Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja núm.89, columna «L’Esmolet», setembre de 2009)
He seguit amb interès l'anada i vinguda d'articles sobre el fenomen literari de Millenium. Des del columnista que es vantava de no haver-se'ls llegit, fins el què, des de l'humil secció de les «cartes al director», defensava l'obra d'en Larsson. Puc –i vull– confessar que a mi sí que m'ha agradat. De fet a casa ens ha enganxat fins al punt que es pot dir que, moltes nits, ens ficàvem al llit tots dos amb la Salander.
En contrast amb altres best seller que he llegit, aquest té alguna cosa que t'atrapa de bon principi. I això que, com han dit alguns dels opinadors, hi ha voltes que t'empasses dues-centes pàgines abans d'arribar a la part electritzant de la trama. Tanmateix hi ha alguna cosa que fa que la lectura flueixi, plaent, al llarg de tota la trilogia. Té un dels defectes dels èxits literaris: personatges súper bons i dolents ben dolents; però els bons ho són de manera amable, com ho són els bons amics –aquells pels qui posaries la mà al foc. També sedueix l'eficiència dels personatges, lògica si tenim en compte que d'Escandinàvia és d'on ens arriba el millor disseny industrial. Hi ha també tota la part –potser la més important– de denúncia de la discriminació de la dona, de la corrupció del poder. I l'elogi de la lleialtat. De tot plegat en resulta un còctel d'allò més addictiu. Llàstima que en Larsson morís de manera tan sobtada! Què se n'hauria fet de la Salander?

(Temps de Franja núm.88, columna «L"Esmolet», juliol de 2009)
Llegeixo a l'Heraldo que queden només 11 dies per a l'apagada analògica. Per als aragonesos, l'apagada serà també cultural, doncs deixarem de veure els canals en una de les tres llengües de la nostra autonomia.
Parlo amb coneixement de causa, doncs, animat per una nota enganxada a l'ascensor, escrita en peremptòries majúscules –[…] YA TENEMOS POSIBILIDAD DE VER EL NUEVO SISTEMA DE TV OSEA (sic) EL TDT (sic) […]–, vaig proveir-me d'un descodificador. Després de tracalejar una bona estona amb l'aparell, i amb l'amable concurs del meu veí, vaig assistir a la càrrega de canals: Un, dos, tres... fins a vint-i-quatre! El meu goig va desplomar-se quan vaig veure en què consistia la "varietat": a banda de les sis emissores madrilenyes –o "nacionales", com elles s'autoanomenen–, em van eixir dues telebotigues, uns "40 principales latinos" (auxili!), Intereconomia (el canal de la FAES), un parell o tres de canals amb sèries, Teledeporte, CNN+, Disney Channel... però res en català. Ni tan sols l'autonòmica aragonesa.
Vaig retornar l'aparell al seu embalatge amb tota celeritat.
Ara compto els dies que ens queden i ens mirem ja amb nostàlgia el 30 minuts, Infidels, el K3, i tants d'altres espais que ens han acompanyat tots aquests anys. Si el nostre govern autonòmic no hi posa remei, estem condemnats a travessar aquest llarg i Terrible Desert Televisiu.

