Les coses de la (meua) vida

(Publicat a La Comarca, el 19  de juny de 2009)
El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó.
Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició.
Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans.
Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres.
Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.

(Publicat a La Comarca, el 15 de maig de 2009)
Vaig llegir aquesta frase a l'article d'en Baltasar Porcel "La inmigración y la fortaleza" publicat a La Vanguardia (07/05/2009). L'autora de la definició és la demògrafa Anna Cabré, tot contestant la pregunta que se li fa en una entrevista (l'Avenç 345, 04/09) «Què és Catalunya?». La resposta és clara: «Una fàbrica de fer catalans, doncs el nostre factor hereditari és menor que el d'allau i conjunció de col·lectius». La prova vivent d'aquesta afirmació és el propi president de la Generalitat, l'únic d'una comunitat autònoma que ha nascut en una altra. Des de fora sovint s'intenta mostrar una realitat molt diferent, d'enfrontament i conflicte. Per adonar-se de la distorsió només cal anar a Catalunya i passejar-s'hi. La tan criticada –des de fora– immersió lingüística ha aconseguit que la llengua pròpia del territori sigui coneguda per tothom, sense perdre competència –com demostren tossudament les dades– en castellà, l'altra llengua oficial. En altres llocs s'ha optat per dividir la població amb els resultats que coneixem: al País Valencià la llengua pròpia retrocedeix a gran velocitat i a Euskadi s'han creat dues comunitats. La mala imatge que es té de Catalunya a la resta de l'estat resulta incomprensible pels que hi viuen o hi hem viscut. Hi ha coses bones i no tan bones, com a tot arreu, però un territori que ha rebut una tan gran immigració i que ha estat capaç de seduir-ne la immensa majoria fins integrar-los mereix, com a mínim, una mirada encuriosida i sense prejudicis.
Des de la Franja patim sovint la visió distorsionada que es té de Catalunya. El fet de compartir-ne la llengua ens fa culpables. De què? No ho sé. Potser de no haver perdut, al contrari que la majoria, un tret d'identitat del ser aragonès: la nostra llengua catalana.

(Publicat a La Comarca, el 3 d'abril de 2009)
Hi ha empresaris valents que han posat al mercat productes de qualitat, elaborats a la comarca. Generalment es tracta de productes alimentaris que, com a element diferenciador, tenen un nom relacionat amb el seu origen. Hi ha qui a causa del desconeixement que ha generat la manca de formació en la nostra llengua transcriu paraules inequívocament catalanes amb grafies aberrants. N’hi ha d’altres, però, que s’han preocupat de mantenir la correcció de les denominacions. Per ells escriure malament els noms de les muntanyes, rius o partides que han triat com a marca, equivaldria a veure a les etiquetes “Vino de Herè” (per Jerez) o “Quezo curao”.
Tanmateix, quan el mercat és bàsicament aragonès, a voltes es produeix un rebuig a causa de l’aspecte català del nom. Sé d’algun cas on ja es planteja el canvi de marca perquè els aragonesos no perceben aquell producte com a propi. Quan el tasten agrada molt, i el preu és convenient. Però la marca no els sona de la terra. Tan els fa que tota l’etiqueta estiga en castellà i que a l’adreça del productor aparega inequívocament la província. Per a ells un apòstrof, una “ç” o una “x” és motiu de sospita. Això és preocupant perquè demostra que, malgrat tants anys de democràcia, continua la desconeixement del propi territori. Perquè vull creure que és desconeixement, i no rebuig conscient d’un patrimoni que és de tots els aragonesos.
Entretant els ignorants que en fan bandera, de la seua ignorància, s’han embrancat en la reivindicació de la denominació “Chapurriau”, amb cap altre objectiu que mantenir-nos als franjolins en el secular analfabetisme a què estem condemnats pels nostres governants. La seua filosofia és la mateixa que la d’aquell conegut meu que un dia, desinhibit pels “cubates”, em va etzibar a la cara “abans li diré cagalló que català!”. Doncs això.

