http://teres.zoomblog.com/ Articles d'en Carles Terès apareguts al Temps de Franja (L'Esmolet)a La Comarc es 2008-07-30T09:26:00+01:00 Wed, 20 Aug 2008 14:55:00 GMT hourly 1 2000-01-01T12:00+00:00 http://teres.zoomblog.com/photo.jpghttp://www.zoomblog.com/ http://teres.zoomblog.com/archive/2008/07/30/nst-No-Sabemos-Trigonometria.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/07/30/nst-No-Sabemos-Trigonometria.html (Publicat a La Comarca, l"1 d"agost de 2008)
La ignorància és una característica que es tendeix a ocultar. Si un no domina o no sap res d"una matèria calla o ho confessa en petit comité. Encara que sempre hi ha algun fatxenda que se les dóna de saberut i que sol fer el ridícul quan obre la boca –o desembeina la ploma. Per això sorprenia una mica veure pels carrers de Saragossa, el passat 4 de juliol, un centenar de persones, moltes d"edat provecta, amb una pancarta on feien gala de la seua ignorància. «No Hablamos Catalán», proclamava als quatre vents. Els transeünts esperaven que a continuació apareguera un altre grupet enarborant l"estendard de «No Sabemos Trigonometría», però no. Hi havia també banderes de la Comunitat i un grapat de joves amb fosques ulleres proclamant l"obvietat que «En el Reino (és constitucional aquesta denominació?) de Valencia hablamos valenciano y castellano». Tal i com diu la real Academia de la Lengua el valencià és «Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia», definició corroborada per l"Acadèmia Valenciana de la Llengua.
A l"ombra d"aquesta plataforma que reivindica desacomplexadament la ignorància, n"han sorgit com a mínim un parell: «Plataforma No Hablamos Castellano» (nohablamoscastellano.blogspot.com) que, en contra del que diuen les autoritats lingüístiques, reivindica que la variant del castellà que es parla a Aragó és «Aragonés sureño». L"altra, bastant passada de voltes, s"anomena «No Hablamos Suomi» (nohablamossuomi.wordpress.com).
Sembla que el signe dels temps és proclamar allò que ignorem, manifestant-nos si cal pels carrers amb el cap ben alt. Jo crec que continuaré en la meua línia, aprenent dels que saben i dient, a qui ho vulgui sentir, que jo sí que tinc la sort de parlar català, castellà i una mica d"anglès. ]]> 2008-07-30T09:26:00+01:00 Alan Cat http://teres.zoomblog.com/archive/2008/07/08/tertulians-blancs.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/07/08/tertulians-blancs.html (Temps de Franja núm.78, columna «L'Esmolet», juliol de 2008)
En els anys d’estudiant a l’escola Massana, vaig tenir un company de la República Dominicana, en Miguel. Es va fer de la colla ràpidament, i no era estrany que visitéssim de tant en tant el minúscul apartament que compartia amb la seua ex-dona. Allà les converses sovint versaven sobre el seu país. El nostre amic no era ben bé negre, però el cabell rinxolat, la pell morena i faccions delataven el seu origen caribeny. Tot i això ell mantenia amb energia que era absolutament blanc. I per demostrar-ho ens ensenyava el carnet on hi posava ben clar «Raza: Blanca». Es veu que allà distingien entre «Blanco», «Negro» i «Indio» –qualificació que no descrivia els exterminats caribes, sinó els mulats. Aquesta anècdota em ve al cap en sentir les tertúlies de les cadenes, suposadament progressistes, la SER i Cuatro. La majoria d’opinadors –per no dir tots– que hi participen anomenen els partits d’adscripció territorial com a «nacionalistes», sovint amb un menyspreu que voreja l’escarni. No sé com deuen qualificar, aquests saberuts, la borratxera descordada que viuen aquests dies els seus companys d’esports. Amb l’excusa de l’Eurocopa se senten expressions que haurien de fer esgarrifar qualsevol no-nacionalista. Tanmateix no he sentit cap recriminació, ans al contrari, sembla que s’apunten a l’orgia «ejpañolista» sense recança ni càrrecs de consciència. Entretant els acusats de nacionalistes continuen disculpant-se, dissimulant o barallant-se entre ells. ]]> 2008-07-08T07:52:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/06/14/drets-i-privilegis.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/06/14/drets-i-privilegis.html (Temps de Franja núm.77, columna «L'Esmolet», juny de 2008)
Els polítics –els de debò, els que treballen per millorar el seu entorn– tenen una molt difícil tasca per acontentar els votants. Sobre tot quan van mal dades econòmicament. Tots ens creiem en possessió de drets irrenunciables, sovint només pel fet casual d'haver nascut en un lloc. I aquests drets ho inclouen tot; no hi fa res que siguin mesures transitòries per compensar una situació adversa o que faci quatre dies que en gaudim. Per acabar-ho d'adobar, aquestes prerrogatives que per nosaltres semblen inqüestionables, les trobem intolerables quan s'apliquen als altres.
