Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja núm.86, columna «L’Esmolet», maig de 2009)
Em faig vell. I rondinaire. La darrera cosa que ha dut la filla petita a casa són unes boletes menudes de silicona. I per a què serveixen? li he preguntat. Les poses en aigua i s’inflen! em contesta entusiasmada. La qüestió és que porto un grapat de dies trobant-me pertot una ampolleta plena d’aigua amb boletes a dins. No sé si han crescut o no, però el flascó apareix a la lleixa del bany, o a sobre la tele, fins i tot a la tauleta de nit. Una altra moda estranya i incomprensible. No s’hi pot jugar, no estimula cap hàbit saludable, no és especialment decoratiu... en definitiva, no serveix de res. Però tots els companys les compren. Amb una mirada més àmplia, veig que les boletes de silicona són el paradigma de moltes coses del nostre voltant, especialment a l’entorn dels infants i adolescents. Només cal engegar la ràdio i escoltar quines músiques hi sonen; la TV supura programes infectes de gent que es vol fer famosa ballant, discutint o plorant per les pròpies misèries. Tot plegat inútils boletes de silicona.
No sé si hi té a veure el fet de viure a una petita ciutat de l’Espanya profunda o és igual arreu. Em fa l’efecte que tot allò que ens il·lusionava d’adolescents al meu suburbi barceloní és ara vacuïtat mediàtica, muntanyes de roba i mòbils mai prou moderns. Està clar que he esdevingut poca cosa més que un vell rondinaire.

(Temps de Franja núm.85, columna «L’Esmolet», abril de 2009)
En rebre el Temps de Franja 84, em vaig apressar a llegir-ne l’article destacat a la coberta “En el nom del iaio”. M’interessà la peripècia d’en Lluís Llansana i la seua família perquè, com a nét de desaparegut, m’hi sento identificat.
Vaig pensar que no seria descabellat que en Lluís Llansana descansés vora el mas d’Omella, on s’hi va criar la meua sogra Pilar. Sovint ens ha explicat que davall el marge de l’era hi ha enterrats soldats republicans. Quan el front estava a la serra del Monegrell duien alguns ferits al mas. Sa mare Trini li contava com els tenien a la cuina, al gran banc de fusta o a terra, en màrfegues. “Sempre s’exclamaven demanant per la mare o les nòvies. I suplicat aigua”. Els que van morir els enterraren allà mateix; alguns els va haver de soterrar son pare Francisco. Passada la guerra, en aquell tros mai no hi sembraren. Havien de vigilar que els porcs no hi pasturessin, doncs l’instint els feia desenterrar les despulles. Alguna volta havia vist sa iaia Carmela darrera un gos que s’enduia un os de l’improvisat fossar.
Pel que fa a mon iaio Ramon, l’únic que en sé és que caigué entre la Molina i Alp, quan dinamitaven els túnels del ferrocarril. La guerra va desfer aquella família d’Estopanyà i es va haver de reconstruir amb d’altres elements. Per això entenc el neguit de la família Llansana.

(Temps de Franja núm.84, columna «L’Esmolet», març de 2009)
Als vestíbuls de Feria de Madrid hi ha uns dispensadors gratuïts de diaris. Hi són els que s’editen a la capital –“prensa nacional”, segons les ràdios i TV estatals. Per a una persona de sensibilitat progressista, només hi ha una opció –El País– contra tres de tendència clarament dretana –ABC, El Mundo i La Razón–. Jo hi trobo a faltar La Vanguardia, un periòdic que és al marge de les lluites mediàtico-partidistes de les empreses de comunicació madrilenyes. Aquest rotatiu, de vocació espanyola, pateix l’estigma d’estar elaborat a Barcelona: quan es comenten les seues notícies, sempre és qualificat de “diario catalán” –un esglaó per sota de “los nacionales”. Els altres, en canvi, mai són anomenats “diarios madrileños”. És evident que La Vanguardia és un dels grans diaris estatals, que parteix de la premissa que Barcelona és tan espanyola com Madrid. Tanmateix, allò de les pel·lícules de Martínez Soria continua vigent: si no es fa a Madrid, és “de provincias”. Potser hi ha alguna cosa d’aquesta concepció centrípeta madrilenya a les arrels del sobiranisme català: si els catalans no són considerats espanyols “com Déu mana” pels propis capitalins, com volen que ells mateixos se’n considerin? Ara hi ha una campanya per que La Vanguardia es faci en català. Si això tira endavant, als quioscos a l’oest de l’Algars només hi haurà la visió “mesetaria” dels diaris madrilenys i la caspa regionalista dels saragossans. Quin panorama!

