Les coses de la (meua) vida

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 13 de juny de 2008)
El rinoceront es caracteritza per la gruixuda pell, una cuirassa que el fa insensible al món exterior. I també per la curtesa de la seua visió. Amb aquesta imatge tan gràfica, Josep Espluga, doctor en sociologia per la UAB nascut a Alcampell, descriu l'actitud de l'opinió pública aragonesa respecte a la minoria catalanoparlant. L'entrevista, molt nutritiva, apareix al número 76 de Temps de Franja. Bon coneixedor de la realitat frangenca, aragonesa i catalana, les seues consideracions sempre són clarividents. Ha retratat el sentiment dels habitants d'aquest racó d'Aragó amb precisió i realisme als llibres Urbilatèria, Planeta Franja i al recent Com embolicar la Franja amb una fulla de pi. Els franjolins estem enclavats entre dues societats –l'aragonesa i la catalana– que mos voldrien diferents de com som. Els uns desitjarien que fórem «normals» i parlàrem castellà com ells o, a tot estirar, algun dialecte moribund que ens faci pintorescos però inofensius. Els altres que mos férem catalans directament. Davant d'això hi ha qui es proclama ultra-aragonès, qui es fa pro-català i, per últim, qui dissimula i procura passar desapercebut –la majoria. Tot plegat, diu Espluga, una despesa inútil d'energia mental.
Coincideixo també amb l'escepticisme que professa respecte al futur de la nostra llengua. Malgrat els trenta anys de defensa aferrissada del català a l'Aragó, no s'ha aconseguit penetrar ni una mica en la pell de rinoceront de l'opinió pública aragonesa; ans al contrari, sembla haver crescut el rebuig al català. Com a mostra el reportatge que vaig veure l'altre dia a Aragón TV, on un parell de simpàtics presentadors es passejava per Montanyana i Pont de Montanyana sense dir ni una paraula de la llengua que s'hi parla. Potser la miopia els havia arribat a l'orella.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 2 de maig de 2008)
Avui dia, en la nostra societat occidental, sembla difícil que es cometin aberracions com els processos a Galileu o Giordano Bruno. Tanmateix la FACAO ho ha fet. Ha dut als tribunals, entre d’altres, el doctor Artur Quintana per dir el mateix que tota la romanística internacional: el que parlem a la Franja Oriental d’Aragó és català. Per tant, qui diu el contrari menteix, de la mateixa manera que menteixen els qui neguen l’Holocaust.
S’han passat tant que alguns FACAOistes, entre ells el seu president, han intentat desmarcar-se’n argumentant que la querella és una qüestió personal d’algun dels associats. I és que una cosa és fer articles on, amb l’excusa de la llengua, desvariar amb teories conspiratives; i una altra –posseïts per la seua follia anti-científica– anar als tribunals. Veig que s’han querellat també per alguns comentaris que s’han fet en diversos blocs sobre el passat polític i les amistats perilloses d’algun ínclit membre de la FACAO. La veritat és que navegant per aquests blocs (http://locacaodelafacao.wordpress.com/), hom té la impressió que tot està prou documentat, sovint amb paraules dels propis querellants!