Tot això ho dic perquè m'ha cridat l'atenció, en el debat de la finançament autonòmic, que les comunitats que més reben, no admeten perdre una engruna dels privilegis de què gaudeixen. És evident que que la qualitat de vida en aquests territoris és millor que mai. Només cal passejar-se per alguna de les seues petites ciutats i sentir com els seus habitants s'enorgulleixen de viure molt millor que els de Barcelona, per exemple. A la vegada, en aquestes poblacions, se senten també les protestes pel tracte pretesament «privilegiat» que reben els col·lectius desafavorits –sobre tot si són immigrants o gitanos.
Davant d'aquest egoisme estructural que ens afecta a tots sense excepció, quines opcions li queden al polític? La fàcil: demagògia. La difícil: pedagogia. Quina és la que està més en voga actualment? Em temo que la resposta és evident.
]]> 2008-06-14T10:15:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/06/12/el-rinoceront-miop.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/06/12/el-rinoceront-miop.html (Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 13 de juny de 2008)
El rinoceront es caracteritza per la gruixuda pell, una cuirassa que el fa insensible al món exterior. I també per la curtesa de la seua visió. Amb aquesta imatge tan gràfica, Josep Espluga, doctor en sociologia per la UAB nascut a Alcampell, descriu l'actitud de l'opinió pública aragonesa respecte a la minoria catalanoparlant. L'entrevista, molt nutritiva, apareix al número 76 de Temps de Franja. Bon coneixedor de la realitat frangenca, aragonesa i catalana, les seues consideracions sempre són clarividents. Ha retratat el sentiment dels habitants d'aquest racó d'Aragó amb precisió i realisme als llibres Urbilatèria, Planeta Franja i al recent Com embolicar la Franja amb una fulla de pi. Els franjolins estem enclavats entre dues societats –l'aragonesa i la catalana– que mos voldrien diferents de com som. Els uns desitjarien que fórem «normals» i parlàrem castellà com ells o, a tot estirar, algun dialecte moribund que ens faci pintorescos però inofensius. Els altres que mos férem catalans directament. Davant d'això hi ha qui es proclama ultra-aragonès, qui es fa pro-català i, per últim, qui dissimula i procura passar desapercebut –la majoria. Tot plegat, diu Espluga, una despesa inútil d'energia mental.
Coincideixo també amb l'escepticisme que professa respecte al futur de la nostra llengua. Malgrat els trenta anys de defensa aferrissada del català a l'Aragó, no s'ha aconseguit penetrar ni una mica en la pell de rinoceront de l'opinió pública aragonesa; ans al contrari, sembla haver crescut el rebuig al català. Com a mostra el reportatge que vaig veure l'altre dia a Aragón TV, on un parell de simpàtics presentadors es passejava per Montanyana i Pont de Montanyana sense dir ni una paraula de la llengua que s'hi parla. Potser la miopia els havia arribat a l'orella.
