Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el novembre de 2006)

He dit a voltes que sóc un mal lector de poesia. Si més no un escàs lector. El poc temps que deixen els quefers diaris no em premeten el recolliment que requereix la seua lectura.
Tanmateix hi ha la poesia musicada. Les paraules untades de música penetren amb més facilitat. Algú podria adduir que en certa manera és una desvirtuació. El poema passa per la mà del músic i li dóna un altre aire, fins i tot un altre sentit. Sigui com sigui, és habitual que un poeta musicat per un cantautor famós agafi rellevància i difussió. És decobert per un públic que, com jo, rarament troba els moments per endinsar-se en les suggerències dels versos.
Hi ha el cas, diferent, del músic que fa les seues pròpies lletres. No cal que siga necessàriament cantautor. De vegades es pot dir que fa poesia, doncs els textos nus de música s’aguanten i fins i tot adquireixen nous colors. D’altres, en canvi, només funcionen conjuntament. La música crea un estat d’evocació que fa que les frases cantades prenguin un sentit que transmet sensacions. Podriem dir que la veu, la paraula entra dins la partitura. No parlo de les cançons adotzenades que repeteixen fòrmules i tiren pel dret. Parlo d’aquests autors que creen un univers personal i, en certa manera, original. M’he trobat sovint que una cançó m’agrada més pel que em suggereix que pel que diu literalment. Frases, paraules entrelligades a la música que m’evoquen sensacions, records, situacions. Poesia? Cançó? Creació.