Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 28 d'agost de 2007)
Enguany, com ja és tradició, vam trobar-nos la majoria dels columnistes del 'Viles' i 'Lo Cresol'. El lloc va ser Mont-roig, la data, el quatre d'agost. Feia goig de debò veure una taula tan llarga i ben avinguda. Després de dotze anys –què de pressa passa el temps!– els nostres articles continuen sobrevivint en el seu raconet, com els gals d'Astèrix davant l'Imperi. Hi ha hagut algun avanç: ha florit 'Lo Cresol' a l'altre periòdic important de la província. No és poca cosa, però tot plegat denota que la situació s"ha tornat crònica. Abans l'anomalia clamava el cel. Als periòdics Aragonesos no hi havia ni rastre de la llengua dels habitants de la Franja. Amb aquesta columna, pareixia que s'iniciava el camí de la normalitat…
Un moment, el títol d'aquest article em sóna. Faig una recerca i, efectivament, apareix un primigeni «La gent del Viles i Gents». Era l'any1996, i ens trobàvem a Torredarques en Tomàs, en Carles i en Carrégalo, amb l'Artur, la Sígrid, en «Marco» i la Teo. Acabava la bucòlica descripció de la trobada amb l'esperança que la meua filla Adriana, que aleshores tenia dos anys, podria escriure en la llengua que parlem a la vila. Tot depenia de si érem capaços de capgirar la inèrcia secular. Vana il·lusió! Reconec que la societat civil ha progressat una mica. Tanmateix, a nivell institucional la cosa està estancada. Aragó continua ignorant-nos i les meues filles, si no marxem enllà de l'Algars, seran analfabetes en la seua llengua.

(Aparegut a Temps de Franja núm.69, columna «L'Esmolet», el setembre de 2007)
Aquest setembre hem anat per la Catalunya Vella. Ha estat com un retorn a l'adolescència, doncs els meus anys d'excursionista vaig trescar sovint per aquestes contrades, més que no pas per l'alt Pirineu. Suposo que el tren de Puigcerdà hi va tenir molt a veure, en aquells temps sense cotxe.
Venint del boscós Alt Matarranya, em va impressionar la frondositat d'aquestes terres. Grans arbres, camps ubèrrims, camins frescals. No he patit cap desencís respecte a un paisatge que tenia idealitzat, ans al contrari.
Altra cosa ha estat el paisatge humà. Més ben dit, el paisatge lingüístic. Hom s'imagina, des de la desemparada Franja, que a la Garrotxa o al Ripollès es viu en una mena de paradís del català. Pobles de sonoritats èpiques –Besalú, Santa Pau…– són imaginats baluards de la llengua. Vana il·lusió. Pots estar sopant en un entorn medieval i ser atès impertorbablement en castellà. Això sí, en contrast amb Barcelona, no m"he trobat mai ningú que em digués "no le entiendo".
I els turistes? Igual que els del Matarranya: barcelonins d'un castellà immune a immersions lingüístiques. Navegant pels bells senders garrotxins se'ls pot sentir cridant-se en la bella llengua de Cervantes. No ho critico; cadascú s'expressa en l'idioma que vol, només faltaria. Per això m"estranyen les veus d'alarma d'alguns mitjans madrilenys i aragonesos. És qüestió de mals corresponsals o de mala fe?