Com que tots els companys de columna n’hem parlat, el president de la “Federación” s’ha afanyat a escriure articles de defensa que, en realitat i com sempre, són d’atac. Tot llegint la prosa barroca i afectada de l’individu em pregunto si realment llegeix els articles que blasma. O el que és pitjor, si els ha entès. Penso que s’ha adonat de la relliscada que han comés els seus camarades i, incapaç d’un discret silenci, es fa l’indignat pel que considera ofenses a la seua persona. Es podria fer un favor a ell mateix i als que encara ens prenem la molèstia de llegir-lo, documentant-se una miqueta sobre ciència filològica. Potser així entendria millor de què estem parlant.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de març de 2008)
A Horta de Sant Joan els veïns han votat, per majoria molt absoluta, contra els molins de vent al terme. No conec el tema a fons, per tant no en puc parlar amb propietat: no sé si l'indret triat té alguna mena de protecció o si s'hi fan esports aeris; però tot i així voldria fer-ne alguna consideració. Al llarg de la meua vida he seguit les lluites contra les fonts brutes d'energia. Jo mateix vaig assistir a força manifestacions, inclòs un cap de setmana a Ascó en contra de la central nuclear. Parlo de fa molts anys, més de vint. Aleshores dúiem a les grans carpetes de dibuix, entre d'altres, adhesius on hi eixia un sol somrient que deia "Nuclear? no gràcies". Eren temps d'utopies, algunes de les quals s'han assolit –el final del servei militar, per exemple– on l'energia solar i eòlica semblaven la panacea. Ara contemplo atònit, que tampoc ningú no vol els generadors d'energia eòlica, en teoria nets. Ja vaig apuntar el tema fa cinc mesos en aquesta columna, en una reflexió mentre contemplava la tèrmica d'Andorra i els molins dels Ports. Em costa d'entendre la lògica dels que s'oposen a la generació neta d'energia i, alhora, en gaudeixen tots els beneficis. Hi ha el "solidari" argument de «si volen molins que se'ls fiquin a casa d'ells». No sé perquè m'han vingut a la memòria les protestes d'alguns veïns de la Vall d'Hebron en contra d'una sala per atendre als drogoaddictes. En aquell cas suposo que cap dels manifestants tenia fills amb aquest problema. En canvi em temo que tots patim la "malaltia" de la electro-dependència. Crec que m'hauré d'informar millor sobre les raons d'aquesta oposició. Estic segur que tantes protestes no poden estar fonamentades només en l'egoisme. Seria massa trist.

(Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 8 de febrer de 2008)
Defensar el català a l’Aragó no és anar a favor o en contra de cap partit polític. La llengua pròpia de la Franja és patrimoni de tots i, per tant, no pot ser objecte de disputa partidista. Conec aragonesos de tots els colors polítics que són parlants de català i no se n’amaguen. És cert que alguns l’anomenen amb algun altre nom, però ho fan per desconeixement o per inèrcia. L’idioma és part de la nostra manera de ser, com tenir els ulls marrons o dur els cognoms de la família. Que els pares vulguen que els seus fills sàpiguen escriure en la llengua pròpia no és de dretes ni d’esquerres: és natural. És injust negar-los, als fills, l’opció de ser competents en la llengua de casa. Hi ha qui argumenta que «això nostre no s’escriu, no cal ensenyar-ho a l’escola». Avui dia aquest raonament és clarament obsolet: l’analfabetisme ja és història i tenim accés a gran quantitat d’informació. No es pot pretendre que una llengua sobrevisque amb dignitat si la deixem exclusivament en l’àmbit domèstic. A més, està demostrat que ser competent en el propi idioma millora el rendiment escolar i facilita el coneixement d’altres llengües. Tot plegat em porta a pensar que els que estan en contra de l’ensenyament del català a l’Aragó no són de dreta ni d’esquerra, sinò defensors de la ignorància i enemics del nostre patrimoni. Amb quin objectiu? Ens ho hauran d’explicar.
Per acabar, un exemple. Una noia marroquina va mostrar-se estranyada de que a l’escola d’idiomes d’Alcanyís es pogués aprendre llengües estrangeres i en canvi no el català, que el parla molta gent de la zona i és oficial a les comunitats veïnes. A voltes cal que vinguen de fora per fer-mos veure les pròpies contradiccions.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de desembre de 2007)
La neboda d'una bona amiga està fent un treball de recerca sobre la situació del català al Matarranya. Ens ha demanat l'opinió a diverses persones, la qual cosa m'ha permès cavil·lar sobre el tema. Les meues conclusions no són gens optimistes. Malgrat el fet que hi ha l'índex més alt de coneixement de la llengua de tot el domini lingüístic, també hi ha una suma de factors que faran capgirar la situació en molt poc temps:
– Baixa auto estima lingüística.
– Al món de l'ensenyament, el català és pràcticament inexistent. L'idioma de lectura i escriptura (o sigui, de cultura) és el castellà.
– Desconnexió amb la llengua estàndard, la qual cosa comporta que tots els neologismes arribin en castellà i moltes paraules vagin sent substituïdes per les equivalents en aquest idioma. El català normatiu no és reconegut com a propi, fins i tot provoca rebuig.