(Temps de Franja núm.87, columna «L"Esmolet», juny de 2009)
Em va fer gràcia l'article d'en Ramon Sistac del darrer TdF. La veritat és que, mirant-ho fredament, és difícil sentir-se còmode en una societat tan mediatitzada pel futbol. I suposo que a Catalunya el Barça deu ser omnipresent.
Jo em confesso culer, malgrat ser conscient de tota la irracionalitat que això suposa. De fet, ara fa dos anys, vaig escriure un Viles i Gents sobre el tema tot intentant esbrinar el perquè d'un sentiment tan inexplicable.
Les raons d'en Sistac per a no combregar amb la secta barcelonista són molt semblants a les que tinc jo per just el contrari. Quan tenia 15 anys el Madrid era totpoderós. Al meu barri els madridistes eren els més pinxos i prepotents. Recordo que a l'hora del pati fèiem disputadíssimes partides de futbolí on els del Barça sí que guanyàvem els "merengues". Fou aleshores que l'afició se'm va ficar ben endins, quan més mal dades anaven. Per això dic que, en certa manera, la meua conversió a la religió barcelonista té un origen similar a l'ateisme culer d'en Sistac: va ser una reacció a la dolorosa dictadura blanca. Podríem discutir sobre què significa el Madrid i què el Barça, però no acabaríem mai perquè cadascú té les seues íntimes raons.
Ara tot són barcelonistes, fins i tot aquí a Alcanyís –on hi he patit les desfilades "rojigualdas" de la "sétima" la "otava" i la "novena"– les samarretes blaugranes proliferen pertot. Qui m'ho havia de dir!

(Temps de Franja núm.86, columna «L’Esmolet», maig de 2009)
Em faig vell. I rondinaire. La darrera cosa que ha dut la filla petita a casa són unes boletes menudes de silicona. I per a què serveixen? li he preguntat. Les poses en aigua i s’inflen! em contesta entusiasmada. La qüestió és que porto un grapat de dies trobant-me pertot una ampolleta plena d’aigua amb boletes a dins. No sé si han crescut o no, però el flascó apareix a la lleixa del bany, o a sobre la tele, fins i tot a la tauleta de nit. Una altra moda estranya i incomprensible. No s’hi pot jugar, no estimula cap hàbit saludable, no és especialment decoratiu... en definitiva, no serveix de res. Però tots els companys les compren. Amb una mirada més àmplia, veig que les boletes de silicona són el paradigma de moltes coses del nostre voltant, especialment a l’entorn dels infants i adolescents. Només cal engegar la ràdio i escoltar quines músiques hi sonen; la TV supura programes infectes de gent que es vol fer famosa ballant, discutint o plorant per les pròpies misèries. Tot plegat inútils boletes de silicona.
No sé si hi té a veure el fet de viure a una petita ciutat de l’Espanya profunda o és igual arreu. Em fa l’efecte que tot allò que ens il·lusionava d’adolescents al meu suburbi barceloní és ara vacuïtat mediàtica, muntanyes de roba i mòbils mai prou moderns. Està clar que he esdevingut poca cosa més que un vell rondinaire.

(Temps de Franja núm.85, columna «L’Esmolet», abril de 2009)
En rebre el Temps de Franja 84, em vaig apressar a llegir-ne l’article destacat a la coberta “En el nom del iaio”. M’interessà la peripècia d’en Lluís Llansana i la seua família perquè, com a nét de desaparegut, m’hi sento identificat.
Vaig pensar que no seria descabellat que en Lluís Llansana descansés vora el mas d’Omella, on s’hi va criar la meua sogra Pilar. Sovint ens ha explicat que davall el marge de l’era hi ha enterrats soldats republicans. Quan el front estava a la serra del Monegrell duien alguns ferits al mas. Sa mare Trini li contava com els tenien a la cuina, al gran banc de fusta o a terra, en màrfegues. “Sempre s’exclamaven demanant per la mare o les nòvies. I suplicat aigua”. Els que van morir els enterraren allà mateix; alguns els va haver de soterrar son pare Francisco. Passada la guerra, en aquell tros mai no hi sembraren. Havien de vigilar que els porcs no hi pasturessin, doncs l’instint els feia desenterrar les despulles. Alguna volta havia vist sa iaia Carmela darrera un gos que s’enduia un os de l’improvisat fossar.
Pel que fa a mon iaio Ramon, l’únic que en sé és que caigué entre la Molina i Alp, quan dinamitaven els túnels del ferrocarril. La guerra va desfer aquella família d’Estopanyà i es va haver de reconstruir amb d’altres elements. Per això entenc el neguit de la família Llansana.