]]> 2008-06-12T08:04:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/05/22/la-tristesa-de-ser-catal.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/05/22/la-tristesa-de-ser-catal.html (Temps de Franja núm.76, columna «L'Esmolet», maig de 2008)
Ara és per l'aigua, ahir per l'Estatut, demà pel finançament... Deu ser molt cansat, això de ser català. Qualsevol cosa encaminada a millorar-ne la qualitat de vida (infraestructures, competències...) serà titllada d'insolidària per aragonesos, valencians o extremenys. L'Heraldo m'ho corrobora dues voltes per setmana: béns de la Franja, aigua de l'Ebre... i ni una paraula de la infàmia que ha de suportar el doctor Artur Quintana per haver dit una veritat diàfana. Potser ho fan per assegurar-se que mai no siga el moment adient per redactar una llei de llengües. El que acaben aconseguint és la desafecció mútua: «qué malos son los catalanes»; «els espanyols no ens volen». Els que som al mig sentim l'amargor de la lluita inútil, la saliva gastada de tant mastegar el tema. Em pregunto perquè no passa igual amb Euskadi o Navarra. Ells tenen el concert econòmic, van a la seua. Hi ha la xacra del terrorisme, és cert, però a banda d'això mai no he sabut de cap boicot als seus productes. En canvi els catalans gasten milions en campanyes per fer-se estimar per la resta d'espanyols, demanen perdó, abandonen la seua llengua quan imaginen que algú no la parla... I els immigrants que fan l'esforç d'aprendre el català es troben que tothom se'ls dirigeix en castellà.
Ser català en una Espanya així és ser cornut i pagar el beure. Entretant, als aragonesos que parlem català ni ens coneixen a Catalunya ni ens accepten a l'Aragó. Nosaltres sí que som l'ase dels cops.
]]> 2008-05-22T19:44:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/05/05/proces-a-la-intelligncia.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/05/05/proces-a-la-intelligncia.html (Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 2 de maig de 2008)
Avui dia, en la nostra societat occidental, sembla difícil que es cometin aberracions com els processos a Galileu o Giordano Bruno. Tanmateix la FACAO ho ha fet. Ha dut als tribunals, entre d’altres, el doctor Artur Quintana per dir el mateix que tota la romanística internacional: el que parlem a la Franja Oriental d’Aragó és català. Per tant, qui diu el contrari menteix, de la mateixa manera que menteixen els qui neguen l’Holocaust.
S’han passat tant que alguns FACAOistes, entre ells el seu president, han intentat desmarcar-se’n argumentant que la querella és una qüestió personal d’algun dels associats. I és que una cosa és fer articles on, amb l’excusa de la llengua, desvariar amb teories conspiratives; i una altra –posseïts per la seua follia anti-científica– anar als tribunals. Veig que s’han querellat també per alguns comentaris que s’han fet en diversos blocs sobre el passat polític i les amistats perilloses d’algun ínclit membre de la FACAO. La veritat és que navegant per aquests blocs (http://locacaodelafacao.wordpress.com/), hom té la impressió que tot està prou documentat, sovint amb paraules dels propis querellants!
Com que tots els companys de columna n’hem parlat, el president de la “Federación” s’ha afanyat a escriure articles de defensa que, en realitat i com sempre, són d’atac. Tot llegint la prosa barroca i afectada de l’individu em pregunto si realment llegeix els articles que blasma. O el que és pitjor, si els ha entès. Penso que s’ha adonat de la relliscada que han comés els seus camarades i, incapaç d’un discret silenci, es fa l’indignat pel que considera ofenses a la seua persona. Es podria fer un favor a ell mateix i als que encara ens prenem la molèstia de llegir-lo, documentant-se una miqueta sobre ciència filològica. Potser així entendria millor de què estem parlant.

]]> 2008-05-05T09:25:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/04/14/religio.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/04/14/religio.html (Temps de Franja núm.74, columna «L'Esmolet», abril de 2008)
Vaig créixer en un ambient que definiria com saludablement religiós. Ni escoles d'«hermanos» ni misses solemnes, sinó tot el contrari: barri obrer on cristianisme era sinònim de llibertat i dignitat. Sóc agnòstic –se m'escapa la part transcendent de la fe– però mantinc un respecte profund pels valors cristians. Malgrat tot, actualment no puc evitar tenir la certesa que les religions són un greu problema per la convivència entre cultures. Que un col·lectiu es cregui en possessió de la veritat absoluta, fa que qualsevol pugui interpretar que tot és vàlid per «convèncer» –o directament vèncer– l'altre: des de la predicació fins l'atemptat suïcida.