– Qualsevol circumstància comporta el tall de transmissió de la llengua pares-fills: matrimonis mixtes, viure en una localitat castellanoparlant, creure que el coneixement de la llengua pròpia dificultarà l'aprenentatge del castellà...
– Escassa població, fàcilment absorbible per la cultura dels nouvinguts, que o bé són castellanoparlants o bé se'ls integra en castellà, negant-los-hi la possibilitat d'aprendre la nostra llengua.
Es podria alentir el procés si per fi s'aprovés una llei de llengües que reconegui els drets i els deures respecte al català i que l'introduís de manera efectiva en l'ensenyament.
Espero de tot cor que els altres consultats, amb més formació i perspectiva, hagin estat menys pessimistes. La sensació que m'ha quedat a mi és que la generació de les meues filles potser serà la penúltima que utilitzi la nostra llengua en aquest territori. Tant de bo ens l'haguessin «robat» els pèrfids catalans! Així el nostre govern la podria reclamar amb la més gran vehemència sense por de perdre vots.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 9 de novembre de 2007)
Aquest diumenge hem pujat de matinet fins el mas d’Omella. És una bella passejada, amb un desnivell discret que permet la conversa sense gaires esbufecs. L’indret és privilegiat, doncs s’hi domina una panoràmica extensíssima. Torredarques queda allà baix, embolcallada de fumerols evanescents. Dels altres masos –Arrufat, Pau i Joan Pons– ens arriba l’enrenou del bestiar, que no coneix dies de festa. És també un lloc estimat per la Cèlia, doncs hi van fer de mitjers sos iaios i besavis, i sa mare hi visqué fins que es va casar. Quantes peripècies podrien explicar aquestes pedres!
Avui fa un dia fred i el cel és ras, tibant com un llençol en un llit ben fet. Cap a ponent, però, hi ha una línia de rovell que fereix el blau llampant. L’embruta, l’enverina, el contamina. És el fum inacabable de la tèrmica d’Andorra. Carbó que crema dia i nit per produir energia elèctrica, el motor del nostre món. Desencisat, tombo els ulls cap al sud. Eriçant les carenes dels Ports, rengleres de molins mouen les seues aspes. Més energia, aquesta –en aparença– blanca i elegant. Dic “en aparença” perquè crec que aquesta mena de generadors tampoc són benvinguts a la comarca. Em costa d’entendre, doncs a totes les viles, per menudes que siguen, hi volem bon servei d’electricitat, d’accès a internet i tot el que convingui. Els qui hi estan en contra, alguns d’ells amics meus, ho tenen clar: ‘que els posin al Tibidabo o al port de València!’. No sé què pensar. D’una banda el fum, de l’altra els molins. I l’energia indispensable. Hi ha alternativa?
Tornem cap a Torredarques amb el ressò dels avanpassats al pensament. Entre els pins, les torres d’alta tensió porten el confort cap als masos industriosos.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 28 d'agost de 2007)
Enguany, com ja és tradició, vam trobar-nos la majoria dels columnistes del 'Viles' i 'Lo Cresol'. El lloc va ser Mont-roig, la data, el quatre d'agost. Feia goig de debò veure una taula tan llarga i ben avinguda. Després de dotze anys –què de pressa passa el temps!– els nostres articles continuen sobrevivint en el seu raconet, com els gals d'Astèrix davant l'Imperi. Hi ha hagut algun avanç: ha florit 'Lo Cresol' a l'altre periòdic important de la província. No és poca cosa, però tot plegat denota que la situació s"ha tornat crònica. Abans l'anomalia clamava el cel. Als periòdics Aragonesos no hi havia ni rastre de la llengua dels habitants de la Franja. Amb aquesta columna, pareixia que s'iniciava el camí de la normalitat…
Un moment, el títol d'aquest article em sóna. Faig una recerca i, efectivament, apareix un primigeni «La gent del Viles i Gents». Era l'any1996, i ens trobàvem a Torredarques en Tomàs, en Carles i en Carrégalo, amb l'Artur, la Sígrid, en «Marco» i la Teo. Acabava la bucòlica descripció de la trobada amb l'esperança que la meua filla Adriana, que aleshores tenia dos anys, podria escriure en la llengua que parlem a la vila. Tot depenia de si érem capaços de capgirar la inèrcia secular. Vana il·lusió! Reconec que la societat civil ha progressat una mica. Tanmateix, a nivell institucional la cosa està estancada. Aragó continua ignorant-nos i les meues filles, si no marxem enllà de l'Algars, seran analfabetes en la seua llengua.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 3 d'agost de 2007)
Les tardes de juliol treballo tranquil. Mentre vaig cavil·lant grafismes, em permeto el luxe d'escoltar el magnífic disc "Sol Blanc", de Túrnez i Sesé. En aquest tercer treball musiquen poetes de ponent. Màrius Torres, Hèctor Moret, Dolors Miquel… Hi ha cançons especialment emotives, sobre tot pels qui coneixem les terres de Lleida. I l'al·licient afegit de col·laboracions de la talla de la Maria del Mar Bonet.