(Temps de Franja núm.83, columna «L'Esmolet», febrer de 2009)
He comentat alguna volta que ja no escolto com abans els bons programes musicals de la ràdio: em deixo embolicar de tertúlies i «actualitat». Tanmateix, per obra i gràcia del PodCast, m'he enganxat al programa Delicatessen, conduït per l'Enric Puig a Icat FM. Potser és perquè connecta amb els estils que em plauen i m'aporta nous –nous per mi– intèrprets. També n'aprecio la sensibilitat per les propostes fetes en la nostra llengua. He de confessar –ho sento Daniel– que tinc una flaca per les d'arrel anglosaxona. Des de la primera adolescència van seduir-me les cançons de la Joan Baez, Neil Young, Simon & Garfunkel o Leonard Cohen. Pel que fa als catalans, vaig tenir la fortuna que a l'escala dels pares hi visqués –encara hi és– en Josep Maria Oranias, el qual crec que posseïa tots els vinils que s'editaven en català. I així vaig poder anar més enllà dels Llach i Serrat: Sisa, Uc, Toti... i Pau Riba. Sempre recordaré aquell increïble Dioptria, de coberta surreal, lletres genials i músiques fresques. Era un àlbum doble (Concèntric 1970) que tan sols contenia un LP. L'any 81 descobriria el perquè i el disc que faltava (Edigsa 1978).
El fet és que les cançons de l'adolescència i primera joventut s'han quedat tan clavades al meu dedins que em continuen emocionant. La música que vaig descobrint en la meua maduresa la gaudeixo intensament, però rarament arriba fins aquest nucli sensitiu on hi viuen els d'aleshores. Sóc ja massa vell per enamorar-me –musicalment– de nou?

(Temps de Franja núm.82, columna «L'Esmolet», gener de 2009)
Qui nega que el català és la llengua que parlem a la franja oriental d’Aragó pot ser dues coses:
1. Un ignorant que no ha tingut cap formació sobre el tema.
2. Un extremista radical.
El primer punt és de fàcil solució. Només cal informar-se al departament de filologia de qualsevol universitat del món. La segona tipologia té mal remei: la persona, ofuscada pel seu radicalisme cec, sap de què va la cosa però persisteix en la fal·làcia. Tan se val si són professors, polítics o titulats universitaris; com a bons extremistes, no atenen a raons encara que aquestes estiguin certificades per la ciència filològica. En qualsevol lloc civilitzat, aitals personatges quedarien inhabilitats per exercir càrrecs de responsabilitat o, si més no, se’ls demanaria que esbravessin les fòbies en privat. Tanmateix al nostre país hi ha barra lliure en qüestions de cultura. Aquí els individus que arremeten contra tot allò que s’anomeni català tenen tirada.
Aquestes paraules me les ha provocat el relat d’una reunió que un partit polític va fer amb els seus edils del Matarranya per veure què opinaven sobre la llengua que es parla a la comarca. Mentre m’ho explicaven, la gent que omplia el saló cultural de La Portellada, acabava de gaudir de la 9a Trobada Coral, on el català s’havia usat sense complexos tant en les cançons com en els parlaments. La realitat, malgrat tot, encara deixa lloc a l’esperança.

