Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja núm.81, columna «L'Esmolet», desembre de 2008)
Per tot arreu ens arriba el xàfec de la crisi, bàsicament en forma d’informacions pessimistes. Les previsions no són tampoc gens falagueres. Es veu que no es tracta d’una sotragada com les que de tant en tant ens afecten temporalment, sinó d’una recessió en tota regla. Les petites empreses i els professionals som els que més ho notem. Els clients s’espanten –alguns amb motiu– i comencen a cancel·lar o posposar projectes emparaulats o fins i tot en curs. Hi ha també els treballadors assalariats, alguns dels quals surten al carrer per protestar davant l’amenaça de pèrdua del lloc de treball. Tot plegat sembla la migranya conseqüència d’una nit d’excessos. Després d’anys de grues, cotxes nous i electrodomèstics substituïts abans de ser amortitzats, apareix la crua realitat. S’ha acabat la festa. Potser tot plegat és una oportunitat per destriar quines són les coses importants i quines les prescindibles, de repensar en què esmercem el temps, de què els fills siguin conscients que tots aquests objectes que omplen la seua quotidianitat són producte de l’esforç.
La vida segueix, tanmateix, i tot plegat sembla arrossegar-nos més enllà de la nostra voluntat. Les filles creixen, les modes fluctuen, i anem complint anys sense adonar-nos-en. Si hi ha una cosa immutable, però, és la no existència d’una llei de llengües aragonesa. La seua (in)existència ha passat a formar part de la mitologia més boirosa de la nostra petita i diglòssica comunitat.