(Publicat a La Comarca, el 20 de febrer de 2009)
A Espanya ens hem acostumat a viure en centralisme. Ho tenim tan assumit que trobem natural que el fet que nevi a Madrid sigui notícia destacada a tots els noticiaris. Tampoc passa res si s’hi traslladen les seus centrals d’empreses que abans eren en altres ciutats. Es dóna el cas de corporacions que, tot i tenir el domicili fiscal a la capital de l’Estat, no hi tenen cap client. Però allà hi paguen religiosament els seus impostos. Les infraestructures es dissenyen també primant el centre: un aeroport mastodòntic, línies d’AVE radials, autopistes gratuïtes només si van cap a la Puerta del Sol –però de pagament si comuniquen comunitats “perifèriques”… El centralisme també és flagrant a les tertúlies de qualsevol cadena de cobertura estatal, on opinadors de dreta i esquerra només estan d’acord en una cosa: aquells a qui ells anomenen “nacionalistes” solen ser com a mínim una nosa, i sovint una font de corrupció i d’insolidaritat. No s’adonen –o potser sí, però ho dissimulen– del seu propi i enorme nacionalisme, doncs estan convençuts que l’única nació possible és la que ells conceben des de les altures de la “Meseta”. Per aquesta gent és antinatural l’existència de comunitats autònomes que no tinguin com a prioritat l’estar comunicades amb Madrid abans que estar-ho amb Europa o amb ciutats amb més lligams econòmics i socials. L’autovia Saragossa-Madrid és gratuïta, mentre que l’autopista de l’eix de l’Ebre-frontera francesa és de pagament. I així passa a la majoria de territoris de l’Estat. Si parléssim de futbol la cosa ja seria escandalosa, però com aquest és un tema d’entreteniment, no paga la pena de posar-s’hi pedres al fetge. Sovint em fa l’efecte que els aragonesos sempre mirem enfadats cap a llevant, mentre que des de ponent ens van afaitant. Això sí, amb fulla esmolada i perfumades locions.

(Publicat a La Comarca, el 9 de gener de 2009)
És difícil escriure el primer article de l"any. I no per manca de temes, sinó precisament per l"acumulació d"informació que aquests dies de convivència amb parents i amics comporta. Les festes de Nadal suposen, al marge de costums i creences, l"oportunitat de conviure amb una certa tranquil·litat amb la família més propera, alliberats provisòriament de la pressió del dia a dia. També hi ha la trobada anual amb els amics, els bons amics que fan un grapat de quilòmetres per compartir taula i tertúlia a la vila de Torredarques la darrera nit de l"any. I algun llibre que sempre em porta el Tronc de Nadal o ses majestats els reis que, com el sol i l"idioma, ens vénen d"orient.
És cert que hi ha digestions feixugues o algun refredat que el temps inclement propicia. Potser són només inconvenients que ens serveixen per enyorar la quotidiana rutina.
Els amics ja han marxat –uns cap a Catalunya, altres cap a Castella– deixant rere seu el record de la conversa, de les rialles, de l"escalfor de la seua antiga i estimada amistat. Demà serem nosaltres els que viatjarem a la industriosa Barcelona per compartir la festa dels «Reixos» amb la família.
Hi ha ara un silenci molt gran, una nit sense estrelles que em permet estar a soles amb mi mateix. El garbuix d"articles que he començat al llarg de la tarda, descansa a la carpeta «Proves», una mena de cementiri d"on rarament hi ressuscita cap escrit. Al final, quan tothom és al llit, les paraules han fluït per escriure sobre res en concret, talment encomanades per la calma d"aquestes santes nits, plàcides nits. Ja tindrem tot aquest any nou (9) per fer columnes més transcendents. Espero que els que teniu la deferència de llegir aquestes paraules hagueu tingut unes bones i enriquidores festes.