Cap al tard agafo la furgoneta i me'n torno a Torredarques. Escolto "Sons del Matarranya", una recopilació de grups relacionats amb la comarca. Rock, música electrònica, jazz, cantautors, jotes… És una sort que algú com en Marc Martí hagi fet l'esforç de reunir tants i tan diversos músics en un projecte inèdit. Penso que hi ha molts jóvens que, en sentir aquestes cançons en català, miraran la cultura pròpia amb uns altres ulls. Potser ara la nostra llengua "molarà" de debò.
En arribar a casa m'abraça la filla petita, la Tuàbech, i m'ensenya com balla "El Moixó de Montpeller". L'ha après al llibre-disc "Cantem Junts". En aquest CD, dirigit per la Margarita Celma i interpretat pels alumnes de l'escola de Vall-de-roures, hi ha prop de cinquanta cançons que els propis xiquets han replegat de pares i iaios. Un projecte educatiu que ha implicat mestres i familiars, posant en valor la cultura popular i la llengua que la vehicula. Em fa feliç pensar que gràcies a aquesta feina colossal tan ben coordinada, totes aquestes cançons seguiran en l'imaginari de les nostres comarques.
Abans de gitar-me m'estic una estona al balcó. Amb els ulls perduts dins la foscor plena de silencis, penso en l'esforç de tota aquesta gent. El seu treball demostra que la nostra llengua és riquesa, cultura, dignitat. Em pregunto si els nostres governants, quan es fiquen al llit, senten algun remordiment per deixar-la morir.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 22 de juny de 2007)

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 27 d'abril de 2007)

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 16 de març de 2007)

M'agrada anar en bicicleta, especialment de muntanya. No hi vaig tot el que vull, i quan ho faig solc fer-ho per camins que més o menys conec; una, dues, tres horetes pels termes de Torredarques o Mont-roig. M'agrada anar-hi sol, a hores amables si pot ser, cap al final del dia, quan el pinar es va tenyint d'un roig dramàtic. A voltes m'aturo a beure un glop o senzillament a mirar al meu entorn. I penso, redundantment, «quant que m'agrada anar en bicicleta!». M'abelleix també caminar, és cert, i sé que és la millor manera d'apreciar l'entorn, d'amarar-te de les coses que veus, escoltes i olores. Però la bicicleta és com un amic fidel, que multiplica la teua força sense necessitat de motors ni sorolls; prou lleugera per què, quan convé, la puguem carregar al muscle o avançar caminant al seu devora. La meua és –com tantes coses meues– prou vella. Me la van regalar l'any 1989, per substituir l'atrotinada Rabassa-Derbi que em duia per Barcelona. Però m'agrada per la seua simplicitat. Potser, com al poeta Foix, m'enamora el vell, els objectes que superen els anys mantenint la seua utilitat amb eficàcia. Avui dia, on un any és suficient per que un aparell atenyi l'obsolescència, és un plaer cavalcar la meua bici de divuit anys vestit amb la roba més vella. Per sort encara no m'he trobat, com l'amic Carrégalo, els vehicles infernals que desfan camins i silencis entre núvols de pols i soroll. Només de tant en tant alguna C-15 que torna de la granja o un pacífic tot-terreny que va a tancar les ovelles.
