Dissabte 10 d’octubre, un esplèndid dia de
sol. Vam arribar a la sala “multiusos” de Pena-roja quan l’acte de commemoració
dels 25 anys de la Declaració de Mequinensa començava.
Totes les cadires ocupades i molta gent
dreta. I a la taula, el viceconseller de cultura, Juan José Vázquez;
l’alcalde de Pena-roja; el president d’ASCUMA i l’excoseller de cultura José
Bada. Tot escoltant aquella declaració –signada fa 25 anys, entre d’altres, pel
nostre actual president– se’ns va fer evident que continua tenint plena
vigència. Pareix que a l’Aragó hi ha una crosta duríssima de prejudicis que no
permet veure les coses tal com son. Precisament acabo de llegir un magnífic article
d’en José Miguel Gràcia sobre l’anticatalanisme a Aragó (finestro.wordpress.com).
Aquest sentiment tan profund perjudica tota la població aragonesa, però
especialment la que comparteix idioma amb els catalans.
Totes les intervencions van ser estimulants,
però la de l’exconseller José Bada va ser d’una amplitud esclaridora. Des de la
seva llarga experiència i formació humanística, ens va donar una visió
històrica i intel·lectual del nostre fet cultural i el seu encaix a Aragó.
Encertades també les paraules del viceconseller, i molt edificants les de
l’alcalde de la vila pel PAR, Francisco Esteve, manifestant la seua indignació
amb la postura incomprensiblement anticientífica del seu propi partit amb el
tema de la llengua.
Va seguir el dia amb l’actuació de Temps al temps, el dinar i
l’homenatge a Desideri Lombarte. I ja a l’hora foscant, el recital
impressionant del Duo Recapte, amb un Antoni Bengochea que sembla no tenir
sostre com a rapsoda. Algú va comentar, enlluernat, que hauria de ser
obligatori que tothom de la comarca veiés aquest espectacle. Potser alguns caps
pensants –és un dir– espolsarien les teranyines espessíssimes que els ocupen la
cavitat cranial.
(Publicat a La Comarca, l'11 de setembre de 2009) Aquest agost m’ha permès compartir una mica més de temps amb la meua filla gran. Ja és a l’adolescència, la qual cosa suposa rebel·lió contra tot allò que ve dels pares. Per això s’agraeixen aquests moments de calma en què no cal estar negociant-t'ho tot. Per exemple, els viatges d’Alcanyís a Torredarques, quan la perspectiva de la festa major tot ho endolceix. Poso música, generalment d’aquests grups joves que empren el català a les seues composicions. Em meravella constatar com, malgrat el retrocés social de la nostra llengua, hi ha aquests músics que fan cançons d'una qualitat tan insultant. Em meravella també, però negativament, com són absolutament ignorats pels mitjans de més enllà del Principat. Com si no existissin. Com si no fossin espanyols. Però bé, aquest article té un objecte més personal que la repetitiva reivindicació cultural. Algunes d'aquestes lletres de Sanjosex o Manel descriuen un món que m'evoca situacions viscudes, abocant-me irresistiblement a la nostàlgia. Tanmateix, quan remuntem la Vall de Lluna i veig ma filla de quinze anys al seient del costat, em ve tot el pes del DNI al damunt. El meu temps ha passat, navegant a tot drap cap a la cinquantena. En canvi allà hi ha l'adolescent que és a les portes de viure allò del què parlen les cançons. D'aquí molt poc sentirà el cansament de “les mitgeres al descobert” de Barcelona i s'encaterinarà d'algun estranger d'accent estrany i “castellà sorprenentment fluid”. Més enllà del trencall de la Sorollera es veu la bola de foc del ponent atenyent les carenes del Maestrat. La vida segueix, i com diu en Desideri en un bell poema, «Elles viuran per mi i els seus fills, si és que en tenen, viuran per mi i per elles».
