(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 3 d'agost de 2007)
Les tardes de juliol treballo tranquil. Mentre vaig cavil·lant grafismes, em permeto el luxe d'escoltar el magnífic disc "Sol Blanc", de Túrnez i Sesé. En aquest tercer treball musiquen poetes de ponent. Màrius Torres, Hèctor Moret, Dolors Miquel… Hi ha cançons especialment emotives, sobre tot pels qui coneixem les terres de Lleida. I l'al·licient afegit de col·laboracions de la talla de la Maria del Mar Bonet.
Cap al tard agafo la furgoneta i me'n torno a Torredarques. Escolto "Sons del Matarranya", una recopilació de grups relacionats amb la comarca. Rock, música electrònica, jazz, cantautors, jotes… És una sort que algú com en Marc Martí hagi fet l'esforç de reunir tants i tan diversos músics en un projecte inèdit. Penso que hi ha molts jóvens que, en sentir aquestes cançons en català, miraran la cultura pròpia amb uns altres ulls. Potser ara la nostra llengua "molarà" de debò.
En arribar a casa m'abraça la filla petita, la Tuàbech, i m'ensenya com balla "El Moixó de Montpeller". L'ha après al llibre-disc "Cantem Junts". En aquest CD, dirigit per la Margarita Celma i interpretat pels alumnes de l'escola de Vall-de-roures, hi ha prop de cinquanta cançons que els propis xiquets han replegat de pares i iaios. Un projecte educatiu que ha implicat mestres i familiars, posant en valor la cultura popular i la llengua que la vehicula. Em fa feliç pensar que gràcies a aquesta feina colossal tan ben coordinada, totes aquestes cançons seguiran en l'imaginari de les nostres comarques.
Abans de gitar-me m'estic una estona al balcó. Amb els ulls perduts dins la foscor plena de silencis, penso en l'esforç de tota aquesta gent. El seu treball demostra que la nostra llengua és riquesa, cultura, dignitat. Em pregunto si els nostres governants, quan es fiquen al llit, senten algun remordiment per deixar-la morir.
