Les coses de la (meua) vida

(Publicat a La Comarca, el 15 de maig de 2009)
Vaig llegir aquesta frase a l'article d'en Baltasar Porcel "La inmigración y la fortaleza" publicat a La Vanguardia (07/05/2009). L'autora de la definició és la demògrafa Anna Cabré, tot contestant la pregunta que se li fa en una entrevista (l'Avenç 345, 04/09) «Què és Catalunya?». La resposta és clara: «Una fàbrica de fer catalans, doncs el nostre factor hereditari és menor que el d'allau i conjunció de col·lectius». La prova vivent d'aquesta afirmació és el propi president de la Generalitat, l'únic d'una comunitat autònoma que ha nascut en una altra. Des de fora sovint s'intenta mostrar una realitat molt diferent, d'enfrontament i conflicte. Per adonar-se de la distorsió només cal anar a Catalunya i passejar-s'hi. La tan criticada –des de fora– immersió lingüística ha aconseguit que la llengua pròpia del territori sigui coneguda per tothom, sense perdre competència –com demostren tossudament les dades– en castellà, l'altra llengua oficial. En altres llocs s'ha optat per dividir la població amb els resultats que coneixem: al País Valencià la llengua pròpia retrocedeix a gran velocitat i a Euskadi s'han creat dues comunitats. La mala imatge que es té de Catalunya a la resta de l'estat resulta incomprensible pels que hi viuen o hi hem viscut. Hi ha coses bones i no tan bones, com a tot arreu, però un territori que ha rebut una tan gran immigració i que ha estat capaç de seduir-ne la immensa majoria fins integrar-los mereix, com a mínim, una mirada encuriosida i sense prejudicis.
Des de la Franja patim sovint la visió distorsionada que es té de Catalunya. El fet de compartir-ne la llengua ens fa culpables. De què? No ho sé. Potser de no haver perdut, al contrari que la majoria, un tret d'identitat del ser aragonès: la nostra llengua catalana.