Aquests dies
calorosos m’he deixat dur per l’ensopiment i, enlloc de fer un article
monotemàtic, el dividiré en dos: Una reflexió diguem-ne seriosa i un
divertiment on faig una mica de ciència-ficció.
Començo per la reflexió:
Davant els incendis que han començat a assolar el nostre entorn, s’han repetit
algunes crítiques d’alcaldes i veïns perquè no se’ls ha deixat participar en
les tasques contra el foc. Si els morts haguessin estat civils enlloc de
bombers professionals, m’imagino fins on hauria arribat la condemna. «On s’ha
vist! –cridarien– Permetre que gent sense preparació s’enfronti a un incendi
tan perillós!».
I ara el divertiment:
La vila comença a omplir-se d’estiuejants. Alegren els carrers especialment els
xiquets, que s’ho passen bomba en la llibertat que els dóna estar-se tot el dia
fora de casa. Em crida l’atenció que la meua filla petita, que és de raça negra
i només fa dos anys que s’està amb nosaltres, sigui gairebé l’única que parla
català amb naturalitat. La paradoxa és que molts d’aquests menuts estiuejants
van a l’escola a Catalunya o al País Valencià, on se suposa que la nostra
llengua és oficial, mentre la Tuàbech s’escolaritza a Alcanyís en un castellà
monolític. Això em porta a imaginar que, d’ací a molts anys, quan ja sigui una
anciana de rostre beatífic i amb una bona colla de néts, acabi sent la darrera
parlant de català torredarquí. Posats a elucubrar, és possible fins i tot que
algun observador poc il·lustrat arribi a creure que els torredarquins originals
eren negres. Això alimentarà noves tesis d’alguna Associació Amant del «Cacao» o fins i tot d’un
futur Partit Regionalista que, contra l’evidència històrica dels repobladors
medievals catalanoparlants, reivindiquin l’origen africà dels matarranyencs del
sud. Una nova invenció que els farà guanyar algun vot. Ja no vindrà d’aquí.
(Publicat a La Comarca, el 19 de juny de 2009) El passat 16 de maig vam assistir a la manifestació per reclamar una llei de llengües digna. La veritat és que hi anàvem amb totes les incògnites obertes. Quanta gent hi aniria? Hi hauria algun incident? Saragossa no pareixia una plaça molt propícia per les minories lingüístiques aragoneses. Especialment si la minoria majoritària –o sigui, la catalanoparlant– comparteix llengua amb els catalans, font de tots els mals d’Aragó. Tanmateix, en arribar davant del Corte Inglés i veure aquella gentada alegre i colorista, van desaparèixer tots els temors. El dia era propici i l’ànim assolellat. Tot de joves i xiquets encapçalaven la marxa. Els companys de l’ASCUMA i de la resta d’associacions d’ICF ens miràvem satisfets. Hi érem els del català, però també, i en gran nombre, els de l’aragonès. Dues llengües i un mateix problema: la manca de reconeixement institucional. La qual cosa significa la condemna a llur desaparició. Les alumnes de l’institut de Vall-de-roures cridaven amb força que volien tenir el dret d’estudiar la seua llengua. Però la cantarella més ben trobada va ser allò de: “Mi tierra tiene tres lenguas, tres lenguas tiene mi tierra. Si no tuviera tres lenguas, ya no sería mi tierra”. Aquest va ser un dels punts que reivindicaren els manifestants: són tan aragonesos els que parlen aragonès i català com el monolingües castellans. Hi ha altres cròniques més ben trobades que aquesta, i amb fotografies. Podeu consultar-les a “ramonmur.blogspot.com” i a “finestro.wordpress.com”, entre d’altres. Com a representació de les tesis contràries, un senyor solitari, entrat en anys i amb ulleres obscures, aguantava un cartró retolat a bolígraf on s’hi llegia “NO catalán. SI inglés”. Per a totes les llengües sempre hi ha d’haver un sí majúscul. Especialment si es tracta de les del propi territori.