(Publicat a La Comarca, el 30 de novembre de 2008)
Darrerament han caigut a les meues mans un parell de best-sellers. Primer va ser «El médico», de Noah Gordon. Novel·la honesta, molt distreta, de les que no pots deixar de llegir. Tot i això, crec que allò que la diferencia d’una gran obra és que els personatges són molt plans; bons o dolents, sense gairebé matisos. Potser a l’autor, després d’escriure l’apassionant aventura d’en Rob J. Cole, no li quedà gaire temps per descriure més profundament els caràcters. Va ser com mirar una d’aquestes pel·lícules que et fan passar una molt bona estona. I no pensar-hi gaire –més enllà de la curiositat que desperta tot el que descriu: Pèrsia, Avicenna, l’Europa de l’any 1000...
La segona va ser «El clan del Oso Cavernario», que narra les peripècies d’una xiqueta Cro-Magnon criada entre Neanderthals. La veritat és que també és un llibre interessant, sobre tot pel que fa a la recreació de l’època i a les teories que introdueix sobre els Homo neanderthalensis: com es comunicaven, perquè, malgrat el seu gran cervell (més gran fins i tot que el nostre), van ser incapaços d’evolucionar tant com l’Homo sapiens. Tanmateix la protagonista Cro-Magnon, Ayla, és alta, rossa i guapíssima, una mena de «superwoman» treta d’un càsting de Hollywood. Els altres personatges també pequen d’esquemàtics, i els costums culinaris i socials em van paréixer un xic de cartró pedra. La curiositat em va fer començar el segon llibre de la sèrie, «El valle de los caballos», però a la pàgina 29 va aparèixer el ros, alt i apol·lini Jondalar, qui està destinat a ser la parella d’Ayla. Vaig tancar el llibre i vaig refugiar-me en la deliciosa ironia de «Les ruïnes de Palmira», una petita novel·la d’en Llorenç Villalonga. De tant en tant va bé una mica de sucre, però massa pot embafar.

(Publicat a La Comarca, el 10 d'octubre de 2008)
«Jo mai no m’havia preocupat per aquestes coses de la llengua. Em molestava que quan anàvem a Alcanyís o Saragossa ens miraren malament, fins i tot ens increpessin, pel fet de parlar la nostra llengua entre natres. D’altra banda, tampoc m’agradava que digueren que el que parlàvem era català. Sempre li havíem dit “xapurriau” i ja saps la fama que tenen els catalans per aquí. Fins que vaig conèixer gent amb inquietud per la cultura, que s’enorgullien la nostra parla, a la que tots definien com a català. Va ser una revelació veure que l’idioma de la comarca era alguna cosa més que un dialecte d’estar per casa, mal parlat o xapurrejat. Vaig descobrir que es podia escriure i, sobre tot, que hi havia molts llibres, molta cultura feta amb la nostra llengua. Les persones que la defensaven em van parèixer d’una gran honestedat, potser això va ser el més decisiu. Alguns d’ells posseïen una extensa formació, però en cap moment et feien sentir inferior sinó tot el contrari: t’escoltaven amb atenció i tenien en compte les teues opinions. Vaig entendre que el que volien era construir, avançar, desfer la ignorància i fer-mos sentir que el que parlàvem era bonic, era digne, era útil.» Això, més o menys, ho explicava una mare a la seua filla adolescent. Entretant, per una TV local hi sortia un individu que, amb ampul·lós vocabulari, acusava els defensors de la llengua d’estar a sou d’una gran conxorxa expansionista dels catalans. La noia, que coneixia alguns dels qui blasmava i també molts catalans, va optar pel zàping. Va estar-se mirant la tele-escombraria d’alguna cadena privada fins que el pare va venir i li va tancar la tele. «No hauries d’estudiar una mica?». Va tancar-se a la seua habitació envoltada dels llibres de text, tots en castellà.

(Publicat a La Comarca, el 5 de setembre de 2008)
Vaig llegir amb interès la sèrie de reportatges de La Vanguardia sobre el conflicte lingüístic belga. El que em va resultar més estimulant va ser el dedicat a la minoria alemanya (75.000 persones) que habita una petita franja als Cantons de l’Est. El curiós del cas és que, enmig de l’enfrontament entre valons i flamencs, els germanòfons no s’identifiquen amb cap dels dos, però es senten més belgues que ningú. Segons la responsable de l’oficina de turisme de Saint Vith, «Som els més privilegiats dels belgues. No tenim conflictes lingüístics, ans al contrari, gairebé tothom parla diversos idiomes» i una botiguera lamenta que «són ells els que no volen parlar la llengua de l’altre».