En la muda companyia de la bicicleta el món sembla bonic. De fet sento que, lluny de les masses cridaneres que no toleren la diferència, ho és, de bonic. I molt.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 26 de gener de 2007)
Aquest és el títol d'un assaig de Michael Billing, catedràtic de ciències socials a la Universitat de Loughborough (Regne Unit). Parla dels nacionalismes "inadvertits" que no són altres que els de les nacions amb estat. I és que estem avesats a anomenar nacionalistes només als que reclamen uns drets per territoris que formen part d'un estat. Segons Billing, el sentiment nacional dels estats es vertebra a travès d'una sèrie de "recordatoris" constants –ell els anomena banals– que omplen la vida diària: la bandera als edificis públics, les seleccions esportives… Això converteix l'espai que habitem en l'espai de la pàtria.
He recordat alguns articles que he llegit, també en aquest periòdic, titllant el nacionalisme de mal que cal eradicar, doncs és la font de tota desgràcia. Crec que l'afirmació és excessiva, doncs tal com hem vist, tothom, fins i tot qui no s'ho pensa, té alguna cosa de nacionalista. Jo no m'hi considero. Em costa trobar la utilitat a fronteres i exèrcits, i no m"emocionen les seleccions. L'únic que vull, com tants d'altres, és respecte i comprensió. Respecte per la nostra cultura i llengua, comprensió per la defensa de la seua supervivència. No vull fronteres, ni exèrcit, ni enemics. Només que totes les cultures que convivim dins el mateix estat tinguem un tracte equitatiu, al marge de si som més o menys minoritaris. Vull sentir que la nostra llengua –i el basc, i l'aragonès, i el gallec…– no és una nosa que provoca rebuig a la gent que no la té com a pròpia; que si venen a viure entre nosaltres els faça il·lusió d'aprendre-la, encara que només siga pel mínim respecte que mereix la terra que t'acull.
Per a això, que aparentment és tan senzill, només hi ha una fòrmula: tractar els altres com voldria que em tractessin a mi.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 8 de desembre de 2006)
Tenir cua de palla significa que si botes foc a la cua del veí, qualsevol altre pot encendre"t la teua. Això és el que està passant amb tots els cassos de corrupció urbanística que s"estan destapant. Ara tothom diu que això ja es veia venir. Que el desgavell edificador que està transformant el paisatge no podia ser. Tampoc era normal l"enriquiment desmesurat i sobtat d"alcaldes i càrrecs municipals o autonòmics. Els que hem estat en algun ajuntament, encara que siga modestet, sabem que exercint un càrrec municipal hi perds diners, temps i salut. I a voltes fins i tot la vida, com en els cassos del meu sogre Adrian i del meu amic Toni Llerda. També sabem que, per fer front a les despeses municipals mínimes cal fer mans i mànigues. Res a veure amb el que veiem aquests dies per la tele: cotxes luxosos, grans mansions, obres d"artistes cotitzadíssims… Tota esta gent –i tots els que vindran– passaran davant del jutge on hauran de donar comptes de la seua gestió.
Ara ens trobem davant d"un cas on es culpabilitza una persona que és morta, que no pot donar explicacions a ningú i que no va embutxacar-se ni un cèntim. A més, un ajuntament és l"alcalde, els regidors i el secretari (o secretària) que és qui realment controla els mecanismes de l"administració, qui aixeca acta dels plens i arxiva la documentació.
Tot això ho explico perquè s"està calumniant una persona bona, honesta i segurament masssa ingènua, com era en Toni Llerda. La seua obra està a la vista. Els errors, s"han de demostrar. I les responsabilitats del funcionament de l"ajuntament –d"aquesta legislatura i de les anteriors– s"han d"aclarir i repartir amb justícia. A voltes la gent que té cua de palla no se n"adona fins que se li encén.

(La Comarca, «Viles i Gents», 15 de setembre de 2006)

Als que podem –i volem– veure TV3, aquesta frase no els sonarà italià, sinò a la sèrie que acaba de guanyar el premi Ondas al millor programa "local" (poso "local" entre moltes cometes perquè aquesta catalogació, en programes d'àmbit autonòmic, és incorrecta. Un altre efecte del centralisme mental del "Madrid y provincias"). En parlo perquè és el típic producte ben fet. Es nota en els guions, en la realització, en el dibuix dels personatges, en el treball de tots els actors. S'aparta de les multitudinàries sèries d'humor gruixut, líders d'audiència, hereves directes d'en Pajares i l'Esteso.