(Temps de Franja núm.81, columna «L'Esmolet», desembre de 2008)
Per tot arreu ens arriba el xàfec de la crisi, bàsicament en forma d’informacions pessimistes. Les previsions no són tampoc gens falagueres. Es veu que no es tracta d’una sotragada com les que de tant en tant ens afecten temporalment, sinó d’una recessió en tota regla. Les petites empreses i els professionals som els que més ho notem. Els clients s’espanten –alguns amb motiu– i comencen a cancel·lar o posposar projectes emparaulats o fins i tot en curs. Hi ha també els treballadors assalariats, alguns dels quals surten al carrer per protestar davant l’amenaça de pèrdua del lloc de treball. Tot plegat sembla la migranya conseqüència d’una nit d’excessos. Després d’anys de grues, cotxes nous i electrodomèstics substituïts abans de ser amortitzats, apareix la crua realitat. S’ha acabat la festa. Potser tot plegat és una oportunitat per destriar quines són les coses importants i quines les prescindibles, de repensar en què esmercem el temps, de què els fills siguin conscients que tots aquests objectes que omplen la seua quotidianitat són producte de l’esforç.
La vida segueix, tanmateix, i tot plegat sembla arrossegar-nos més enllà de la nostra voluntat. Les filles creixen, les modes fluctuen, i anem complint anys sense adonar-nos-en. Si hi ha una cosa immutable, però, és la no existència d’una llei de llengües aragonesa. La seua (in)existència ha passat a formar part de la mitologia més boirosa de la nostra petita i diglòssica comunitat.

(Temps de Franja núm.80, columna «L"Esmolet», novembre de 2008)
Els que estem avesats a ser minoria, sovint ens preguntem què se sent, quan es forma part de la majoria. A voltes sembla que ens hàgim de disculpar per no parlar l'idioma majoritari, per veure i escoltar programes que no són els de màxima audiència, per trobar que alguns best-sellers són tramposos i banals... Potser quan hom no té fills i viu en una gran ciutat li és més fàcil, fins i tot agradable sentir-se una mica diferent. Allà potser hi ha la possibilitat de triar el cercle d'amistats, de trobar qui comparteix inquietuds. Però quan es viu en una societat petita i els fills atenyen l'adolescència tot es torna més complicat. Hem de justificar, per exemple, per què no veiem a casa aquella sèrie tan casposa de Tele 5 o Antena 3. O perquè no ens alegrem dels triomfs de "la Roja". O la urticària que ens provoquen els "40 principales" i els seus llefiscosos locutors. La immersió cultural d'una adolescent en una petita ciutat com Alcanyís provoca tot això. És llei de vida, i és bo que així sigui, que els fills facin el seu propi camí. Tanmateix, en un raconet del cervell, em rosega la recança que una aposta personal, com va ser venir a viure aquí, hagi produït una altra persona que engruixirà les files de la gran, de l'asfixiant majoria. Espero que en passar uns pocs anys més, aflori el substrat minoritari que els pares hem intentat deixar. De fet n'estic convençut.

(Temps de Franja núm.79, columna «L'Esmolet», setembre de 2008)
Fa poc vaig veure «Ararat», una pel·lícula d’Atom Egoyan. Tracta el genocidi armeni perpetrat per  Turquia l’any 1915. El director canadenc utilitza el recurs de la pel·lícula dins la pel·lícula per mostrar-nos les reaccions dels personatges davant els fets narrats. La figura central és Raffi, un jove ajudant del director, fill d’una professora universitària i d’un presumpte terrorista armenis. És molt interessant veure les diverses maneres d’assumir la tragèdia: els fills i néts de la diàspora armènia, els ciutadans canadencs i fins i tot l’actor d'origen turc que encarna el militar otomà sense escrúpols. Hi ha un moment en què aquest actor qüestiona la veracitat del genocidi en conversa amb el director, magistralment interpretat pel francès d’origen armeni Charles Aznavour. Aquest evita entrar en discussions, la qual cosa indigna en Raffi que, amb la seua joventut, no entén la manca de rèplica. És en aquest moment que Charles Aznavour, amb una mirada trista i cansada, diu: «Saps el que segueix causant tant de dolor? No és la gent que vam perdre, ni la terra. És saber que se’ns odiava tant. Qui era aquesta gent que ens odiava tant? Com poden seguir negant el seu odi i així odiar-nos encara més?» Vaig quedar-me clavat. Em va venir al cap l'Esmolet que vaig escriure el mes de maig «La tristesa de ser català» i, tot d'una, vaig sentir-me també molt trist, molt cansat.