Aquesta comoditat d’una minoria lingüística dins un país amb altra llengua dominant només pot assolir-se si els compatriotes l’accepten i respecten tal com és. Això vol dir assumir-la com a pròpia, atès que és un bé comú –com el paisatge, com l’arquitectura. Si els membres de la minoria es senten volguts dins el país del qual en formen part, la convivència és cosa feta.
L’altra actitud, la que se sol adoptar al nostre Aragó –i a Espanya en general–, és rebutjar la diferència. Fan sentir els catalanoparlants aragonesos que la seua llengua és inferior, que no serveix per a res, que provoca conflicte... i que pel fet de parlar-la són menys aragonesos. I l’anomenen despectivament xapurreau o amb denominacions tan localistes que la fan inútil més enllà del terme municipal. L’objectiu és que acabin rebutjant-la, que no la transmetin als fills, que l’amaguin tan endins que acabo per ofegar-se. Si algú fa una passa endavant per defensar-ne la dignitat, se l’acusa de «catalanista», i si en fa dues se li presenta un feix de querelles que, això sí, acaben arxivades per absurdes.

(Publicat a La Comarca, l"1 d"agost de 2008)
La ignorància és una característica que es tendeix a ocultar. Si un no domina o no sap res d"una matèria calla o ho confessa en petit comité. Encara que sempre hi ha algun fatxenda que se les dóna de saberut i que sol fer el ridícul quan obre la boca –o desembeina la ploma. Per això sorprenia una mica veure pels carrers de Saragossa, el passat 4 de juliol, un centenar de persones, moltes d"edat provecta, amb una pancarta on feien gala de la seua ignorància. «No Hablamos Catalán», proclamava als quatre vents. Els transeünts esperaven que a continuació apareguera un altre grupet enarborant l"estendard de «No Sabemos Trigonometría», però no. Hi havia també banderes de la Comunitat i un grapat de joves amb fosques ulleres proclamant l"obvietat que «En el Reino (és constitucional aquesta denominació?) de Valencia hablamos valenciano y castellano». Tal i com diu la real Academia de la Lengua el valencià és «Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia», definició corroborada per l"Acadèmia Valenciana de la Llengua.
A l"ombra d"aquesta plataforma que reivindica desacomplexadament la ignorància, n"han sorgit com a mínim un parell: «Plataforma No Hablamos Castellano» (nohablamoscastellano.blogspot.com) que, en contra del que diuen les autoritats lingüístiques, reivindica que la variant del castellà que es parla a Aragó és «Aragonés sureño». L"altra, bastant passada de voltes, s"anomena «No Hablamos Suomi» (nohablamossuomi.wordpress.com).
Sembla que el signe dels temps és proclamar allò que ignorem, manifestant-nos si cal pels carrers amb el cap ben alt. Jo crec que continuaré en la meua línia, aprenent dels que saben i dient, a qui ho vulgui sentir, que jo sí que tinc la sort de parlar català, castellà i una mica d"anglès.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 13 de juny de 2008)
El rinoceront es caracteritza per la gruixuda pell, una cuirassa que el fa insensible al món exterior. I també per la curtesa de la seua visió. Amb aquesta imatge tan gràfica, Josep Espluga, doctor en sociologia per la UAB nascut a Alcampell, descriu l'actitud de l'opinió pública aragonesa respecte a la minoria catalanoparlant. L'entrevista, molt nutritiva, apareix al número 76 de Temps de Franja. Bon coneixedor de la realitat frangenca, aragonesa i catalana, les seues consideracions sempre són clarividents. Ha retratat el sentiment dels habitants d'aquest racó d'Aragó amb precisió i realisme als llibres Urbilatèria, Planeta Franja i al recent Com embolicar la Franja amb una fulla de pi. Els franjolins estem enclavats entre dues societats –l'aragonesa i la catalana– que mos voldrien diferents de com som. Els uns desitjarien que fórem «normals» i parlàrem castellà com ells o, a tot estirar, algun dialecte moribund que ens faci pintorescos però inofensius. Els altres que mos férem catalans directament. Davant d'això hi ha qui es proclama ultra-aragonès, qui es fa pro-català i, per últim, qui dissimula i procura passar desapercebut –la majoria. Tot plegat, diu Espluga, una despesa inútil d'energia mental.