Les religions devien aparèixer per donar una interpretació del món i facilitar les relacions entre persones. Es tractava d'evitar comportaments nocius i, alhora, donar respostes a fenòmens inexplicables. Al llarg del temps han anat evolucionant amb la societat. Si evolució és millora, la lògica ens indica que religió hauria d'acabar essent sinònim de benestar, racionalitat, conciliació. En canvi sembla que progressem cap a l'obscurantisme, la intransigència i la confrontació. Cristians, musulmans, jueus. Un sol déu que empeny els creients a destruir-se entre ells. On és l'error? Tal vegada un sociòleg em donaria una resposta. O un economista. Al capdavall potser tot es redueix a l'instint de supervivència i l'esgotament dels recursos. I a la mandra de pensar.
]]> 2008-04-14T15:56:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/03/18/nuclear-perdo-Elica-no-grcies.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/03/18/nuclear-perdo-Elica-no-grcies.html (Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de març de 2008)
A Horta de Sant Joan els veïns han votat, per majoria molt absoluta, contra els molins de vent al terme. No conec el tema a fons, per tant no en puc parlar amb propietat: no sé si l'indret triat té alguna mena de protecció o si s'hi fan esports aeris; però tot i així voldria fer-ne alguna consideració. Al llarg de la meua vida he seguit les lluites contra les fonts brutes d'energia. Jo mateix vaig assistir a força manifestacions, inclòs un cap de setmana a Ascó en contra de la central nuclear. Parlo de fa molts anys, més de vint. Aleshores dúiem a les grans carpetes de dibuix, entre d'altres, adhesius on hi eixia un sol somrient que deia "Nuclear? no gràcies". Eren temps d'utopies, algunes de les quals s'han assolit –el final del servei militar, per exemple– on l'energia solar i eòlica semblaven la panacea. Ara contemplo atònit, que tampoc ningú no vol els generadors d'energia eòlica, en teoria nets. Ja vaig apuntar el tema fa cinc mesos en aquesta columna, en una reflexió mentre contemplava la tèrmica d'Andorra i els molins dels Ports. Em costa d'entendre la lògica dels que s'oposen a la generació neta d'energia i, alhora, en gaudeixen tots els beneficis. Hi ha el "solidari" argument de «si volen molins que se'ls fiquin a casa d'ells». No sé perquè m'han vingut a la memòria les protestes d'alguns veïns de la Vall d'Hebron en contra d'una sala per atendre als drogoaddictes. En aquell cas suposo que cap dels manifestants tenia fills amb aquest problema. En canvi em temo que tots patim la "malaltia" de la electro-dependència. Crec que m'hauré d'informar millor sobre les raons d'aquesta oposició. Estic segur que tantes protestes no poden estar fonamentades només en l'egoisme. Seria massa trist. ]]> 2008-03-18T09:56:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/02/11/classes-dhistria-identitats.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/02/11/classes-dhistria-identitats.html (Temps de Franja núm.73, columna «L'Esmolet», març de 2008)
L'altre dia, la meua filla gran va venir de l'institut indignada contra el rei en Jaume. Jo sempre l'havia tingut per un gran rei, que expandí la corona cap al sud i mar enllà. Estranyat, vaig preguntar-li què havia fet, per merèixer els seus retrets. «Per la seua culpa no tenim eixida al mar!». Potser sí que havia llegit alguna cosa a l'Heraldo sobre el tema, però ho havia atribuït a la caverna dels «aragonesos-que refermen-la-seua-identitat-negant-la-de-Catalunya». Però ara la «caverna» havia entrat a casa de la mà d'una de les millors professores de l'institut. Això em va fer reflexionar sobre el paper de la història, que com sap tothom, s'interpreta segons les pròpies afinitats. Però em va colpir molt més el «tenim» de la meua filla. Era l'evidència que està creixent dins una identitat diferent de la meua, dins d'un «nosaltres» que no és ben bé el meu. I és que, malgrat els quinze anys que duc en aquesta terra, la majoria del meu entorn és culturalment català. La ràdio, la TV, els llibres, l'idioma... tot segueix igual, sense