Les coses de la (meua) vida

(Temps de Franja núm.78, columna «L'Esmolet», juliol de 2008)
En els anys d’estudiant a l’escola Massana, vaig tenir un company de la República Dominicana, en Miguel. Es va fer de la colla ràpidament, i no era estrany que visitéssim de tant en tant el minúscul apartament que compartia amb la seua ex-dona. Allà les converses sovint versaven sobre el seu país. El nostre amic no era ben bé negre, però el cabell rinxolat, la pell morena i faccions delataven el seu origen caribeny. Tot i això ell mantenia amb energia que era absolutament blanc. I per demostrar-ho ens ensenyava el carnet on hi posava ben clar «Raza: Blanca». Es veu que allà distingien entre «Blanco», «Negro» i «Indio» –qualificació que no descrivia els exterminats caribes, sinó els mulats. Aquesta anècdota em ve al cap en sentir les tertúlies de les cadenes, suposadament progressistes, la SER i Cuatro. La majoria d’opinadors –per no dir tots– que hi participen anomenen els partits d’adscripció territorial com a «nacionalistes», sovint amb un menyspreu que voreja l’escarni. No sé com deuen qualificar, aquests saberuts, la borratxera descordada que viuen aquests dies els seus companys d’esports. Amb l’excusa de l’Eurocopa se senten expressions que haurien de fer esgarrifar qualsevol no-nacionalista. Tanmateix no he sentit cap recriminació, ans al contrari, sembla que s’apunten a l’orgia «ejpañolista» sense recança ni càrrecs de consciència. Entretant els acusats de nacionalistes continuen disculpant-se, dissimulant o barallant-se entre ells.

(Temps de Franja núm.77, columna «L'Esmolet», juny de 2008)
Els polítics –els de debò, els que treballen per millorar el seu entorn– tenen una molt difícil tasca per acontentar els votants. Sobre tot quan van mal dades econòmicament. Tots ens creiem en possessió de drets irrenunciables, sovint només pel fet casual d'haver nascut en un lloc. I aquests drets ho inclouen tot; no hi fa res que siguin mesures transitòries per compensar una situació adversa o que faci quatre dies que en gaudim. Per acabar-ho d'adobar, aquestes prerrogatives que per nosaltres semblen inqüestionables, les trobem intolerables quan s'apliquen als altres.
Tot això ho dic perquè m'ha cridat l'atenció, en el debat de la finançament autonòmic, que les comunitats que més reben, no admeten perdre una engruna dels privilegis de què gaudeixen. És evident que que la qualitat de vida en aquests territoris és millor que mai. Només cal passejar-se per alguna de les seues petites ciutats i sentir com els seus habitants s'enorgulleixen de viure molt millor que els de Barcelona, per exemple. A la vegada, en aquestes poblacions, se senten també les protestes pel tracte pretesament «privilegiat» que reben els col·lectius desafavorits –sobre tot si són immigrants o gitanos.
Davant d'aquest egoisme estructural que ens afecta a tots sense excepció, quines opcions li queden al polític? La fàcil: demagògia. La difícil: pedagogia. Quina és la que està més en voga actualment? Em temo que la resposta és evident.

(Temps de Franja núm.76, columna «L'Esmolet», maig de 2008)
Ara és per l'aigua, ahir per l'Estatut, demà pel finançament... Deu ser molt cansat, això de ser català. Qualsevol cosa encaminada a millorar-ne la qualitat de vida (infraestructures, competències...) serà titllada d'insolidària per aragonesos, valencians o extremenys. L'Heraldo m'ho corrobora dues voltes per setmana: béns de la Franja, aigua de l'Ebre... i ni una paraula de la infàmia que ha de suportar el doctor Artur Quintana per haver dit una veritat diàfana. Potser ho fan per assegurar-se que mai no siga el moment adient per redactar una llei de llengües. El que acaben aconseguint és la desafecció mútua: «qué malos son los catalanes»; «els espanyols no ens volen». Els que som al mig sentim l'amargor de la lluita inútil, la saliva gastada de tant mastegar el tema. Em pregunto perquè no passa igual amb Euskadi o Navarra. Ells tenen el concert econòmic, van a la seua. Hi ha la xacra del terrorisme, és cert, però a banda d'això mai no he sabut de cap boicot als seus productes. En canvi els catalans gasten milions en campanyes per fer-se estimar per la resta d'espanyols, demanen perdó, abandonen la seua llengua quan imaginen que algú no la parla... I els immigrants que fan l'esforç d'aprendre el català es troben que tothom se'ls dirigeix en castellà.
Ser català en una Espanya així és ser cornut i pagar el beure. Entretant, als aragonesos que parlem català ni ens coneixen a Catalunya ni ens accepten a l'Aragó. Nosaltres sí que som l'ase dels cops.