Coincideixo també amb l'escepticisme que professa respecte al futur de la nostra llengua. Malgrat els trenta anys de defensa aferrissada del català a l'Aragó, no s'ha aconseguit penetrar ni una mica en la pell de rinoceront de l'opinió pública aragonesa; ans al contrari, sembla haver crescut el rebuig al català. Com a mostra el reportatge que vaig veure l'altre dia a Aragón TV, on un parell de simpàtics presentadors es passejava per Montanyana i Pont de Montanyana sense dir ni una paraula de la llengua que s'hi parla. Potser la miopia els havia arribat a l'orella.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 2 de maig de 2008)
Avui dia, en la nostra societat occidental, sembla difícil que es cometin aberracions com els processos a Galileu o Giordano Bruno. Tanmateix la FACAO ho ha fet. Ha dut als tribunals, entre d’altres, el doctor Artur Quintana per dir el mateix que tota la romanística internacional: el que parlem a la Franja Oriental d’Aragó és català. Per tant, qui diu el contrari menteix, de la mateixa manera que menteixen els qui neguen l’Holocaust.
S’han passat tant que alguns FACAOistes, entre ells el seu president, han intentat desmarcar-se’n argumentant que la querella és una qüestió personal d’algun dels associats. I és que una cosa és fer articles on, amb l’excusa de la llengua, desvariar amb teories conspiratives; i una altra –posseïts per la seua follia anti-científica– anar als tribunals. Veig que s’han querellat també per alguns comentaris que s’han fet en diversos blocs sobre el passat polític i les amistats perilloses d’algun ínclit membre de la FACAO. La veritat és que navegant per aquests blocs (http://locacaodelafacao.wordpress.com/), hom té la impressió que tot està prou documentat, sovint amb paraules dels propis querellants!
Com que tots els companys de columna n’hem parlat, el president de la “Federación” s’ha afanyat a escriure articles de defensa que, en realitat i com sempre, són d’atac. Tot llegint la prosa barroca i afectada de l’individu em pregunto si realment llegeix els articles que blasma. O el que és pitjor, si els ha entès. Penso que s’ha adonat de la relliscada que han comés els seus camarades i, incapaç d’un discret silenci, es fa l’indignat pel que considera ofenses a la seua persona. Es podria fer un favor a ell mateix i als que encara ens prenem la molèstia de llegir-lo, documentant-se una miqueta sobre ciència filològica. Potser així entendria millor de què estem parlant.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de març de 2008)
A Horta de Sant Joan els veïns han votat, per majoria molt absoluta, contra els molins de vent al terme. No conec el tema a fons, per tant no en puc parlar amb propietat: no sé si l'indret triat té alguna mena de protecció o si s'hi fan esports aeris; però tot i així voldria fer-ne alguna consideració. Al llarg de la meua vida he seguit les lluites contra les fonts brutes d'energia. Jo mateix vaig assistir a força manifestacions, inclòs un cap de setmana a Ascó en contra de la central nuclear. Parlo de fa molts anys, més de vint. Aleshores dúiem a les grans carpetes de dibuix, entre d'altres, adhesius on hi eixia un sol somrient que deia "Nuclear? no gràcies". Eren temps d'utopies, algunes de les quals s'han assolit –el final del servei militar, per exemple– on l'energia solar i eòlica semblaven la panacea. Ara contemplo atònit, que tampoc ningú no vol els generadors d'energia eòlica, en teoria nets. Ja vaig apuntar el tema fa cinc mesos en aquesta columna, en una reflexió mentre contemplava la tèrmica d'Andorra i els molins dels Ports. Em costa d'entendre la lògica dels que s'oposen a la generació neta d'energia i, alhora, en gaudeixen tots