(Temps de Franja núm.78, columna «L'Esmolet», juliol de 2008)
En els anys d’estudiant a l’escola Massana, vaig tenir un company de la República Dominicana, en Miguel. Es va fer de la colla ràpidament, i no era estrany que visitéssim de tant en tant el minúscul apartament que compartia amb la seua ex-dona. Allà les converses sovint versaven sobre el seu país. El nostre amic no era ben bé negre, però el cabell rinxolat, la pell morena i faccions delataven el seu origen caribeny. Tot i això ell mantenia amb energia que era absolutament blanc. I per demostrar-ho ens ensenyava el carnet on hi posava ben clar «Raza: Blanca». Es veu que allà distingien entre «Blanco», «Negro» i «Indio» –qualificació que no descrivia els exterminats caribes, sinó els mulats. Aquesta anècdota em ve al cap en sentir les tertúlies de les cadenes, suposadament progressistes, la SER i Cuatro. La majoria d’opinadors –per no dir tots– que hi participen anomenen els partits d’adscripció territorial com a «nacionalistes», sovint amb un menyspreu que voreja l’escarni. No sé com deuen qualificar, aquests saberuts, la borratxera descordada que viuen aquests dies els seus companys d’esports. Amb l’excusa de l’Eurocopa se senten expressions que haurien de fer esgarrifar qualsevol no-nacionalista. Tanmateix no he sentit cap recriminació, ans al contrari, sembla que s’apunten a l’orgia «ejpañolista» sense recança ni càrrecs de consciència. Entretant els acusats de nacionalistes continuen disculpant-se, dissimulant o barallant-se entre ells.

(Temps de Franja núm.77, columna «L'Esmolet», juny de 2008)
Els polítics –els de debò, els que treballen per millorar el seu entorn– tenen una molt difícil tasca per acontentar els votants. Sobre tot quan van mal dades econòmicament. Tots ens creiem en possessió de drets irrenunciables, sovint només pel fet casual d'haver nascut en un lloc. I aquests drets ho inclouen tot; no hi fa res que siguin mesures transitòries per compensar una situació adversa o que faci quatre dies que en gaudim. Per acabar-ho d'adobar, aquestes prerrogatives que per nosaltres semblen inqüestionables, les trobem intolerables quan s'apliquen als altres.
Tot això ho dic perquè m'ha cridat l'atenció, en el debat de la finançament autonòmic, que les comunitats que més reben, no admeten perdre una engruna dels privilegis de què gaudeixen. És evident que que la qualitat de vida en aquests territoris és millor que mai. Només cal passejar-se per alguna de les seues petites ciutats i sentir com els seus habitants s'enorgulleixen de viure molt millor que els de Barcelona, per exemple. A la vegada, en aquestes poblacions, se senten també les protestes pel tracte pretesament «privilegiat» que reben els col·lectius desafavorits –sobre tot si són immigrants o gitanos.
Davant d'aquest egoisme estructural que ens afecta a tots sense excepció, quines opcions li queden al polític? La fàcil: demagògia. La difícil: pedagogia. Quina és la que està més en voga actualment? Em temo que la resposta és evident.