(Publicat a La Comarca, el 15 de maig de 2009) Vaig llegir aquesta frase a l'article d'en Baltasar Porcel "La inmigración y la fortaleza" publicat a La Vanguardia (07/05/2009). L'autora de la definició és la demògrafa Anna Cabré, tot contestant la pregunta que se li fa en una entrevista (l'Avenç 345, 04/09) «Què és Catalunya?». La resposta és clara: «Una fàbrica de fer catalans, doncs el nostre factor hereditari és menor que el d'allau i conjunció de col·lectius». La prova vivent d'aquesta afirmació és el propi president de la Generalitat, l'únic d'una comunitat autònoma que ha nascut en una altra. Des de fora sovint s'intenta mostrar una realitat molt diferent, d'enfrontament i conflicte. Per adonar-se de la distorsió només cal anar a Catalunya i passejar-s'hi. La tan criticada –des de fora– immersió lingüística ha aconseguit que la llengua pròpia del territori sigui coneguda per tothom, sense perdre competència –com demostren tossudament les dades– en castellà, l'altra llengua oficial. En altres llocs s'ha optat per dividir la població amb els resultats que coneixem: al País Valencià la llengua pròpia retrocedeix a gran velocitat i a Euskadi s'han creat dues comunitats. La mala imatge que es té de Catalunya a la resta de l'estat resulta incomprensible pels que hi viuen o hi hem viscut. Hi ha coses bones i no tan bones, com a tot arreu, però un territori que ha rebut una tan gran immigració i que ha estat capaç de seduir-ne la immensa majoria fins integrar-los mereix, com a mínim, una mirada encuriosida i sense prejudicis. Des de la Franja patim sovint la visió distorsionada que es té de Catalunya. El fet de compartir-ne la llengua ens fa culpables. De què? No ho sé. Potser de no haver perdut, al contrari que la majoria, un tret d'identitat del ser aragonès: la nostra llengua catalana.
(Publicat a La Comarca, el 3 d'abril de 2009) Hi ha empresaris valents que han posat al mercat productes de qualitat, elaborats a la comarca. Generalment es tracta de productes alimentaris que, com a element diferenciador, tenen un nom relacionat amb el seu origen. Hi ha qui a causa del desconeixement que ha generat la manca de formació en la nostra llengua transcriu paraules inequívocament catalanes amb grafies aberrants. N’hi ha d’altres, però, que s’han preocupat de mantenir la correcció de les denominacions. Per ells escriure malament els noms de les muntanyes, rius o partides que han triat com a marca, equivaldria a veure a les etiquetes “Vino de Herè” (per Jerez) o “Quezo curao”. Tanmateix, quan el mercat és bàsicament aragonès, a voltes es produeix un rebuig a causa de l’aspecte català del nom. Sé d’algun cas on ja es planteja el canvi de marca perquè els aragonesos no perceben aquell producte com a propi. Quan el tasten agrada molt, i el preu és convenient. Però la marca no els sona de la terra. Tan els fa que tota l’etiqueta estiga en castellà i que a l’adreça del productor aparega inequívocament la província. Per a ells un apòstrof, una “ç” o una “x” és motiu de sospita. Això és preocupant perquè demostra que, malgrat tants anys de democràcia, continua la desconeixement del propi territori. Perquè vull creure que és desconeixement, i no rebuig conscient d’un patrimoni que és de tots els aragonesos. Entretant els ignorants que en fan bandera, de la seua ignorància, s’han embrancat en la reivindicació de la denominació “Chapurriau”, amb cap altre objectiu que mantenir-nos als franjolins en el secular analfabetisme a què estem condemnats pels nostres governants. La seua filosofia és la mateixa que la d’aquell conegut meu que un dia, desinhibit pels “cubates”, em va etzibar a la cara “abans li diré cagalló que català!”. Doncs això.