els beneficis. Hi ha el "solidari" argument de «si volen molins que se'ls fiquin a casa d'ells». No sé perquè m'han vingut a la memòria les protestes d'alguns veïns de la Vall d'Hebron en contra d'una sala per atendre als drogoaddictes. En aquell cas suposo que cap dels manifestants tenia fills amb aquest problema. En canvi em temo que tots patim la "malaltia" de la electro-dependència. Crec que m'hauré d'informar millor sobre les raons d'aquesta oposició. Estic segur que tantes protestes no poden estar fonamentades només en l'egoisme. Seria massa trist.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 8 de febrer de 2008)
Defensar el català a l’Aragó no és anar a favor o en contra de cap partit polític. La llengua pròpia de la Franja és patrimoni de tots i, per tant, no pot ser objecte de disputa partidista. Conec aragonesos de tots els colors polítics que són parlants de català i no se n’amaguen. És cert que alguns l’anomenen amb algun altre nom, però ho fan per desconeixement o per inèrcia. L’idioma és part de la nostra manera de ser, com tenir els ulls marrons o dur els cognoms de la família. Que els pares vulguen que els seus fills sàpiguen escriure en la llengua pròpia no és de dretes ni d’esquerres: és natural. És injust negar-los, als fills, l’opció de ser competents en la llengua de casa. Hi ha qui argumenta que «això nostre no s’escriu, no cal ensenyar-ho a l’escola». Avui dia aquest raonament és clarament obsolet: l’analfabetisme ja és història i tenim accés a gran quantitat d’informació. No es pot pretendre que una llengua sobrevisque amb dignitat si la deixem exclusivament en l’àmbit domèstic. A més, està demostrat que ser competent en el propi idioma millora el rendiment escolar i facilita el coneixement d’altres llengües. Tot plegat em porta a pensar que els que estan en contra de l’ensenyament del català a l’Aragó no són de dreta ni d’esquerra, sinò defensors de la ignorància i enemics del nostre patrimoni. Amb quin objectiu? Ens ho hauran d’explicar.
Per acabar, un exemple. Una noia marroquina va mostrar-se estranyada de que a l’escola d’idiomes d’Alcanyís es pogués aprendre llengües estrangeres i en canvi no el català, que el parla molta gent de la zona i és oficial a les comunitats veïnes. A voltes cal que vinguen de fora per fer-mos veure les pròpies contradiccions.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de desembre de 2007)
La neboda d'una bona amiga està fent un treball de recerca sobre la situació del català al Matarranya. Ens ha demanat l'opinió a diverses persones, la qual cosa m'ha permès cavil·lar sobre el tema. Les meues conclusions no són gens optimistes. Malgrat el fet que hi ha l'índex més alt de coneixement de la llengua de tot el domini lingüístic, també hi ha una suma de factors que faran capgirar la situació en molt poc temps:
– Baixa auto estima lingüística.
– Al món de l'ensenyament, el català és pràcticament inexistent. L'idioma de lectura i escriptura (o sigui, de cultura) és el castellà.
– Desconnexió amb la llengua estàndard, la qual cosa comporta que tots els neologismes arribin en castellà i moltes paraules vagin sent substituïdes per les equivalents en aquest idioma. El català normatiu no és reconegut com a propi, fins i tot provoca rebuig.
– Qualsevol circumstància comporta el tall de transmissió de la llengua pares-fills: matrimonis mixtes, viure en una localitat castellanoparlant, creure que el coneixement de la llengua pròpia dificultarà l'aprenentatge del castellà...
– Escassa població, fàcilment absorbible per la cultura dels nouvinguts, que o bé són castellanoparlants o bé se'ls integra en castellà, negant-los-hi la possibilitat d'aprendre la nostra llengua.