que cap frontera «autonòmica» ho impedeixi. Però els professors –els bons i els mediocres– vénen del territori Heraldo, COPE, SER i TVE1-A3-T5. En fí. Espero que la llavor que els pares deixem en els fills tingui alguna importància en la seua formació com a persones. Si més no que els faci tenir un punt de vista diferent del que impera en aquest nostre Aragó d'ànima castellana. ]]> 2008-02-11T18:08:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2008/02/06/la-llengua-patrimoni-de-tots.html http://teres.zoomblog.com/archive/2008/02/06/la-llengua-patrimoni-de-tots.html (Publicat a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 8 de febrer de 2008)
Defensar el català a l’Aragó no és anar a favor o en contra de cap partit polític. La llengua pròpia de la Franja és patrimoni de tots i, per tant, no pot ser objecte de disputa partidista. Conec aragonesos de tots els colors polítics que són parlants de català i no se n’amaguen. És cert que alguns l’anomenen amb algun altre nom, però ho fan per desconeixement o per inèrcia. L’idioma és part de la nostra manera de ser, com tenir els ulls marrons o dur els cognoms de la família. Que els pares vulguen que els seus fills sàpiguen escriure en la llengua pròpia no és de dretes ni d’esquerres: és natural. És injust negar-los, als fills, l’opció de ser competents en la llengua de casa. Hi ha qui argumenta que «això nostre no s’escriu, no cal ensenyar-ho a l’escola». Avui dia aquest raonament és clarament obsolet: l’analfabetisme ja és història i tenim accés a gran quantitat d’informació. No es pot pretendre que una llengua sobrevisque amb dignitat si la deixem exclusivament en l’àmbit domèstic. A més, està demostrat que ser competent en el propi idioma millora el rendiment escolar i facilita el coneixement d’altres llengües. Tot plegat em porta a pensar que els que estan en contra de l’ensenyament del català a l’Aragó no són de dreta ni d’esquerra, sinò defensors de la ignorància i enemics del nostre patrimoni. Amb quin objectiu? Ens ho hauran d’explicar.
Per acabar, un exemple. Una noia marroquina va mostrar-se estranyada de que a l’escola d’idiomes d’Alcanyís es pogués aprendre llengües estrangeres i en canvi no el català, que el parla molta gent de la zona i és oficial a les comunitats veïnes. A voltes cal que vinguen de fora per fer-mos veure les pròpies contradiccions.
]]> 2008-02-06T17:11:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2007/12/20/aix-sacaba.html http://teres.zoomblog.com/archive/2007/12/20/aix-sacaba.html (Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 21 de desembre de 2007)
La neboda d'una bona amiga està fent un treball de recerca sobre la situació del català al Matarranya. Ens ha demanat l'opinió a diverses persones, la qual cosa m'ha permès cavil·lar sobre el tema. Les meues conclusions no són gens optimistes. Malgrat el fet que hi ha l'índex més alt de coneixement de la llengua de tot el domini lingüístic, també hi ha una suma de factors que faran capgirar la situació en molt poc temps:
– Baixa auto estima lingüística.
– Al món de l'ensenyament, el català és pràcticament inexistent. L'idioma de lectura i escriptura (o sigui, de cultura) és el castellà.
– Desconnexió amb la llengua estàndard, la qual cosa comporta que tots els neologismes arribin en castellà i moltes paraules vagin sent substituïdes per les equivalents en aquest idioma. El català normatiu no és reconegut com a propi, fins i tot provoca rebuig.
– Qualsevol circumstància comporta el tall de transmissió de la llengua pares-fills: matrimonis mixtes, viure en una localitat castellanoparlant, creure que el coneixement de la llengua pròpia dificultarà l'aprenentatge del castellà...
– Escassa població, fàcilment absorbible per la cultura dels nouvinguts, que o bé són castellanoparlants o bé se'ls integra en castellà, negant-los-hi la possibilitat d'aprendre la nostra llengua.
Es podria alentir el procés si per fi s'aprovés una llei de llengües que reconegui els drets i els deures respecte al català i que l'introduís de manera efectiva en l'ensenyament.