Un altre dels guardons ha estat per la pel·lícula "Salvador". L'he vista fa poc a Vall-de-roures i, la veritat, és que em va sorprendre en el mateix sentit: un producte molt ben fet. Un guió que manté l'interès des del principi, una ambientació impecable, uns actors excel·lents... No sé quin ressò tindrà en el rànquing de recaptació, però és encoratjador comprovar que es poden fer productes de qualitat basats en la nostra història més recent.
Una altra notícia televisiva, aquesta dolenta, és la desaparició de la graella d'Aragón Televisión de la millor sèrie de tots els temps: "Doctor en Alaska". Retrobar les peripècies del doctor Joel Fleischman i de tots els habitants de la vila de Cicely va ser un goig que, pel que pareix, s'ha acabat. Haurem de tornar a enyorar la intrèpida Maggy O'Connell, l'irascible Maurice Winnifield, l'ingenu cinèfil Ed Chigliak, la Shelley i en Holling… i aquells paisatges tan impressionants.
Però la resta, tret d'algunes coses de la 2 i del 33, desert total.
No tinc gaire temps de mirar la tele, però sóc un hàbil programador del vídeo. Sempre hi ha el cap de setmana o aquells moments de relax que, de tant en tant em puc regalar. La caixa tonta no sempre ho és, de tonta.

(La Comarca, «Viles i Gents», 15 de setembre de 2006)

 He acompanyat les filles al concert del Canto del Loco (ECDL). El recinte és ple a vessar de gent entregada als ídols. Passat el pertinent retard de mitja horeta, s'obre el teló i la gent embogeix. I encara no han començat a sonar! Quan ho fan, res de nou: música plana, adotzenada. Això sí, amb un volum tan desmesurat que fa tremolar tot el cos –volen dissimular alguna mancança? No entenc el que canten, però a la gent li és igual: se saben les lletres de memòria. De tant en tant ens diuen que els d'Alcanyís són "cojonudos". Un dels comentaris però, supera la demagògia per caure en el despropòsit: "Qué bien que haya tantas curvas para llegar a Alcañiz! Así os mantendréis naturales y los americanos no harán campos de golf ni os llenarán de pisos!" La gent aplaudeix –han oblidat la reivindicada variant i l l'autovia?–. Els de ECDL encara no han après que "los americanos" no tenen res a veure amb la destrucció del nostre paisatge; en tenim prou amb les corrupteles indígenes.
Mentre tremola el terra i la gent continua embogida –un 10 pels de marketing–, no puc evitar el record de l'actuació de La Kinky Beat a la plaça de Torredarques. La comparació és sagnant. La Kinky, amb creativitat i autenticitat, es van ficar a la butxaca un públic la majoria del qual ni els coneixiem. Un so fresc, original, ric en matisos i de ritme explosiu. No els calia no haver estat mai als "40 Principales"; eren bons i ho van donar tot al petit escenari.
Potser m'equivoco, però d'ací a pocs anys ECDL quedarà al container de la música buida i efímera, mentre La Kinky haurà aportat alguna cosa al món de la música. (Ho sento filla!)

(La Comarca, «Viles i Gents», 28 de juliol de 2006)

Avui fa un mes i un dia que mon pare haurà marxat –com deia l'Ovidi– "de vacances".
Escriure sobre ell, ara que no hi és, em resulta estrany. De fet, l'any 96 [veure article més avall en aquest bloc], ja vaig dedicar-li un "Viles" a ell i als dos meus iaios, també anomenats Ramon.
El pare duia molts anys anant-se'n. Tants, que s'havia convertit en el seu estat natural. Cada volta que el veia estava una mica pitjor. Però hi era. Podiem estar junts unes hores, recordar batalletes de quan treballàvem junts, riure"ns de les facècies. També hi havia Estopanyà, Finestres, Tragó. I la gran Noguera Ribagorçana. Indrets del seu passat mític i llunyà. Passat duríssim, ple de les amargors que li comportà ser orfe de combatent republicà. Tanmateix, d"aquells anys d'infantesa, me n"explicava sobre tot aventures, anècdotes, moments entranyables.