Es podria alentir el procés si per fi s'aprovés una llei de llengües que reconegui els drets i els deures respecte al català i que l'introduís de manera efectiva en l'ensenyament.
Espero de tot cor que els altres consultats, amb més formació i perspectiva, hagin estat menys pessimistes. La sensació que m'ha quedat a mi és que la generació de les meues filles potser serà la penúltima que utilitzi la nostra llengua en aquest territori. Tant de bo ens l'haguessin «robat» els pèrfids catalans! Així el nostre govern la podria reclamar amb la més gran vehemència sense por de perdre vots.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 9 de novembre de 2007)
Aquest diumenge hem pujat de matinet fins el mas d’Omella. És una bella passejada, amb un desnivell discret que permet la conversa sense gaires esbufecs. L’indret és privilegiat, doncs s’hi domina una panoràmica extensíssima. Torredarques queda allà baix, embolcallada de fumerols evanescents. Dels altres masos –Arrufat, Pau i Joan Pons– ens arriba l’enrenou del bestiar, que no coneix dies de festa. És també un lloc estimat per la Cèlia, doncs hi van fer de mitjers sos iaios i besavis, i sa mare hi visqué fins que es va casar. Quantes peripècies podrien explicar aquestes pedres!
Avui fa un dia fred i el cel és ras, tibant com un llençol en un llit ben fet. Cap a ponent, però, hi ha una línia de rovell que fereix el blau llampant. L’embruta, l’enverina, el contamina. És el fum inacabable de la tèrmica d’Andorra. Carbó que crema dia i nit per produir energia elèctrica, el motor del nostre món. Desencisat, tombo els ulls cap al sud. Eriçant les carenes dels Ports, rengleres de molins mouen les seues aspes. Més energia, aquesta –en aparença– blanca i elegant. Dic “en aparença” perquè crec que aquesta mena de generadors tampoc són benvinguts a la comarca. Em costa d’entendre, doncs a totes les viles, per menudes que siguen, hi volem bon servei d’electricitat, d’accès a internet i tot el que convingui. Els qui hi estan en contra, alguns d’ells amics meus, ho tenen clar: ‘que els posin al Tibidabo o al port de València!’. No sé què pensar. D’una banda el fum, de l’altra els molins. I l’energia indispensable. Hi ha alternativa?
Tornem cap a Torredarques amb el ressò dels avanpassats al pensament. Entre els pins, les torres d’alta tensió porten el confort cap als masos industriosos.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 28 d'agost de 2007)
Enguany, com ja és tradició, vam trobar-nos la majoria dels columnistes del 'Viles' i 'Lo Cresol'. El lloc va ser Mont-roig, la data, el quatre d'agost. Feia goig de debò veure una taula tan llarga i ben avinguda. Després de dotze anys –què de pressa passa el temps!– els nostres articles continuen sobrevivint en el seu raconet, com els gals d'Astèrix davant l'Imperi. Hi ha hagut algun avanç: ha florit 'Lo Cresol' a l'altre periòdic important de la província. No és poca cosa, però tot plegat denota que la situació s"ha tornat crònica. Abans l'anomalia clamava el cel. Als periòdics Aragonesos no hi havia ni rastre de la llengua dels habitants de la Franja. Amb aquesta columna, pareixia que s'iniciava el camí de la normalitat…
Un moment, el títol d'aquest article em sóna. Faig una recerca i, efectivament, apareix un primigeni «La gent del Viles i Gents». Era l'any1996, i ens trobàvem a Torredarques en Tomàs, en Carles i en Carrégalo, amb l'Artur, la Sígrid, en «Marco» i la Teo. Acabava la bucòlica descripció de la trobada amb l'esperança que la meua filla Adriana, que aleshores tenia dos anys, podria escriure en la llengua que parlem a la vila. Tot depenia de si érem capaços de capgirar la inèrcia secular. Vana il·lusió! Reconec que la societat civil ha progressat una mica. Tanmateix, a nivell institucional la cosa està estancada. Aragó continua ignorant-nos i les meues filles, si no marxem enllà de l'Algars, seran analfabetes en la seua llengua.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 3 d'agost de 2007)
Les tardes de juliol treballo tranquil. Mentre vaig cavil·lant grafismes, em permeto el luxe d'escoltar el magnífic disc "Sol Blanc", de Túrnez i Sesé. En aquest tercer treball musiquen poetes de ponent. Màrius Torres, Hèctor Moret, Dolors Miquel… Hi ha cançons especialment emotives, sobre tot pels qui coneixem les terres de Lleida. I l'al·licient afegit de col·laboracions de la talla de la Maria del Mar Bonet.