(Temps de Franja núm.74, columna «L'Esmolet», abril de 2008)
Vaig créixer en un ambient que definiria com saludablement religiós. Ni escoles d'«hermanos» ni misses solemnes, sinó tot el contrari: barri obrer on cristianisme era sinònim de llibertat i dignitat. Sóc agnòstic –se m'escapa la part transcendent de la fe– però mantinc un respecte profund pels valors cristians. Malgrat tot, actualment no puc evitar tenir la certesa que les religions són un greu problema per la convivència entre cultures. Que un col·lectiu es cregui en possessió de la veritat absoluta, fa que qualsevol pugui interpretar que tot és vàlid per «convèncer» –o directament vèncer– l'altre: des de la predicació fins l'atemptat suïcida.
Les religions devien aparèixer per donar una interpretació del món i facilitar les relacions entre persones. Es tractava d'evitar comportaments nocius i, alhora, donar respostes a fenòmens inexplicables. Al llarg del temps han anat evolucionant amb la societat. Si evolució és millora, la lògica ens indica que religió hauria d'acabar essent sinònim de benestar, racionalitat, conciliació. En canvi sembla que progressem cap a l'obscurantisme, la intransigència i la confrontació. Cristians, musulmans, jueus. Un sol déu que empeny els creients a destruir-se entre ells. On és l'error? Tal vegada un sociòleg em donaria una resposta. O un economista. Al capdavall potser tot es redueix a l'instint de supervivència i l'esgotament dels recursos. I a la mandra de pensar.

(Temps de Franja núm.73, columna «L'Esmolet», març de 2008)
L'altre dia, la meua filla gran va venir de l'institut indignada contra el rei en Jaume. Jo sempre l'havia tingut per un gran rei, que expandí la corona cap al sud i mar enllà. Estranyat, vaig preguntar-li què havia fet, per merèixer els seus retrets. «Per la seua culpa no tenim eixida al mar!». Potser sí que havia llegit alguna cosa a l'Heraldo sobre el tema, però ho havia atribuït a la caverna dels «aragonesos-que refermen-la-seua-identitat-negant-la-de-Catalunya». Però ara la «caverna» havia entrat a casa de la mà d'una de les millors professores de l'institut. Això em va fer reflexionar sobre el paper de la història, que com sap tothom, s'interpreta segons les pròpies afinitats. Però em va colpir molt més el «tenim» de la meua filla. Era l'evidència que està creixent dins una identitat diferent de la meua, dins d'un «nosaltres» que no és ben bé el meu. I és que, malgrat els quinze anys que duc en aquesta terra, la majoria del meu entorn és culturalment català. La ràdio, la TV, els llibres, l'idioma... tot segueix igual, sense que cap frontera «autonòmica» ho impedeixi. Però els professors –els bons i els mediocres– vénen del territori Heraldo, COPE, SER i TVE1-A3-T5. En fí. Espero que la llavor que els pares deixem en els fills tingui alguna importància en la seua formació com a persones. Si més no que els faci tenir un punt de vista diferent del que impera en aquest nostre Aragó d'ànima castellana.

(Aparegut a Temps de Franja núm.71, columna «L'Esmolet», el gener de 2007)
Diumenge al matí. Mentre preparo els esmorzars vaig sentint la ràdio. «La foto del programa», dos minuts d'entrevista a algú que passa pel carrer. «On va ara, si és tan amable…» i la resposta «...no entiendo el catalan, pero el español sí». En Solà li pregunta –en castellà– d'on és i l'home que d'alemanya, que li agrada molt Barcelona i que fa anys que hi viu. Aleshores el presentador suggereix que ja deu entendre el català. El vianant es desfoga. «No, porque me obligan». I es queixa que la gent li parla català sempre i arreu, a les botigues, a l'ajuntament, a les escoles. En Solà, sense perdre el bon humor li comenta que potser és normal, doncs som a Catalunya. L'entrevistat fa el seu alegat: «el castellano lo habla todo el mundo, y el catalán ¿quién entiende catalán, quién? Nin-gún [pronunciat així, amb guió entre mig] extranjero...» i, l'entrevistador rialler «però vosté pot entendre que nosaltres vulguem defensar el català?» «a mí me gusta mucho, el catalán, la... el... el idioma... Pero dejamos esto... mucho gusto... adiós, hasta la pròxima». Puja la música de la sintonia i s'acaba el diàleg. Les torrades són a punt, el foc ja escalfa l'estança. M'assec a l'ordinador i deso l'article que tinc començat. L'amic alemany me n'ha escrit un de sencer ell solet. Quan anem a Barcelona, ja em puc preparar a no sentir castellà. Sembla que, en pocs mesos, la situació s'ha capgirat. Potser tenien raó els que patien pel futur del castellà a Catalunya.