Els darrers dies els vam passar a la seua vora. Cada matinada, el metge o l'infermera de torn ens deia que ja estava, que se n'anava. I en despuntar el sol ell resistia, estabilitzat en aquella lleu respiració, en aquella immobilitat. Al defora, les obres d'un gran edifici tampoc s'aturaven. Era tota una metàfora: La quietud d'una vida que s'apaga enmig del furiós estrèpit del món.
No sé com ho recordarem, tot plegat. Vam tenir molt de temps per acomiadar-nos d'ell, per intercanviar sensacions, records, cabòries. Quan es va apagar, res semblava haver canviat. La cambra era la mateixa, la gent, la llum. Però en Ramon ja no hi era.
Després, ja se sap, els tràmits aquests que comporta una defunció. I una llarga caminada amb ma germana des de la funerària fins a casa dels pares. Va ser curiós contrastar els records que cadascú teníem del pare, la visió polièdrica d'una persona que ens era tan propera.
Avui, a les vuit de la vesprada, li dedicarem un funeral a l"església del seu barri, Sant Martí de Provençals.
Blog del "Viles i Gents" i "Lo Cresol"

(La Comarca, «Viles i Gents», 1 de setembre de 1996)

Ramon, de contundents ressonàncies i regust de terra obscura, a més de ser un patronímic arrelat a la nostra història, es el nom més repetit en la meua família. Ramon es diu mon pare, fill d'en Ramon Terès Benasc i nét d'en Ramon Terès Pena, tots ells nascuts a la vila ribagorçana d'Estopanyà. I Ramon, de cognom Bellès, és també el nom de mon iaio, tio i cosí materns. N'hi ha més poblant les branques del nostre arbre genealògic, però voldria dedicar aquestes ratlles als tres que, a més dels seus gens, m'han cedit els cognoms que m'identifiquen.
L'avi Ramon Terès va ser un home d'ideals, que va organitzar els llauradors d'Estopanyà per no haver de de donar el fruit de la seua faena a intermediaris i aprofitats que es quedaven tot el benefici. Quan va venir la guerra ell, naturalment, va prendre partit pels seus, o sigue, per la gent treballadora i pel govern elegit lliurement a les urnes, i va lluitar fervorosament en contra dels sublevats, defensors de cacics i especuladors. Va trobar la mort en una acció desgraciada quan es retiraven cap a França, a l'indret de La Molina. Sovint imagino els esquiadors fent filigranes per damunt d'on reposa el seu cos. Moltes històries m'explicava sa germana Rosa Terès, com per exemple, quan va passar les línies enemigues una nit paorosa tan sols per vore al seu fillet, mon pare, per primera i darrera volta.
L'altre iaio, en Ramon Bellès de Queretes, va ser el Iaio en majúscules, la il·lusió de tots els estius, de les llarguíssimes vacances, de les Valls i les Capçades, del riu, de la moto Ossa i la furgoneta Dos Cavalls... El iaio Ramon era xòfer de camió a Barcelona, en una època on no n'hi havia gaires. Fugint de la guerra van tornar al poble, i el iaio Bellès, que estava enamorat de la seua terra, va fer mans i mànigues per quedar-s'hi.
Hi ha també l"altre Ramon, el més important de la meua vida en tots els sentits, mon pare. Fa poc vaig sorprendre"m mirant les seues mans, ara atenallades per l'implacable avanç de l'esclerosi múltiple. Havien estat, les seues, unes mans hàbils i precises, dotades, segons el mestre Miquel Oliva, de la "gràcia", avui extingida, del bon esmolet. Les recordo a l'hora de llimar un cap de rebló, d'acariciar amb la moleta la fulla d'una navalla d'afaitar, de polir unes alicates de manicura. "S'han de tocar només un pensament", solia dir-me quan m'ensinistrava en el noble i antic ofici. I, a contrallum, em mostrava l'arc suau que havien de fer les dues parts de l'estisora per tallar llarganent sense oscar-se. Vaig evocar les olors diverses de l'obrador; el perfum de les eines dels perruquers, la flaire a herba i boscúria de les podadores i les destrals, l'aroma de tela calenta de les tisores de sastres i modistes. I és que, quan un ferrament passa per la mola, evapora les seues essències i en mostra la seua història. Vaig veure, en fí, aquelles mans i, a travès d'elles, tota la peripècia existencial d'aquest home que ha lluitat tota la vida per donar-nos una vida digna i, sobre tot, uns valors humans als quals ja no podem renunciar.