(Temps de Franja núm.76, columna «L'Esmolet», maig de 2008)
Ara és per l'aigua, ahir per l'Estatut, demà pel finançament... Deu ser molt cansat, això de ser català. Qualsevol cosa encaminada a millorar-ne la qualitat de vida (infraestructures, competències...) serà titllada d'insolidària per aragonesos, valencians o extremenys. L'Heraldo m'ho corrobora dues voltes per setmana: béns de la Franja, aigua de l'Ebre... i ni una paraula de la infàmia que ha de suportar el doctor Artur Quintana per haver dit una veritat diàfana. Potser ho fan per assegurar-se que mai no siga el moment adient per redactar una llei de llengües. El que acaben aconseguint és la desafecció mútua: «qué malos son los catalanes»; «els espanyols no ens volen». Els que som al mig sentim l'amargor de la lluita inútil, la saliva gastada de tant mastegar el tema. Em pregunto perquè no passa igual amb Euskadi o Navarra. Ells tenen el concert econòmic, van a la seua. Hi ha la xacra del terrorisme, és cert, però a banda d'això mai no he sabut de cap boicot als seus productes. En canvi els catalans gasten milions en campanyes per fer-se estimar per la resta d'espanyols, demanen perdó, abandonen la seua llengua quan imaginen que algú no la parla... I els immigrants que fan l'esforç d'aprendre el català es troben que tothom se'ls dirigeix en castellà.
Ser català en una Espanya així és ser cornut i pagar el beure. Entretant, als aragonesos que parlem català ni ens coneixen a Catalunya ni ens accepten a l'Aragó. Nosaltres sí que som l'ase dels cops.

(Temps de Franja núm.74, columna «L'Esmolet», abril de 2008)
Vaig créixer en un ambient que definiria com saludablement religiós. Ni escoles d'«hermanos» ni misses solemnes, sinó tot el contrari: barri obrer on cristianisme era sinònim de llibertat i dignitat. Sóc agnòstic –se m'escapa la part transcendent de la fe– però mantinc un respecte profund pels valors cristians. Malgrat tot, actualment no puc evitar tenir la certesa que les religions són un greu problema per la convivència entre cultures. Que un col·lectiu es cregui en possessió de la veritat absoluta, fa que qualsevol pugui interpretar que tot és vàlid per «convèncer» –o directament vèncer– l'altre: des de la predicació fins l'atemptat suïcida.
Les religions devien aparèixer per donar una interpretació del món i facilitar les relacions entre persones. Es tractava d'evitar comportaments nocius i, alhora, donar respostes a fenòmens inexplicables. Al llarg del temps han anat evolucionant amb la societat. Si evolució és millora, la lògica ens indica que religió hauria d'acabar essent sinònim de benestar, racionalitat, conciliació. En canvi sembla que progressem cap a l'obscurantisme, la intransigència i la confrontació. Cristians, musulmans, jueus. Un sol déu que empeny els creients a destruir-se entre ells. On és l'error? Tal vegada un sociòleg em donaria una resposta. O un economista. Al capdavall potser tot es redueix a l'instint de supervivència i l'esgotament dels recursos. I a la mandra de pensar.

(Temps de Franja núm.73, columna «L'Esmolet», març de 2008)
L'altre dia, la meua filla gran va venir de l'institut indignada contra el rei en Jaume. Jo sempre l'havia tingut per un gran rei, que expandí la corona cap al sud i mar enllà. Estranyat, vaig preguntar-li què havia fet, per merèixer els seus retrets. «Per la seua culpa no tenim eixida al mar!». Potser sí que havia llegit alguna cosa a l'Heraldo sobre el tema, però ho havia atribuït a la caverna dels «aragonesos-que refermen-la-seua-identitat-negant-la-de-Catalunya». Però ara la «caverna» havia entrat a casa de la mà d'una de les millors professores de l'institut. Això em va fer reflexionar sobre el paper de la història, que com sap tothom, s'interpreta segons les pròpies afinitats. Però em va colpir molt més el «tenim» de la meua filla. Era l'evidència que està creixent dins una identitat diferent de la meua, dins d'un «nosaltres» que no és ben bé el meu. I és que, malgrat els quinze anys que duc en aquesta terra, la majoria del meu entorn és culturalment català. La ràdio, la TV, els llibres, l'idioma... tot segueix igual, sense que cap frontera «autonòmica» ho impedeixi. Però els professors –els bons i els mediocres– vénen del territori Heraldo, COPE, SER i TVE1-A3-T5. En fí. Espero que la llavor que els pares deixem en els fills tingui alguna importància en la seua formació com a persones. Si més no que els faci tenir un punt de vista diferent del que impera en aquest nostre Aragó d'ànima castellana.