(Temps de Franja núm.84, columna «L’Esmolet», març de 2009)
Als vestíbuls de Feria de Madrid hi ha uns dispensadors gratuïts de diaris. Hi són els que s’editen a la capital –“prensa nacional”, segons les ràdios i TV estatals. Per a una persona de sensibilitat progressista, només hi ha una opció –El País– contra tres de tendència clarament dretana –ABC, El Mundo i La Razón–. Jo hi trobo a faltar La Vanguardia, un periòdic que és al marge de les lluites mediàtico-partidistes de les empreses de comunicació madrilenyes. Aquest rotatiu, de vocació espanyola, pateix l’estigma d’estar elaborat a Barcelona: quan es comenten les seues notícies, sempre és qualificat de “diario catalán” –un esglaó per sota de “los nacionales”. Els altres, en canvi, mai són anomenats “diarios madrileños”. És evident que La Vanguardia és un dels grans diaris estatals, que parteix de la premissa que Barcelona és tan espanyola com Madrid. Tanmateix, allò de les pel·lícules de Martínez Soria continua vigent: si no es fa a Madrid, és “de provincias”. Potser hi ha alguna cosa d’aquesta concepció centrípeta madrilenya a les arrels del sobiranisme català: si els catalans no són considerats espanyols “com Déu mana” pels propis capitalins, com volen que ells mateixos se’n considerin? Ara hi ha una campanya per que La Vanguardia es faci en català. Si això tira endavant, als quioscos a l’oest de l’Algars només hi haurà la visió “mesetaria” dels diaris madrilenys i la caspa regionalista dels saragossans. Quin panorama!

(Temps de Franja núm.83, columna «L'Esmolet», febrer de 2009)
He comentat alguna volta que ja no escolto com abans els bons programes musicals de la ràdio: em deixo embolicar de tertúlies i «actualitat». Tanmateix, per obra i gràcia del PodCast, m'he enganxat al programa Delicatessen, conduït per l'Enric Puig a Icat FM. Potser és perquè connecta amb els estils que em plauen i m'aporta nous –nous per mi– intèrprets. També n'aprecio la sensibilitat per les propostes fetes en la nostra llengua. He de confessar –ho sento Daniel– que tinc una flaca per les d'arrel anglosaxona. Des de la primera adolescència van seduir-me les cançons de la Joan Baez, Neil Young, Simon & Garfunkel o Leonard Cohen. Pel que fa als catalans, vaig tenir la fortuna que a l'escala dels pares hi visqués –encara hi és– en Josep Maria Oranias, el qual crec que posseïa tots els vinils que s'editaven en català. I així vaig poder anar més enllà dels Llach i Serrat: Sisa, Uc, Toti... i Pau Riba. Sempre recordaré aquell increïble Dioptria, de coberta surreal, lletres genials i músiques fresques. Era un àlbum doble (Concèntric 1970) que tan sols contenia un LP. L'any 81 descobriria el perquè i el disc que faltava (Edigsa 1978).
El fet és que les cançons de l'adolescència i primera joventut s'han quedat tan clavades al meu dedins que em continuen emocionant. La música que vaig descobrint en la meua maduresa la gaudeixo intensament, però rarament arriba fins aquest nucli sensitiu on hi viuen els d'aleshores. Sóc ja massa vell per enamorar-me –musicalment– de nou?