(Aparegut a Temps de Franja núm.70, columna «L'Esmolet», el novembre de 2007)
L'altre dia, en una dilatada tertúlia sobretaulera, l'amic Sesé, àvid lector –i musicador– de versos, tragué el tema dels poetes franquistes amb valor literari. Feia una mica d'angúnia atorgar adjectius elogiosos a l'obra d'escriptors que van donar suport a un règim tan funest. Tanmateix, és cosa sabuda que una obra mestra pot haver estat gestada per una persona amb idees execrables. O per algú que ens és antipàtic. Un cas paradigmàtic és el de L.F. Céline, autor de l'excel·lent «Viatge al fons de la nit» i també anti-semita col·laboracionista del règim de Vichy.
Jo mateix, per exemple, vaig trigar massa a llegir els contes de J.L. Borges a causa de les seues opinions sobre García Lorca. I em sentia malament de gaudir amb la lectura de «La Colmena», doncs en aquella època en C.J. Cela s'enfotia d'en Xirinacs al Senat.
Si baixem a la nostra vida més quotidiana, els exemples es multipliquen. Somric en evocar uns bells poemes –encara en retinc alguna frase– que un admirador de la meua xicota d'aleshores li havia dedicat. Naturalment, malgrat ser força bons, em resultaven odiosos. Pecats de joventut.
Passa també a nivell social. Per això seria bo que oblidéssim simpaties i antipaties personals a l'hora de recolzar bons projectes. Sobre tot si contribueixen a avançar en la causa de la llengua i la cultura. Al final, el que en resta és l'obra i la seua repercussió.

(Aparegut a Temps de Franja núm.69, columna «L'Esmolet», el setembre de 2007)
Aquest setembre hem anat per la Catalunya Vella. Ha estat com un retorn a l'adolescència, doncs els meus anys d'excursionista vaig trescar sovint per aquestes contrades, més que no pas per l'alt Pirineu. Suposo que el tren de Puigcerdà hi va tenir molt a veure, en aquells temps sense cotxe.
Venint del boscós Alt Matarranya, em va impressionar la frondositat d'aquestes terres. Grans arbres, camps ubèrrims, camins frescals. No he patit cap desencís respecte a un paisatge que tenia idealitzat, ans al contrari.
Altra cosa ha estat el paisatge humà. Més ben dit, el paisatge lingüístic. Hom s'imagina, des de la desemparada Franja, que a la Garrotxa o al Ripollès es viu en una mena de paradís del català. Pobles de sonoritats èpiques –Besalú, Santa Pau…– són imaginats baluards de la llengua. Vana il·lusió. Pots estar sopant en un entorn medieval i ser atès impertorbablement en castellà. Això sí, en contrast amb Barcelona, no m"he trobat mai ningú que em digués "no le entiendo".
I els turistes? Igual que els del Matarranya: barcelonins d'un castellà immune a immersions lingüístiques. Navegant pels bells senders garrotxins se'ls pot sentir cridant-se en la bella llengua de Cervantes. No ho critico; cadascú s'expressa en l'idioma que vol, només faltaria. Per això m"estranyen les veus d'alarma d'alguns mitjans madrilenys i aragonesos. És qüestió de mals corresponsals o de mala fe?

