Les coses de la (meua) vida

(Aparegut a Temps de Franja núm.71, columna «L'Esmolet», el gener de 2007)
Diumenge al matí. Mentre preparo els esmorzars vaig sentint la ràdio. «La foto del programa», dos minuts d'entrevista a algú que passa pel carrer. «On va ara, si és tan amable…» i la resposta «...no entiendo el catalan, pero el español sí». En Solà li pregunta –en castellà– d'on és i l'home que d'alemanya, que li agrada molt Barcelona i que fa anys que hi viu. Aleshores el presentador suggereix que ja deu entendre el català. El vianant es desfoga. «No, porque me obligan». I es queixa que la gent li parla català sempre i arreu, a les botigues, a l'ajuntament, a les escoles. En Solà, sense perdre el bon humor li comenta que potser és normal, doncs som a Catalunya. L'entrevistat fa el seu alegat: «el castellano lo habla todo el mundo, y el catalán ¿quién entiende catalán, quién? Nin-gún [pronunciat així, amb guió entre mig] extranjero...» i, l'entrevistador rialler «però vosté pot entendre que nosaltres vulguem defensar el català?» «a mí me gusta mucho, el catalán, la... el... el idioma... Pero dejamos esto... mucho gusto... adiós, hasta la pròxima». Puja la música de la sintonia i s'acaba el diàleg. Les torrades són a punt, el foc ja escalfa l'estança. M'assec a l'ordinador i deso l'article que tinc començat. L'amic alemany me n'ha escrit un de sencer ell solet. Quan anem a Barcelona, ja em puc preparar a no sentir castellà. Sembla que, en pocs mesos, la situació s'ha capgirat. Potser tenien raó els que patien pel futur del castellà a Catalunya.