(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 16 de març de 2007)
M'agrada anar en bicicleta, especialment de muntanya. No hi vaig tot el que vull, i quan ho faig solc fer-ho per camins que més o menys conec; una, dues, tres horetes pels termes de Torredarques o Mont-roig. M'agrada anar-hi sol, a hores amables si pot ser, cap al final del dia, quan el pinar es va tenyint d'un roig dramàtic. A voltes m'aturo a beure un glop o senzillament a mirar al meu entorn. I penso, redundantment, «quant que m'agrada anar en bicicleta!». M'abelleix també caminar, és cert, i sé que és la millor manera d'apreciar l'entorn, d'amarar-te de les coses que veus, escoltes i olores. Però la bicicleta és com un amic fidel, que multiplica la teua força sense necessitat de motors ni sorolls; prou lleugera per què, quan convé, la puguem carregar al muscle o avançar caminant al seu devora. La meua és –com tantes coses meues– prou vella. Me la van regalar l'any 1989, per substituir l'atrotinada Rabassa-Derbi que em duia per Barcelona. Però m'agrada per la seua simplicitat. Potser, com al poeta Foix, m'enamora el vell, els objectes que superen els anys mantenint la seua utilitat amb eficàcia. Avui dia, on un any és suficient per que un aparell atenyi l'obsolescència, és un plaer cavalcar la meua bici de divuit anys vestit amb la roba més vella. Per sort encara no m'he trobat, com l'amic Carrégalo, els vehicles infernals que desfan camins i silencis entre núvols de pols i soroll. Només de tant en tant alguna C-15 que torna de la granja o un pacífic tot-terreny que va a tancar les ovelles.
En la muda companyia de la bicicleta el món sembla bonic. De fet sento que, lluny de les masses cridaneres que no toleren la diferència, ho és, de bonic. I molt.