(Aparegut a Temps de Franja núm.68, columna «L'Esmolet», el juliol de 2007)
Fullejo molt pel damunt l’Heraldo de Aragón cada dimarts i divendres, quan m’arriba amb La Comarca. Confesso que en essència m’entretinc a buscar-hi les notícies referents a Catalunya. És una tasca morbosa, ho sé, però em crida l’atenció que un mitjà aragonès dediqui tant d’espai a la “regió” veïna. La darrera perla és una columna d’opinió signada per José Javier Rueda en contra d’un llibre que no he llegit, La catedral del mar. Parla de “greus tergiversacions” històriques perquè a la novel·la es diu que Catalunya va ser un gran regne. I ho compara, sense cap rubor, amb les falsificacions antijueves del libel “Protocols dels Savis de Sió” o les mentides que justificaren la invasió de l’Iraq. L’article, això sí, acaba amb un contundent “Nunca hubo un reino de Cataluña”.
Des d’un sector d’Aragó hi ha l’obsessió de demostrar que Catalunya no va ser mai un regne. Un psiquiatra potser diagnosticaria que aquests aragonesos pateixen una mena de la síndrome d’“enveja del penis” aplicada al sentiment nacional. No entenen que Aragó, havent estat regne, actualment no passi de “región” castellanitzada; mentre Catalunya, un simple comtat, manté una forta personalitat després de tants segles. Tot això, amanit amb les peces del Museu Diocesà de Lleida i quatre tòpics més, serveix al diari més llegit del país (jo sí que crec que Aragó és un país) per fer bullir l’olla de l’anticatalanisme. Mentrestant deixen morir les llengües del seu pais –les no castellanes, s’entén– amb alegre indiferència.

(Aparegut a Temps de Franja núm.67, columna «L'Esmolet», el juny de 2007)
Està clar que la llei de memòria històrica no acontentarà del tot ningú. Tots estem implicats d"alguna manera amb la Guerra Civil. Tant si els nostres pares o avis van anar al front com si en foren víctimes passives. Una guerra esquitxa tothom.
La nostra guerra la guanyaren els que es van revoltar contra el govern democràticament escollit. D"altres la van perdre. I molts la patiren sense ser de cap bàndol. Els triomfadors van tenir quaranta anys per gaudir la seua victòria, honorar els seus morts i represaliar tothom qui van voler. Van fer "neteja" física i moral de qualsevol element no "afecto al régimen". Amb la mort –al llit– del dictador, es va pactar la famosa Transició. Això sí, sota l"atenta vigilància de l"exèrcit d"aleshores i el famós "ruido de sables".
Han passat més de trenta anys i, pel que fa a les víctimes del franquisme, tot continua igual. Els judicis sense garanties, les tortures i morts de sospitosos perpetrats molts anys després d"acabada la guerra, segueixen sense ser invalidats o deslegitimats. Ara que se sent la veu dels qui volen recuperar la dignitat d"aquells que van ser morts o condemnats injustament, han aparegut els indigants que els acusen de voler "dividir España entre buenos y malos". Sospito que qui diu això hauria preferit que la "neteja" suprimís del tot els vençuts i el seu rastre. Així no caldria revisar res perquè ningú no ho demanaria. Tots seriem dels "buenos", tots seriem feliços. Descansariem –dòcils cadàvers– En Pau.

(Aparegut a Temps de Franja núm.66, columna «L'Esmolet», el maig de 2007)
Aquesta frase la va dir Mariano Rajoy al programa de TVE1 “Tengo una pregunta para usted”. L’aspirant a president pel principal partido de la oposición es planyia del destí dels xiquets que tenen la “desgràcia” d’estudiar en català, és a dir, en la llengua del lloc on viuen. Responia a la pregunta d’una dona resident a les Illes, indignada pel difícil que resultava trobar col·legis on no s’ensenyés en català. “El futuro es el inglés y el chino” continuava el candidat cosmopolita. I, of course, “el castellano, con sus 500 millones de hablantes”.
Si no fos que se m’ha fet la pell molt dura, m’hauria ficat a plorar. Adéu a les minories, adéu a la diversitat. Jo li hauria preguntat, com molts lectors del Temps de Franja, què pensen fer amb els infants de la Franja d’Aragó. Pobres xiquets, aquests sí, condemnats a l’analfabetisme i al desconeixement de la llengua de casa. Segurament hauria dit “eso es porque vuestros representantes democráticos lo quieren así”. Potser tindria raó. Els nostres representants són, en el tema de la llengua, porucs quan no directament hostils. El president, com a bon franjolí, vol un consens absolut en el tema de les llengües. Als altres, als que diuen “pobres niños”, només els cal enredar la troca legislatura rera legislatura. Qui dia passa, any empeny. En aquest cas ens empenyen cap a l’abisme del xapurriau i l’autoodi. Ja ho diu l’adagi: “Ser español, un orgullo; ser aragonés un título”. El títol està clar: The End.