(Aparegut a Temps de Franja núm.71, columna «L'Esmolet», el gener de 2007)
Diumenge al matí. Mentre preparo els esmorzars vaig sentint la ràdio. «La foto del programa», dos minuts d'entrevista a algú que passa pel carrer. «On va ara, si és tan amable…» i la resposta «...no entiendo el catalan, pero el español sí». En Solà li pregunta –en castellà– d'on és i l'home que d'alemanya, que li agrada molt Barcelona i que fa anys que hi viu. Aleshores el presentador suggereix que ja deu entendre el català. El vianant es desfoga. «No, porque me obligan». I es queixa que la gent li parla català sempre i arreu, a les botigues, a l'ajuntament, a les escoles. En Solà, sense perdre el bon humor li comenta que potser és normal, doncs som a Catalunya. L'entrevistat fa el seu alegat: «el castellano lo habla todo el mundo, y el catalán ¿quién entiende catalán, quién? Nin-gún [pronunciat així, amb guió entre mig] extranjero...» i, l'entrevistador rialler «però vosté pot entendre que nosaltres vulguem defensar el català?» «a mí me gusta mucho, el catalán, la... el... el idioma... Pero dejamos esto... mucho gusto... adiós, hasta la pròxima». Puja la música de la sintonia i s'acaba el diàleg. Les torrades són a punt, el foc ja escalfa l'estança. M'assec a l'ordinador i deso l'article que tinc començat. L'amic alemany me n'ha escrit un de sencer ell solet. Quan anem a Barcelona, ja em puc preparar a no sentir castellà. Sembla que, en pocs mesos, la situació s'ha capgirat. Potser tenien raó els que patien pel futur del castellà a Catalunya.

(Aparegut a Temps de Franja núm.70, columna «L'Esmolet», el novembre de 2007)
L'altre dia, en una dilatada tertúlia sobretaulera, l'amic Sesé, àvid lector –i musicador– de versos, tragué el tema dels poetes franquistes amb valor literari. Feia una mica d'angúnia atorgar adjectius elogiosos a l'obra d'escriptors que van donar suport a un règim tan funest. Tanmateix, és cosa sabuda que una obra mestra pot haver estat gestada per una persona amb idees execrables. O per algú que ens és antipàtic. Un cas paradigmàtic és el de L.F. Céline, autor de l'excel·lent «Viatge al fons de la nit» i també anti-semita col·laboracionista del règim de Vichy.
Jo mateix, per exemple, vaig trigar massa a llegir els contes de J.L. Borges a causa de les seues opinions sobre García Lorca. I em sentia malament de gaudir amb la lectura de «La Colmena», doncs en aquella època en C.J. Cela s'enfotia d'en Xirinacs al Senat.
Si baixem a la nostra vida més quotidiana, els exemples es multipliquen. Somric en evocar uns bells poemes –encara en retinc alguna frase– que un admirador de la meua xicota d'aleshores li havia dedicat. Naturalment, malgrat ser força bons, em resultaven odiosos. Pecats de joventut.
Passa també a nivell social. Per això seria bo que oblidéssim simpaties i antipaties personals a l'hora de recolzar bons projectes. Sobre tot si contribueixen a avançar en la causa de la llengua i la cultura. Al final, el que en resta és l'obra i la seua repercussió.