Espero de tot cor que els altres consultats, amb més formació i perspectiva, hagin estat menys pessimistes. La sensació que m'ha quedat a mi és que la generació de les meues filles potser serà la penúltima que utilitzi la nostra llengua en aquest territori. Tant de bo ens l'haguessin «robat» els pèrfids catalans! Així el nostre govern la podria reclamar amb la més gran vehemència sense por de perdre vots.
]]> 2007-12-20T16:18:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2007/12/12/lampolla-mig-plena.html http://teres.zoomblog.com/archive/2007/12/12/lampolla-mig-plena.html (Aparegut a Temps de Franja núm.71, columna «L'Esmolet», el gener de 2007)
Diumenge al matí. Mentre preparo els esmorzars vaig sentint la ràdio. «La foto del programa», dos minuts d'entrevista a algú que passa pel carrer. «On va ara, si és tan amable…» i la resposta «...no entiendo el catalan, pero el español sí». En Solà li pregunta –en castellà– d'on és i l'home que d'alemanya, que li agrada molt Barcelona i que fa anys que hi viu. Aleshores el presentador suggereix que ja deu entendre el català. El vianant es desfoga. «No, porque me obligan». I es queixa que la gent li parla català sempre i arreu, a les botigues, a l'ajuntament, a les escoles. En Solà, sense perdre el bon humor li comenta que potser és normal, doncs som a Catalunya. L'entrevistat fa el seu alegat: «el castellano lo habla todo el mundo, y el catalán ¿quién entiende catalán, quién? Nin-gún [pronunciat així, amb guió entre mig] extranjero...» i, l'entrevistador rialler «però vosté pot entendre que nosaltres vulguem defensar el català?» «a mí me gusta mucho, el catalán, la... el... el idioma... Pero dejamos esto... mucho gusto... adiós, hasta la pròxima». Puja la música de la sintonia i s'acaba el diàleg. Les torrades són a punt, el foc ja escalfa l'estança. M'assec a l'ordinador i deso l'article que tinc començat. L'amic alemany me n'ha escrit un de sencer ell solet. Quan anem a Barcelona, ja em puc preparar a no sentir castellà. Sembla que, en pocs mesos, la situació s'ha capgirat. Potser tenien raó els que patien pel futur del castellà a Catalunya. ]]> 2007-12-12T17:54:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2007/11/07/de-molins-i-de-carbons.html http://teres.zoomblog.com/archive/2007/11/07/de-molins-i-de-carbons.html (Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 9 de novembre de 2007)
Aquest diumenge hem pujat de matinet fins el mas d’Omella. És una bella passejada, amb un desnivell discret que permet la conversa sense gaires esbufecs. L’indret és privilegiat, doncs s’hi domina una panoràmica extensíssima. Torredarques queda allà baix, embolcallada de fumerols evanescents. Dels altres masos –Arrufat, Pau i Joan Pons– ens arriba l’enrenou del bestiar, que no coneix dies de festa. És també un lloc estimat per la Cèlia, doncs hi van fer de mitjers sos iaios i besavis, i sa mare hi visqué fins que es va casar. Quantes peripècies podrien explicar aquestes pedres!
Avui fa un dia fred i el cel és ras, tibant com un llençol en un llit ben fet. Cap a ponent, però, hi ha una línia de rovell que fereix el blau llampant. L’embruta, l’enverina, el contamina. És el fum inacabable de la tèrmica d’Andorra. Carbó que crema dia i nit per produir energia elèctrica, el motor del nostre món. Desencisat, tombo els ulls cap al sud. Eriçant les carenes dels Ports, rengleres de molins mouen les seues aspes. Més energia, aquesta –en aparença– blanca i elegant. Dic “en aparença” perquè crec que aquesta mena de generadors tampoc són benvinguts a la comarca. Em costa d’entendre, doncs a totes les viles, per menudes que siguen, hi volem bon servei d’electricitat, d’accès a internet i tot el que convingui. Els qui hi estan en contra, alguns d’ells amics meus, ho tenen clar: ‘que els posin al Tibidabo o al port de València!’. No sé què pensar. D’una banda el fum, de l’altra els molins. I l’energia indispensable. Hi ha alternativa?