(Aparegut a Temps de Franja núm.65, columna «L'Esmolet», l'abril de 2007)

Hi ha un sector de la societat que sembla que no pugui admetre la pluralitat. Tenen mala peça al teler, doncs si hi ha una veritat absoluta és que no hi ha dues persones iguals. Tanmateix ells s'entesten en considerar que la seua és l'única veritat. Per tant tots els altres queden en l'obscuritat de la ignorància o de la mala fe.
És cert que tots, amb la mica d'autoestima que se'ns suposa, tendim a pensar que tenim raó. Però també és veritat que cal molt poc per dialogar amb l'altre i intercanviar-hi raonaments.
Ara, en canvi, sembla que estigui guanyant terreny –o si més no visibilitat– aquesta massa cridanera que afirma que ells són els decents, els normals. La resta, preocupats, ens mirem a l'espill per intentar trobar-hi algun signe d'indecència o anormalitat.
Quan surti aquest article, si no s'hi ha fet res, els valencians hauran deixat de rebre les emissores de la CCRTV. Un altre grup de comunicació, PRISA, és víctima d'un boicot per part de l'anomenat "principal partit de l'oposició".  El mateix "principal partit" vol denunciar Los Draps, per que s'han sentit al·ludits per unes cançons que ni els anomenen.
L'altre dia, parlant amb un amic beseità, vam fer memòria ràpida d'aquest joc dels disbarats: van començar amb l'estatut, van seguir amb De Juana i amb l'Oleguer, després amb l'Otegui i ara amb Los Draps. Qui seran els propers? Silenci. Manteniem un to de broma, tanmateix un lleu calfred em va recórrer l'espinada.

(Aparegut a Temps de Franja núm.64, columna «L'Esmolet», el març de 2007)
Aquesta expressió l’he sentit sovint quan els meus majors m’han explicat coses de la guerra. “Ton iaio es va significar massa”, “aquell de casa Tal va acabar malament per significar-se”… M’estranyava el verb aquest, però més endavant, el diccionari me’l corroborà: “Donar-se clarament a conèixer com a tal o tal cosa.”
Els primers temps de viure en aquest Aragó nostre vaig sentir-ho vagament aplicat a mi: les columnes que publicava a La Comarca amoïnaven la mare. Era l’època del suport d’en Pujol al govern socialista. L’allau de crítiques als catalans s’extenia per les Espanyes. Si fa no fa com ara.
L’altre dia, caminant per Alcanyís, va aturar-me un conegut d’aquells primers temps. Vam preguntar-nos per les nostres vides i feines. Després va dir-me que era molt valent d’escriure els “Viles i Gents”, que si tornaven a guanyar els populars, jo i en Rajadell ja ens podiem preparar. Vaig quedar-me consternat. “!Pero si no escribo nunca de política! Sólo de cultura, de lengua…” Va dir-me que era igual. Ell mateix se sentia amenaçat per aquells que, quan eren al poder, invocaven “los españoles de bien”. “Y eso que me siento español y, creo, soy buena persona”, reblà. Ens acomiadàrem amb una encaixada. De cop i volta se’m representà mon iaio Ramon, d’Estopanyà, fent allò que ell creia que havia de fer. Sense heroïsmes ni temeritats. Senzillament i normalment. M’estaré jo també “significant”?
A casa m’esperava la feina, la família, la vida.

(Aparegut a Temps de Franja núm.63, columna «L'Esmolet», el febrer de 2007)

La darrera assemblea de l'ASCUMA ha significat el meu comiat com a secretari de la seua junta. Vaig accedir-hi a finals del 93, de la mà d'en Toni Llerda. Poc després, vaig ser testimoni atònit de la trista crisi que va apartar-ne una part dels "històrics". Per sort, l'entrada de gent nova als òrgans de decissió i especialment d'Hipòlit Solé com a president, ens va permetre seguir endavant i eixamplar la base participativa. Nous projectes, juntes obertes, associats que han passat per les nostres reunions, amb càrrec o sense, per aportar-hi les seues inquietuds. Hi ha molts noms, alguns segueixen en primera línia, d'altres s'han diluït entre els socis numeraris –que, per cert, no han parat d'augmentar.

