ben pla, clapa de sol enmig de la boscúria.