(Temps de Franja núm.82, columna «L'Esmolet», gener de 2009)
Qui nega que el català és la llengua que parlem a la franja oriental d’Aragó pot ser dues coses:
1. Un ignorant que no ha tingut cap formació sobre el tema.
2. Un extremista radical.
El primer punt és de fàcil solució. Només cal informar-se al departament de filologia de qualsevol universitat del món. La segona tipologia té mal remei: la persona, ofuscada pel seu radicalisme cec, sap de què va la cosa però persisteix en la fal·làcia. Tan se val si són professors, polítics o titulats universitaris; com a bons extremistes, no atenen a raons encara que aquestes estiguin certificades per la ciència filològica. En qualsevol lloc civilitzat, aitals personatges quedarien inhabilitats per exercir càrrecs de responsabilitat o, si més no, se’ls demanaria que esbravessin les fòbies en privat. Tanmateix al nostre país hi ha barra lliure en qüestions de cultura. Aquí els individus que arremeten contra tot allò que s’anomeni català tenen tirada.
Aquestes paraules me les ha provocat el relat d’una reunió que un partit polític va fer amb els seus edils del Matarranya per veure què opinaven sobre la llengua que es parla a la comarca. Mentre m’ho explicaven, la gent que omplia el saló cultural de La Portellada, acabava de gaudir de la 9a Trobada Coral, on el català s’havia usat sense complexos tant en les cançons com en els parlaments. La realitat, malgrat tot, encara deixa lloc a l’esperança.

(Temps de Franja núm.81, columna «L'Esmolet», desembre de 2008)
Per tot arreu ens arriba el xàfec de la crisi, bàsicament en forma d’informacions pessimistes. Les previsions no són tampoc gens falagueres. Es veu que no es tracta d’una sotragada com les que de tant en tant ens afecten temporalment, sinó d’una recessió en tota regla. Les petites empreses i els professionals som els que més ho notem. Els clients s’espanten –alguns amb motiu– i comencen a cancel·lar o posposar projectes emparaulats o fins i tot en curs. Hi ha també els treballadors assalariats, alguns dels quals surten al carrer per protestar davant l’amenaça de pèrdua del lloc de treball. Tot plegat sembla la migranya conseqüència d’una nit d’excessos. Després d’anys de grues, cotxes nous i electrodomèstics substituïts abans de ser amortitzats, apareix la crua realitat. S’ha acabat la festa. Potser tot plegat és una oportunitat per destriar quines són les coses importants i quines les prescindibles, de repensar en què esmercem el temps, de què els fills siguin conscients que tots aquests objectes que omplen la seua quotidianitat són producte de l’esforç.
La vida segueix, tanmateix, i tot plegat sembla arrossegar-nos més enllà de la nostra voluntat. Les filles creixen, les modes fluctuen, i anem complint anys sense adonar-nos-en. Si hi ha una cosa immutable, però, és la no existència d’una llei de llengües aragonesa. La seua (in)existència ha passat a formar part de la mitologia més boirosa de la nostra petita i diglòssica comunitat.

(Temps de Franja núm.80, columna «L"Esmolet», novembre de 2008)
Els que estem avesats a ser minoria, sovint ens preguntem què se sent, quan es forma part de la majoria. A voltes sembla que ens hàgim de disculpar per no parlar l'idioma majoritari, per veure i escoltar programes que no són els de màxima audiència, per trobar que alguns best-sellers són tramposos i banals... Potser quan hom no té fills i viu en una gran ciutat li és més fàcil, fins i tot agradable sentir-se una mica diferent. Allà potser hi ha la possibilitat de triar el cercle d'amistats, de trobar qui comparteix inquietuds. Però quan es viu en una societat petita i els fills atenyen l'adolescència tot es torna més complicat. Hem de justificar, per exemple, per què no veiem a casa aquella sèrie tan casposa de Tele 5 o Antena 3. O perquè no ens alegrem dels triomfs de "la Roja". O la urticària que ens provoquen els "40 principales" i els seus llefiscosos locutors. La immersió cultural d'una adolescent en una petita ciutat com Alcanyís provoca tot això. És llei de vida, i és bo que així sigui, que els fills facin el seu propi camí. Tanmateix, en un raconet del cervell, em rosega la recança que una aposta personal, com va ser venir a viure aquí, hagi produït una altra persona que engruixirà les files de la gran, de l'asfixiant majoria. Espero que en passar uns pocs anys més, aflori el substrat minoritari que els pares hem intentat deixar. De fet n'estic convençut.