Ara és malalt, lligat a una cadira de rodes i depenent de les atencions de la mare. Ve't aquí la seua aventura, ve't aquí el meu homenatge i el meu agraïment.

(Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 30 d'agost de 1996)
Aprofitant l'avinentesa de l'agost i les vacances que pareix comportar, la gent que escrivim cada setmana el "Viles i Gents" vam decidir de trobar-nos. Els companys van tenir la gentilesa de pujar a n'esta punta de comarca que és Torredarques, doncs eren les festes de Sant Bernat i què millor que combinar festa i conversa.
El dia era clar i fresquet, d'eixos que tant agraeix la pell i l'esperit. L'hora, les sis de la tarde, era també immillorable. Paït ja el dinar i confortats per la migdiada, anaren acudint. Primer en Carrégalo, del veí Mont-roig, i de seguida en Carles Sancho i la Roser, de La Vall, i finalment, en Tomàs Bosque i la dona, de la Codonyera, acompanyats per l'Artur Quintana, qui estava passant uns dies a la comarca. Només hi va faltar l'amic Rajadell, ocupat en tasques periodístiques en algun punt llunyà de la província [de Terol]. Vaig constatar el fet curiós que tots són nascuts i criats a les seues respectives viles excepte jo, fill d'emigrants i, per tant, crescut a ciutat. Així mateix, mentres ells han hagut d'emprendre el camí cap a llocs més poblats per desenvolupar les seues vocacions i professions, jo he pogut tornar, sense renunciar a l'ofici ni a la formació adquirides, a la terra dels avantpassats.
Però la conversa  ja havia agafat el camí de les qüestions que mos interessen, dels projectes individuals i de les il·lusions col·lectives. Era reconfortant, el trobar-se allà tots junts, a la caseta de la punta del carrer de les Roques. El sol de la vesprada inundava l'estança amb una benignitat impròpia del mes de la canícula.
Vam parlar de la gent de l'Aragó catalanòfon que, en anar a estudiar a la veïna Catalunya, descobreix l'abast amplíssim de la pròpia llengua, la possibilitat d'escriure-la i formular, amb ella, fabulacions, tecnicismes i científics enunciats. En eixe sentit va ser bonic de sentir explicar a en Carrégalo com es va adonar de les possibilitats de l'idioma que parlaven a casa. "Va ser quan van caure a les meues mans uns poemes d'en Desideri [Lombarte]. Al veure la bellesa d'aquells versos, de les descripcions i els sentiments expressats en les paraules mateixes de la gent del carrer, va ser com si m'obriren los ulls". En certa manera, és el que intentem fer des d'aquesta columna cada setmana, demostrar que la llengua és viva i, sobre tot, útil per emplear-la en tots els àmbits i registres de la nostra vida.
La conversa, enriquida amb en Marco i la Teo de La Fresneda, s'allargà en el passeig pels voltants de Torredarques, en el sopar de festa major i, ja tard, a la plaça, davant l'orquestra i amb una tassa de calmant a la mà.
Quan van marxar vaig mirar la meua filleta ballant amb la traça que els seus dos anyets li permetien. Vaig pensar que, si algun dia tenia la dèria d'escriure en l'idioma de la gent del seu poble, es veuria obligada, com tants d"altres, a passar la ratlla de l'Algars. O potser no. Tot dependrà de natres, dels qui ara mos toque lluitar, cadascú des del seu lloc, perquè allò que és normal al carrer ho sigue també a les escoles i a les institucions.
Enllà de les esquenes dels músics la nit es tancava. Les garlandes quadribarrades tremolaven, potser d'emoció, potser mogudes només per la serena nocturna.