Tornem cap a Torredarques amb el ressò dels avanpassats al pensament. Entre els pins, les torres d’alta tensió porten el confort cap als masos industriosos.
]]> 2007-11-07T19:15:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2007/11/03/per-les-seues-obres-els-coneixereu.html http://teres.zoomblog.com/archive/2007/11/03/per-les-seues-obres-els-coneixereu.html (Aparegut a Temps de Franja núm.70, columna «L'Esmolet», el novembre de 2007)
L'altre dia, en una dilatada tertúlia sobretaulera, l'amic Sesé, àvid lector –i musicador– de versos, tragué el tema dels poetes franquistes amb valor literari. Feia una mica d'angúnia atorgar adjectius elogiosos a l'obra d'escriptors que van donar suport a un règim tan funest. Tanmateix, és cosa sabuda que una obra mestra pot haver estat gestada per una persona amb idees execrables. O per algú que ens és antipàtic. Un cas paradigmàtic és el de L.F. Céline, autor de l'excel·lent «Viatge al fons de la nit» i també anti-semita col·laboracionista del règim de Vichy.
Jo mateix, per exemple, vaig trigar massa a llegir els contes de J.L. Borges a causa de les seues opinions sobre García Lorca. I em sentia malament de gaudir amb la lectura de «La Colmena», doncs en aquella època en C.J. Cela s'enfotia d'en Xirinacs al Senat.
Si baixem a la nostra vida més quotidiana, els exemples es multipliquen. Somric en evocar uns bells poemes –encara en retinc alguna frase– que un admirador de la meua xicota d'aleshores li havia dedicat. Naturalment, malgrat ser força bons, em resultaven odiosos. Pecats de joventut.
Passa també a nivell social. Per això seria bo que oblidéssim simpaties i antipaties personals a l'hora de recolzar bons projectes. Sobre tot si contribueixen a avançar en la causa de la llengua i la cultura. Al final, el que en resta és l'obra i la seua repercussió. ]]> 2007-11-03T14:27:00+01:00 Carles Terès http://teres.zoomblog.com/archive/2007/09/26/la-gent-del-Viles-2.html http://teres.zoomblog.com/archive/2007/09/26/la-gent-del-Viles-2.html (Aparegut a La Comarca, columna «Viles i Gents», el 28 d'agost de 2007)
Enguany, com ja és tradició, vam trobar-nos la majoria dels columnistes del 'Viles' i 'Lo Cresol'. El lloc va ser Mont-roig, la data, el quatre d'agost. Feia goig de debò veure una taula tan llarga i ben avinguda. Després de dotze anys –què de pressa passa el temps!– els nostres articles continuen sobrevivint en el seu raconet, com els gals d'Astèrix davant l'Imperi. Hi ha hagut algun avanç: ha florit 'Lo Cresol' a l'altre periòdic important de la província. No és poca cosa, però tot plegat denota que la situació s"ha tornat crònica. Abans l'anomalia clamava el cel. Als periòdics Aragonesos no hi havia ni rastre de la llengua dels habitants de la Franja. Amb aquesta columna, pareixia que s'iniciava el camí de la normalitat…
Un moment, el títol d'aquest article em sóna. Faig una recerca i, efectivament, apareix un primigeni «La gent del Viles i Gents». Era l'any1996, i ens trobàvem a Torredarques en Tomàs, en Carles i en Carrégalo, amb l'Artur, la Sígrid, en «Marco» i la Teo. Acabava la bucòlica descripció de la trobada amb l'esperança que la meua filla Adriana, que aleshores tenia dos anys, podria escriure en la llengua que parlem a la vila. Tot depenia de si érem capaços de capgirar la inèrcia secular. Vana il·lusió! Reconec que la societat civil ha progressat una mica. Tanmateix, a nivell institucional la cosa està estancada. Aragó continua ignorant-nos i les meues filles, si no marxem enllà de l'Algars, seran analfabetes en la seua llengua.
]]> 2007-09-26T14:18:00+01:00 Carles Terès