(Publicat a La Comarca, el 20 de febrer de 2009) A Espanya ens hem acostumat a viure en centralisme. Ho tenim tan
assumit que trobem natural que el fet que nevi a Madrid sigui notícia
destacada a tots els noticiaris. Tampoc passa res si s’hi traslladen
les seus centrals d’empreses que abans eren en altres ciutats. Es dóna
el cas de corporacions que, tot i tenir el domicili fiscal a la capital
de l’Estat, no hi tenen cap client. Però allà hi paguen religiosament
els seus impostos. Les infraestructures es dissenyen també primant el
centre: un aeroport mastodòntic, línies d’AVE radials, autopistes
gratuïtes només si van cap a la Puerta del Sol –però de pagament si
comuniquen comunitats “perifèriques”… El centralisme també és flagrant
a les tertúlies de qualsevol cadena de cobertura estatal, on opinadors
de dreta i esquerra només estan d’acord en una cosa: aquells a qui ells
anomenen “nacionalistes” solen ser com a mínim una nosa, i sovint una
font de corrupció i d’insolidaritat. No s’adonen –o potser sí, però ho
dissimulen– del seu propi i enorme nacionalisme, doncs estan convençuts
que l’única nació possible és la que ells conceben des de les altures
de la “Meseta”. Per aquesta gent és antinatural l’existència de
comunitats autònomes que no tinguin com a prioritat l’estar comunicades
amb Madrid abans que estar-ho amb Europa o amb ciutats amb més lligams
econòmics i socials. L’autovia Saragossa-Madrid és gratuïta, mentre que
l’autopista de l’eix de l’Ebre-frontera francesa és de pagament. I així
passa a la majoria de territoris de l’Estat. Si parléssim de futbol la
cosa ja seria escandalosa, però com aquest és un tema d’entreteniment,
no paga la pena de posar-s’hi pedres al fetge. Sovint em fa l’efecte
que els aragonesos sempre mirem enfadats cap a llevant, mentre que des
de ponent ens van afaitant. Això sí, amb fulla esmolada i perfumades
locions.
(Publicat a La Comarca, el 9 de gener de 2009) És difícil escriure el primer article de l"any. I no per manca de temes, sinó precisament per l"acumulació d"informació que aquests dies de convivència amb parents i amics comporta. Les festes de Nadal suposen, al marge de costums i creences, l"oportunitat de conviure amb una certa tranquil·litat amb la família més propera, alliberats provisòriament de la pressió del dia a dia. També hi ha la trobada anual amb els amics, els bons amics que fan un grapat de quilòmetres per compartir taula i tertúlia a la vila de Torredarques la darrera nit de l"any. I algun llibre que sempre em porta el Tronc de Nadal o ses majestats els reis que, com el sol i l"idioma, ens vénen d"orient. És cert que hi ha digestions feixugues o algun refredat que el temps inclement propicia. Potser són només inconvenients que ens serveixen per enyorar la quotidiana rutina. Els amics ja han marxat –uns cap a Catalunya, altres cap a Castella– deixant rere seu el record de la conversa, de les rialles, de l"escalfor de la seua antiga i estimada amistat. Demà serem nosaltres els que viatjarem a la industriosa Barcelona per compartir la festa dels «Reixos» amb la família. Hi ha ara un silenci molt gran, una nit sense estrelles que em permet estar a soles amb mi mateix. El garbuix d"articles que he començat al llarg de la tarda, descansa a la carpeta «Proves», una mena de cementiri d"on rarament hi ressuscita cap escrit. Al final, quan tothom és al llit, les paraules han fluït per escriure sobre res en concret, talment encomanades per la calma d"aquestes santes nits, plàcides nits. Ja tindrem tot aquest any nou (9) per fer columnes més transcendents. Espero que els que teniu la deferència de llegir aquestes paraules hagueu tingut unes bones i enriquidores festes.
