Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja núm.73, columna «L'Esmolet», març de 2008)
L'altre dia, la meua filla gran va venir de l'institut indignada contra el rei en Jaume. Jo sempre l'havia tingut per un gran rei, que expandí la corona cap al sud i mar enllà. Estranyat, vaig preguntar-li què havia fet, per merèixer els seus retrets. «Per la seua culpa no tenim eixida al mar!». Potser sí que havia llegit alguna cosa a l'Heraldo sobre el tema, però ho havia atribuït a la caverna dels «aragonesos-que refermen-la-seua-identitat-negant-la-de-Catalunya». Però ara la «caverna» havia entrat a casa de la mà d'una de les millors professores de l'institut. Això em va fer reflexionar sobre el paper de la història, que com sap tothom, s'interpreta segons les pròpies afinitats. Però em va colpir molt més el «tenim» de la meua filla. Era l'evidència que està creixent dins una identitat diferent de la meua, dins d'un «nosaltres» que no és ben bé el meu. I és que, malgrat els quinze anys que duc en aquesta terra, la majoria del meu entorn és culturalment català. La ràdio, la TV, els llibres, l'idioma... tot segueix igual, sense que cap frontera «autonòmica» ho impedeixi. Però els professors –els bons i els mediocres– vénen del territori Heraldo, COPE, SER i TVE1-A3-T5. En fí. Espero que la llavor que els pares deixem en els fills tingui alguna importància en la seua formació com a persones. Si més no que els faci tenir un punt de vista diferent del que impera en aquest nostre Aragó d'ànima castellana.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 8 de febrer de 2008)
Defensar el català a l’Aragó no és anar a favor o en contra de cap partit polític. La llengua pròpia de la Franja és patrimoni de tots i, per tant, no pot ser objecte de disputa partidista. Conec aragonesos de tots els colors polítics que són parlants de català i no se n’amaguen. És cert que alguns l’anomenen amb algun altre nom, però ho fan per desconeixement o per inèrcia. L’idioma és part de la nostra manera de ser, com tenir els ulls marrons o dur els cognoms de la família. Que els pares vulguen que els seus fills sàpiguen escriure en la llengua pròpia no és de dretes ni d’esquerres: és natural. És injust negar-los, als fills, l’opció de ser competents en la llengua de casa. Hi ha qui argumenta que «això nostre no s’escriu, no cal ensenyar-ho a l’escola». Avui dia aquest raonament és clarament obsolet: l’analfabetisme ja és història i tenim accés a gran quantitat d’informació. No es pot pretendre que una llengua sobrevisque amb dignitat si la deixem exclusivament en l’àmbit domèstic. A més, està demostrat que ser competent en el propi idioma millora el rendiment escolar i facilita el coneixement d’altres llengües. Tot plegat em porta a pensar que els que estan en contra de l’ensenyament del català a l’Aragó no són de dreta ni d’esquerra, sinò defensors de la ignorància i enemics del nostre patrimoni. Amb quin objectiu? Ens ho hauran d’explicar.
Per acabar, un exemple. Una noia marroquina va mostrar-se estranyada de que a l’escola d’idiomes d’Alcanyís es pogués aprendre llengües estrangeres i en canvi no el català, que el parla molta gent de la zona i és oficial a les comunitats veïnes. A voltes cal que vinguen de fora per fer-mos veure les pròpies contradiccions.