Cap al tard agafo la furgoneta i me'n torno a Torredarques. Escolto "Sons del Matarranya", una recopilació de grups relacionats amb la comarca. Rock, música electrònica, jazz, cantautors, jotes… És una sort que algú com en Marc Martí hagi fet l'esforç de reunir tants i tan diversos músics en un projecte inèdit. Penso que hi ha molts jóvens que, en sentir aquestes cançons en català, miraran la cultura pròpia amb uns altres ulls. Potser ara la nostra llengua "molarà" de debò.
En arribar a casa m'abraça la filla petita, la Tuàbech, i m'ensenya com balla "El Moixó de Montpeller". L'ha après al llibre-disc "Cantem Junts". En aquest CD, dirigit per la Margarita Celma i interpretat pels alumnes de l'escola de Vall-de-roures, hi ha prop de cinquanta cançons que els propis xiquets han replegat de pares i iaios. Un projecte educatiu que ha implicat mestres i familiars, posant en valor la cultura popular i la llengua que la vehicula. Em fa feliç pensar que gràcies a aquesta feina colossal tan ben coordinada, totes aquestes cançons seguiran en l'imaginari de les nostres comarques.
Abans de gitar-me m'estic una estona al balcó. Amb els ulls perduts dins la foscor plena de silencis, penso en l'esforç de tota aquesta gent. El seu treball demostra que la nostra llengua és riquesa, cultura, dignitat. Em pregunto si els nostres governants, quan es fiquen al llit, senten algun remordiment per deixar-la morir.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 22 de juny de 2007)

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 27 d'abril de 2007)

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 16 de març de 2007)

M'agrada anar en bicicleta, especialment de muntanya. No hi vaig tot el que vull, i quan ho faig solc fer-ho per camins que més o menys conec; una, dues, tres horetes pels termes de Torredarques o Mont-roig. M'agrada anar-hi sol, a hores amables si pot ser, cap al final del dia, quan el pinar es va tenyint d'un roig dramàtic. A voltes m'aturo a beure un glop o senzillament a mirar al meu entorn. I penso, redundantment, «quant que m'agrada anar en bicicleta!». M'abelleix també caminar, és cert, i sé que és la millor manera d'apreciar l'entorn, d'amarar-te de les coses que veus, escoltes i olores. Però la bicicleta és com un amic fidel, que multiplica la teua força sense necessitat de motors ni sorolls; prou lleugera per què, quan convé, la puguem carregar al muscle o avançar caminant al seu devora. La meua és –com tantes coses meues– prou vella. Me la van regalar l'any 1989, per substituir l'atrotinada Rabassa-Derbi que em duia per Barcelona. Però m'agrada per la seua simplicitat. Potser, com al poeta Foix, m'enamora el vell, els objectes que superen els anys mantenint la seua utilitat amb eficàcia. Avui dia, on un any és suficient per que un aparell atenyi l'obsolescència, és un plaer cavalcar la meua bici de divuit anys vestit amb la roba més vella. Per sort encara no m'he trobat, com l'amic Carrégalo, els vehicles infernals que desfan camins i silencis entre núvols de pols i soroll. Només de tant en tant alguna C-15 que torna de la granja o un pacífic tot-terreny que va a tancar les ovelles.
En la muda companyia de la bicicleta el món sembla bonic. De fet sento que, lluny de les masses cridaneres que no toleren la diferència, ho és, de bonic. I molt.