(Publicat a La Comarca, el 30 de novembre de 2008) Darrerament han caigut a les meues mans un parell de best-sellers. Primer va ser «El médico», de Noah Gordon. Novel·la honesta, molt distreta, de les que no pots deixar de llegir. Tot i això, crec que allò que la diferencia d’una gran obra és que els personatges són molt plans; bons o dolents, sense gairebé matisos. Potser a l’autor, després d’escriure l’apassionant aventura d’en Rob J. Cole, no li quedà gaire temps per descriure més profundament els caràcters. Va ser com mirar una d’aquestes pel·lícules que et fan passar una molt bona estona. I no pensar-hi gaire –més enllà de la curiositat que desperta tot el que descriu: Pèrsia, Avicenna, l’Europa de l’any 1000... La segona va ser «El clan del Oso Cavernario», que narra les peripècies d’una xiqueta Cro-Magnon criada entre Neanderthals. La veritat és que també és un llibre interessant, sobre tot pel que fa a la recreació de l’època i a les teories que introdueix sobre els Homo neanderthalensis: com es comunicaven, perquè, malgrat el seu gran cervell (més gran fins i tot que el nostre), van ser incapaços d’evolucionar tant com l’Homo sapiens. Tanmateix la protagonista Cro-Magnon, Ayla, és alta, rossa i guapíssima, una mena de «superwoman» treta d’un càsting de Hollywood. Els altres personatges també pequen d’esquemàtics, i els costums culinaris i socials em van paréixer un xic de cartró pedra. La curiositat em va fer començar el segon llibre de la sèrie, «El valle de los caballos», però a la pàgina 29 va aparèixer el ros, alt i apol·lini Jondalar, qui està destinat a ser la parella d’Ayla. Vaig tancar el llibre i vaig refugiar-me en la deliciosa ironia de «Les ruïnes de Palmira», una petita novel·la d’en Llorenç Villalonga. De tant en tant va bé una mica de sucre, però massa pot embafar.
(Publicat a La Comarca, el 10 d'octubre de 2008)
«Jo mai no m’havia preocupat per aquestes coses de la llengua. Em
molestava que quan anàvem a Alcanyís o Saragossa ens miraren malament,
fins i tot ens increpessin, pel fet de parlar la nostra llengua entre
natres. D’altra banda, tampoc m’agradava que digueren que el que
parlàvem era català. Sempre li havíem dit “xapurriau” i ja saps la fama
que tenen els catalans per aquí. Fins que vaig conèixer gent amb
inquietud per la cultura, que s’enorgullien la nostra parla, a la que
tots definien com a català. Va ser una revelació veure que l’idioma de
la comarca era alguna cosa més que un dialecte d’estar per casa, mal
parlat o xapurrejat. Vaig descobrir que es podia escriure i, sobre tot,
que hi havia molts llibres, molta cultura feta amb la nostra llengua.
Les persones que la defensaven em van parèixer d’una gran honestedat,
potser això va ser el més decisiu. Alguns d’ells posseïen una extensa
formació, però en cap moment et feien sentir inferior sinó tot el
contrari: t’escoltaven amb atenció i tenien en compte les teues
opinions. Vaig entendre que el que volien era construir, avançar,
desfer la ignorància i fer-mos sentir que el que parlàvem era bonic,
era digne, era útil.» Això, més o menys, ho explicava una mare a la
seua filla adolescent. Entretant, per una TV local hi sortia un
individu que, amb ampul·lós vocabulari, acusava els defensors de la
llengua d’estar a sou d’una gran conxorxa expansionista dels catalans.
La noia, que coneixia alguns dels qui blasmava i també molts catalans,
va optar pel zàping. Va estar-se mirant la tele-escombraria d’alguna
cadena privada fins que el pare va venir i li va tancar la tele. «No
hauries d’estudiar una mica?». Va tancar-se a la seua habitació
envoltada dels llibres de text, tots en castellà.