(Aparegut a Temps de Franja núm.69, columna «L'Esmolet», el setembre de 2007)
Aquest setembre hem anat per la Catalunya Vella. Ha estat com un retorn a l'adolescència, doncs els meus anys d'excursionista vaig trescar sovint per aquestes contrades, més que no pas per l'alt Pirineu. Suposo que el tren de Puigcerdà hi va tenir molt a veure, en aquells temps sense cotxe.
Venint del boscós Alt Matarranya, em va impressionar la frondositat d'aquestes terres. Grans arbres, camps ubèrrims, camins frescals. No he patit cap desencís respecte a un paisatge que tenia idealitzat, ans al contrari.
Altra cosa ha estat el paisatge humà. Més ben dit, el paisatge lingüístic. Hom s'imagina, des de la desemparada Franja, que a la Garrotxa o al Ripollès es viu en una mena de paradís del català. Pobles de sonoritats èpiques –Besalú, Santa Pau…– són imaginats baluards de la llengua. Vana il·lusió. Pots estar sopant en un entorn medieval i ser atès impertorbablement en castellà. Això sí, en contrast amb Barcelona, no m"he trobat mai ningú que em digués "no le entiendo".
I els turistes? Igual que els del Matarranya: barcelonins d'un castellà immune a immersions lingüístiques. Navegant pels bells senders garrotxins se'ls pot sentir cridant-se en la bella llengua de Cervantes. No ho critico; cadascú s'expressa en l'idioma que vol, només faltaria. Per això m"estranyen les veus d'alarma d'alguns mitjans madrilenys i aragonesos. És qüestió de mals corresponsals o de mala fe?

(Aparegut a Temps de Franja núm.68, columna «L'Esmolet», el juliol de 2007)
Fullejo molt pel damunt l’Heraldo de Aragón cada dimarts i divendres, quan m’arriba amb La Comarca. Confesso que en essència m’entretinc a buscar-hi les notícies referents a Catalunya. És una tasca morbosa, ho sé, però em crida l’atenció que un mitjà aragonès dediqui tant d’espai a la “regió” veïna. La darrera perla és una columna d’opinió signada per José Javier Rueda en contra d’un llibre que no he llegit, La catedral del mar. Parla de “greus tergiversacions” històriques perquè a la novel·la es diu que Catalunya va ser un gran regne. I ho compara, sense cap rubor, amb les falsificacions antijueves del libel “Protocols dels Savis de Sió” o les mentides que justificaren la invasió de l’Iraq. L’article, això sí, acaba amb un contundent “Nunca hubo un reino de Cataluña”.
Des d’un sector d’Aragó hi ha l’obsessió de demostrar que Catalunya no va ser mai un regne. Un psiquiatra potser diagnosticaria que aquests aragonesos pateixen una mena de la síndrome d’“enveja del penis” aplicada al sentiment nacional. No entenen que Aragó, havent estat regne, actualment no passi de “región” castellanitzada; mentre Catalunya, un simple comtat, manté una forta personalitat després de tants segles. Tot això, amanit amb les peces del Museu Diocesà de Lleida i quatre tòpics més, serveix al diari més llegit del país (jo sí que crec que Aragó és un país) per fer bullir l’olla de l’anticatalanisme. Mentrestant deixen morir les llengües del seu pais –les no castellanes, s’entén– amb alegre indiferència.

(Aparegut a Temps de Franja núm.67, columna «L'Esmolet», el juny de 2007)
Està clar que la llei de memòria històrica no acontentarà del tot ningú. Tots estem implicats d"alguna manera amb la Guerra Civil. Tant si els nostres pares o avis van anar al front com si en foren víctimes passives. Una guerra esquitxa tothom.
La nostra guerra la guanyaren els que es van revoltar contra el govern democràticament escollit. D"altres la van perdre. I molts la patiren sense ser de cap bàndol. Els triomfadors van tenir quaranta anys per gaudir la seua victòria, honorar els seus morts i represaliar tothom qui van voler. Van fer "neteja" física i moral de qualsevol element no "afecto al régimen". Amb la mort –al llit– del dictador, es va pactar la famosa Transició. Això sí, sota l"atenta vigilància de l"exèrcit d"aleshores i el famós "ruido de sables".
Han passat més de trenta anys i, pel que fa a les víctimes del franquisme, tot continua igual. Els judicis sense garanties, les tortures i morts de sospitosos perpetrats molts anys després d"acabada la guerra, segueixen sense ser invalidats o deslegitimats. Ara que se sent la veu dels qui volen recuperar la dignitat d"aquells que van ser morts o condemnats injustament, han aparegut els indigants que els acusen de voler "dividir España entre buenos y malos". Sospito que qui diu això hauria preferit que la "neteja" suprimís del tot els vençuts i el seu rastre. Així no caldria revisar res perquè ningú no ho demanaria. Tots seriem dels "buenos", tots seriem feliços. Descansariem –dòcils cadàvers– En Pau.