Ara em toca a mi. Quan va entrar l'amic Javi com a tresorer, en un dels viatges de Mont-roig a Calaceit, va dir-me que calia renovar periòdicament els càrrecs, que aixó d'encadenar anys i anys amb les mateixes persones no era saludable. Jo vaig dir-li que d'acord, però que sovint costa trobar qui vulgui agafar responsabilitats i que per això és bo, si funciona, mantenir una estructura. Ara veig que no, que el temps no passa en va i que una associació de la dimensió que ha adquirit la nostra, on s'hi mou un pressupost considerable, necessita la rotació de càrrecs. Si no, passa que certs vicis es van eternitzant i engrandint. Ara hi ha gent nova que aporta d'altres maneres de fer i que, espero, acabarà d'esbandir els defectes de funcionament que puguin sobreviure d'èpoques pretèrites.

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el gener de 2006)
He emprès, per fí, la lectura de “A la recerca del temps perdut”. Sé d’antuvi que no completaré tot el cicle, doncs només tinc “Pel cantó de Swann” –la primera novel·la en traducció molt mallorquina d’en Vidal Alcover– i “El temps retrobat”, la darrera. He de confessar que, després de les primeres 150 pàgines, l’obra se’m fa una mica feixuga. Llargues frases subordinades, descripcions minucioses de sentiments no gaire estimulants. També m’és força alié el món que s’hi descriu, la societat benestant de la França de finals del segle XIX, les seues preocupacions, converses i meditacions. A més, per acabar-ho d’adobar, fa poc he vist una pel·lícula –“Roma”, d’Adolfo Aristarain– on, un vell escriptor, en saber que el seu ajudant està intentant llegir “À la recherche…” li diu que no perdi el temps i que segueixi amb els seus Hemingway i Auster. La frase em va colpir, doncs precisament els autors amb qui gaudeixo són novel·listes com Atxaga, Coetzee, Auster, John Irving o Jaume Cabré. Potser em manca, com escrivia a la columna passada, la sensibilitat i la concentració del lector de poesia.
De tota manera vull seguir. Vull endinsar-me una mica més per la vila de Combray –quin nom tan evocador!–, en els personatges decadents i afectats, en les divagacions sensuals del jove Proust. Al prestage m’esperen altres llibres –Ian McEwan, Philip Roth, Joseph Roth, Cees Nooteboom, E.P.Jones, Auster, Irving…–, temptacions irresistibles, plaer assegurat. Espero que, després de la recerca, no em trobi que he perdut el temps.

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el novembre de 2006)

He dit a voltes que sóc un mal lector de poesia. Si més no un escàs lector. El poc temps que deixen els quefers diaris no em premeten el recolliment que requereix la seua lectura.
Tanmateix hi ha la poesia musicada. Les paraules untades de música penetren amb més facilitat. Algú podria adduir que en certa manera és una desvirtuació. El poema passa per la mà del músic i li dóna un altre aire, fins i tot un altre sentit. Sigui com sigui, és habitual que un poeta musicat per un cantautor famós agafi rellevància i difussió. És decobert per un públic que, com jo, rarament troba els moments per endinsar-se en les suggerències dels versos.
Hi ha el cas, diferent, del músic que fa les seues pròpies lletres. No cal que siga necessàriament cantautor. De vegades es pot dir que fa poesia, doncs els textos nus de música s’aguanten i fins i tot adquireixen nous colors. D’altres, en canvi, només funcionen conjuntament. La música crea un estat d’evocació que fa que les frases cantades prenguin un sentit que transmet sensacions. Podriem dir que la veu, la paraula entra dins la partitura. No parlo de les cançons adotzenades que repeteixen fòrmules i tiren pel dret. Parlo d’aquests autors que creen un univers personal i, en certa manera, original. M’he trobat sovint que una cançó m’agrada més pel que em suggereix que pel que diu literalment. Frases, paraules entrelligades a la música que m’evoquen sensacions, records, situacions. Poesia? Cançó? Creació.

(Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el novembre de 2006)

M'ajupo vora el passant del barranc per nuar-me la bota. Quan m'incorporo, veig en José amb una galleda penjada del braç. "Déu-vos-guard", em diu en barceloní. Tot seguit, treu un bolet groc del poal i me'l mostra. "Però açò és un mata-parent!" Li dic. "Sí", replica, "però és dels que no en maten, de parents". La conversa amb ell m'apassiona. Tanmateix avui tinc pressa, aviat fosquejarà i vull donar una bona passejada. "Ja has vist el que han fet al camí?" Es refereix a la senda que ressegueix el curs del barranc de Torredarques. "Han començat a obrir una pista. El camí de ferradura se'ns torna camí de tractor. És el signe dels temps". "Així podran passar-hi els bombers", contesto. Endevino els ullets burletes rera unes ulleres de sol que devien ser moda quan la Gimpera regnava al Tusset street.

Camins de ferradura, solituds violades. Barranc avall hi ha els horts que ja no ho són. Prats d'herba ufanosa, esbarzers impenetrables. En José i quatre o cinc més encara mantenen uns pocs retalls de verger.

Segueixo el meu camí per la nova i cruixent pista. Passen els anys, muden les coses fins i tot en aquests indrets amagats. Una altra batalleta per als meus néts: "Abans això era un caminet que només es podia fer a peu". Ells ni m'escoltaran. Hi passaran amb bicis, quads o vès a saber. Si ho volen, però, sempre hi trobaran aquell bancalet ben pla, clapa de sol enmig de la boscúria.

(Aparegut a Temps de Franja, columna «L'Esmolet», el setembre de 2006)

Sempre que tinc l’oportunitat d’anar a Barcelona, em faig la il·lusió que la meua filla podrà gaudir d’una pel·lícula en català. La seqüència dels fets és sempre la mateixa: compro l’Avui, obro les pàgines de “Cartellera”, identifico quines pel·lícules fan en català i a quin cinema.   A partir d’ací comença l’epopeia, que pot resumir-se en cinc fases: 1. Decepció en comprovar els poquíssims films que hi ha en la nostra llengua. 2. Indignació quan veig les sessions: minses i en hores poc practicables. 3. La meua filla diu la frase fatídica “M’és igual que sigui en castellà! Jo vull veure-la!” Intento aïllar-me i, tot suant, confecciono horaris que ens permetin fer tot el que volem i, a més, poder anar al cine en català. 4. Ho he aconseguit! Fem la digestió del dinar en una mini-sala sense més espectadors que nosaltres tres. 5. Eixim del cine. La mossa talla el meu discurs amargat sobre les dificultats dels qui volem viure en català amb un “No comencis, papa!”. Més val callar. Al capdavall la pel·lícula ha estat entretinguda.
De tot això, el que em fa més por és que la filla no n’acabi fins al capdamunt, d’aquestes “manies” de son pare. Per a n’ella la normalitat és que les coses “guais”, les que no donen problemes, són en castellà; mentre que la llengua que parlem a casa sovint acaba essent una murga que només porta maldecaps. Algú pot fer res per invertir aquesta tendència? Algú vol que realment canvïi?

(Temps de Franja, «L'Esmolet», gener de 2006)

He eixit del metro una parada abans per caminar una estona. Vinc d"estar-me amb el pare, l"esmolet original i genuí. Hem estat una estona junts; l"he afaitat, hem escoltat en Capri, li he parlat de quan érem esmolets tots dos, colze a colze, en aquell taller minúscul del carrer Sant Cristòfor. Em mirava com si no m"acabés d"entendre, com si no li importés gens que no m"acabés d"entendre. Fa molts anys que l"esclerosi múltiple s"ha anat apoderant de la totalitat seu cos.
M"aturo davant el número 3 del passatge ca n"Oliva. Un edifici lleig, d"aquells que als anys seixanta van omplir els suburbis barcelonins. Tanmateix, és aquí on vaig passar els meus primers vuit anys de vida. Acosto el rostre al vidre del portal. Tot segueix aparentment igual. Em vénen totes le imatges oblidades: l"esquifit piset –que a mi em semblava enorme–, el sobre amb la paga que mon pare feia petar entre rialles. Em vénen, sobre tot, les il·lusions d"ells dos, joveníssims, amb tota la vida pel davant.
A la nit, abans d"adormir-me al llit d"Alcanyís, veig l"habitació on s"està ara el pare. La mare és a la vora, asseguda al llit. A l"altra banda del gran finestral, la baluerna del Fòrum. I em retorna el  piset de Ca n"Oliva, el del carrer Agricultura, la botiga, el taller. Tot ha passat tan de pressa que fa vertígen. Penso que, definitivament, els valents de debò són aquells que mantenen el goig de viure. Ells són el model a seguir.