(Aparegut a Temps de Franja núm.66, columna «L'Esmolet», el maig de 2007)
Aquesta frase la va dir Mariano Rajoy al programa de TVE1 “Tengo una pregunta para usted”. L’aspirant a president pel principal partido de la oposición es planyia del destí dels xiquets que tenen la “desgràcia” d’estudiar en català, és a dir, en la llengua del lloc on viuen. Responia a la pregunta d’una dona resident a les Illes, indignada pel difícil que resultava trobar col·legis on no s’ensenyés en català. “El futuro es el inglés y el chino” continuava el candidat cosmopolita. I, of course, “el castellano, con sus 500 millones de hablantes”.
Si no fos que se m’ha fet la pell molt dura, m’hauria ficat a plorar. Adéu a les minories, adéu a la diversitat. Jo li hauria preguntat, com molts lectors del Temps de Franja, què pensen fer amb els infants de la Franja d’Aragó. Pobres xiquets, aquests sí, condemnats a l’analfabetisme i al desconeixement de la llengua de casa. Segurament hauria dit “eso es porque vuestros representantes democráticos lo quieren así”. Potser tindria raó. Els nostres representants són, en el tema de la llengua, porucs quan no directament hostils. El president, com a bon franjolí, vol un consens absolut en el tema de les llengües. Als altres, als que diuen “pobres niños”, només els cal enredar la troca legislatura rera legislatura. Qui dia passa, any empeny. En aquest cas ens empenyen cap a l’abisme del xapurriau i l’autoodi. Ja ho diu l’adagi: “Ser español, un orgullo; ser aragonés un título”. El títol està clar: The End.

(Aparegut a Temps de Franja núm.65, columna «L'Esmolet», l'abril de 2007)

Hi ha un sector de la societat que sembla que no pugui admetre la pluralitat. Tenen mala peça al teler, doncs si hi ha una veritat absoluta és que no hi ha dues persones iguals. Tanmateix ells s'entesten en considerar que la seua és l'única veritat. Per tant tots els altres queden en l'obscuritat de la ignorància o de la mala fe.
És cert que tots, amb la mica d'autoestima que se'ns suposa, tendim a pensar que tenim raó. Però també és veritat que cal molt poc per dialogar amb l'altre i intercanviar-hi raonaments.
Ara, en canvi, sembla que estigui guanyant terreny –o si més no visibilitat– aquesta massa cridanera que afirma que ells són els decents, els normals. La resta, preocupats, ens mirem a l'espill per intentar trobar-hi algun signe d'indecència o anormalitat.
Quan surti aquest article, si no s'hi ha fet res, els valencians hauran deixat de rebre les emissores de la CCRTV. Un altre grup de comunicació, PRISA, és víctima d'un boicot per part de l'anomenat "principal partit de l'oposició".  El mateix "principal partit" vol denunciar Los Draps, per que s'han sentit al·ludits per unes cançons que ni els anomenen.
L'altre dia, parlant amb un amic beseità, vam fer memòria ràpida d'aquest joc dels disbarats: van començar amb l'estatut, van seguir amb De Juana i amb l'Oleguer, després amb l'Otegui i ara amb Los Draps. Qui seran els propers? Silenci. Manteniem un to de broma, tanmateix un lleu calfred em va recórrer l'espinada.